Mig mort de son estic que em moc com un zombie per l’oficina. He estat despert des de la mitja nit fins passades les 3 de la matinada, i he acabat tenint un malson on el meu project manager em llençava agulles afilades telequinèticament. Massa feina, que diria algú.
Així de mig mort em movia, fa dues o tres nits, segons l’horari, pel Philadelphia International Airport amb el meu equipatge, seguint el nou procés d’emigració. Tots els no-ciutadans dels US no només es fan la foto de rigor i deixen les seves empremtes en arribar sinó que, ara, també quan deixes el país. Suposo que deuen comparar les primeres dades amb les segones i deuen passar una bona estona endevinant si has vingut per feina o plaer per la cara de cansat que fas, i si et mossegues les ungles o no. La risión, vamos.
L’aeroport de Madrid, un caos. Tindran excusa però per primer cop m’han perdut les maletes (bé, la maleta). La van enviar a Barcelona des de la capital en un altre vol, així que quan vas a esperar-la a la sortida d’equipatges, no hi és perquè fa hores que ha arribat i ja s’ha passejat una bona estona en cercles per la cinta transportadora. I per aquests temes de seguretat, al Prat, si has d’anar a la recollida d’equipatges de la Terminal B i estàs a la Terminal A no pots fer-ho internament. Has de sortir al carrer, tornar a entrar, passar pels detectors, convèncer als de seguretat que amb aquest bitllet trencat, arrugat i usat que portes t’han de deixar entrar de nou i anar a buscar les teves maletes. Després, reclamar a les finestretes per veure on està el teu equipatge. Afortunadament, em van indicar bastant bé i la vaig recuperar ràpid.
Tot això amb 13 hores de viatge a les esquenes i sense dormir.

Després de passar-me la resta del dia com un somnàmbul, no entenc perquè a la nit no m’adormia. Llegir les tires de premsa de Peanuts tampoc és tan tan emocionant.

Els aeroports són el temple dels signacles. Tot són símbols i, en especial, tot són prohibicions: no passis per aquí, no utilitzis el mòbil, no fumis, no facis fotos, no duguis això, no duguis allò, taxis aquí, maletes allà, botigues més enllà, terminal A, B, C, sortides, arribades… A mi, que m’encanten, els hi faria fotos tot el dia, però no sempre es pot.
Fa uns dies, veia un programa sobre la participació de la dona en el món polític a Catalunya i la seva integració al Parlament. La integració de la dona en el món dels signes es nul.la. Tots els símbols que tenen una figura humana corresponen a un home excepte la que indica lavabo de dones. És igual a tots els països en els que he estat.
L’aeroport de Barajas el vaig trobar una mica caòtic, molt car i el personal una mica perdut. No sé si va ser casualitat en la terminal on era jo o pel fet de l’atemptat i que estan una mica neguitosos. I veure que un donut era l’esmorzar més assequible i anava a 1.95€ al lloc més barat era com desesperant. El de Barcelona estava tranquil i mig buit, però amb unes obres que hi ha, era fàcil perdre’s. Gràcies al taxista que em va dur de casa al Prat, que em va saber indicar. Era un d’aquests taxistes xerraires que acaben totes les frases amb “…, mecagonlaputatío”. Entranyable. No escoltava la Cope. S’agraeix a les 6 del matí.
Una novetat, perquè crec que me n’hagués adonat amb anterioritat, és que els missatges per megafonia a Barcelona els fa la veu en off de Silenci?. Així que, entre missatge i missatge pre-gravat estil “vol 1-4-1-1 direcció (…) Philadelphia (…) embarqui per la porta (…) vint-i-vuit”, creia que, en qualsevol moment, em preguntarien per l’últim llibre que havia llegit o l’última pel.lícula que havia vist al cine. No va passar. Decepció.
El que sí va passar va ser el pitjor malson que pot tenir El Gato. Per primera vegada he volat amb US Airways i amb aquesta companyia es paga per tot menys per l’aigua i un àpat. Beguda alcohòlica o refresc addicional? $5 o 5€ que, tal i com està el canvi, penses: dòlars, dòlars. Cascs per escoltar la pel.lícula? $5 o 5€. I així. Ah… sort que jo tenc iPod. Gràcies, Steve.

Esmorzant a l’hotel aquest matí, hi havia un noi que, per un moment, he pensant que era el Franc. No diuen que tots tenim un doble?

El que em fa més pal dels viatges transatlàntics no són pas les hores tancat en un avió sinó els tramits per poder pujar a aquest avió. Obre maleta, ensenya maleta, tanca maleta, treu portàtil, ensenya portàtil, guarda portàtil, identificat, identificat, identificat. El 11-S va canviar per sempre la nostra percepció dels avions com a mitjà més segur per viatjar. Anualment, moren moltes més persones anant en cotxe, moto, camió, tren o vaixell que en un avió, però el nostre pànic s’ha disparat entre NY i London.
I quan portes 12 hores de viatge i penses que tot ha acabat, només aterrar tot torna a començar. Obre maleta, ensenya maleta, tanca maleta, treu portàtil, ensenya portàtil, guarda portàtil, identificat, identificat, identificat. Ah… però amb un interessantíssim afegit: la foto.
Les fotos a l’aeroport són de les coses més desagraïdes que hom fa a la seva vida. Tot un malson per la gent presumida: et fan la foto amb una càmera de dubtosa qualitat gràfica, mentre tu et concentres en mantenir el teu dit al lector d’empremtes digitals, amb cara de cansat, de son i de fartanera en general, despentinat i responent preguntes com què has vingut a fer aquí, on ho estaràs fent, amb qui i durant quant de temps. Un drama.
No sé ben bé quina solució pot tenir tot això. No veig a cap d’aquests típics agents de la llei, amb les seves plaques i les seves pistoles, atenen a raons com: avui no estic guapo, es que faig molt mala cara, estic despentinat de dormir plegat sobre un seient de 40cm2, si vol ja li donaré jo una foto, sap què és un blog?, té fotolog? allà hi tinc fotos, agafi una, o li envio, si vol, té vostè compte de gmail? vol una invitació?… i altres.

Primer d’uns quants estius que no agafo un avió. Em dic que ja n’agafo prous durant l’any i en altres vacances no estivals, que són les què acabo gaudint més. Com la roba que porto, sóc de fora de temporada.
I com si d’una pel.lícula de desastres setentera, observo digitalment el caos als aeroports més populars d’Europa, per causes ben diferents.
I em dic que ja n’agafo prous durant l’any… i que ves a saber si m’haguessin perdut la maleta, com l’hagués recuperat.

No todo el mundo sabe que a volar en verano no pienso en la vida nunca volver.