'El blog on no sona música quan carrega'.

Difficult For Weirdos

En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culé. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

Hi ha 10 comentaris. Veure els detalls del post.

My Lack Of Knowledge Is Vast

La jornada laboral ha arrencat aquest matí amb un email del departament de recursos humans de la nostra empresa on, enviat per error a tots els treballadors a nivell mundial, es compartien converses i dades sobre revisions salarials de certs empleats amb nom i cognom. Com que, en el passat, altres membres del departament de recursos humans van enviar també per error certs documents excel amb els salaris bruts d’alguns dels empleats a persones a qui, en principi, no els interessava per res el tema, el que potser queda demostrada és la coherència que tenen els amos a l’hora de captar personal pel departament en qüestió.
Una regla que sovint es compleix és que quan hom té unes expectatives modestes pel dia que es té per endavant, quelcom especial succeeix. Mai falla. I així, després de riure una estona amb aquest pedaç d’error, i quan un podia pensar que la diversió s’havia acabat i el tema no aniria a més, un email del vice-president ha arribat preguntant al departament de IT (però posant en còpia a tots els empleats, per què no) si es podia fer alguna cosa per esborrar aquest email de les bústies de correu. Un, innocentment, podria pensar que sí. Que els administradors poden fer un script letal o que els mateixos empleats, en un acte de solidaritat, podem clicar el botó de delete. El que em pregunto és si el vice-president, a part de esborrar el mail, pretenia també que oblidéssim haver-lo llegit. Aleshores el tema es torna més complexe ja que esborrar un mail enviat unes hores abans és possible però una al·lucinació col·lectiva no està exempta de certa complexitat, malgrat estem parlant d’una empresa de software.
Jo he decidit fer una petita llista de remeis més avançats o més casolans per aconseguir que mil empleats oblidin que han llegit un email confidencial que potser més tard li faré arribar:

a) petites sessions d’electroxocs cada matí
b) fer girar la terra en el sentit contrari al de rotació com va fer Christopher Reeves a Superman II, així anar enrere en el temps i poder evitar que el mail sigui enviat
c) reunir les set boles de drac i demanar-li al drac Xèron que tots oblidem el mail

Malgrat estic desbordat per l’optimisme, potser per la opció c) podríem esperar a demà, no fos que vulguem oblidar alguna cosa més (jo diria Roma). Crec que només es podia demanar un desig. Digueu-me pragmàtic.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

Amb Interrogant D’Exclamació

He sortit d’hora de la feina, he anat a tallar-me el cabell i a dir-li hola al futur Marc Petit. He creuat en Bicing una Barcelona blaugrana a les samarretes i als balcons i a les converses escoltant l’últim del Jarvis. I he arribat a casa. Una dutxa i s’acaba el dia. Sense sentir cap necessitat d’actualitzar aquest blog. Amb la de coses que tenia a dir el setembre passat.

I, per cert, he de rectificar. Em vaig equivocar. Pitjor que oblidar l’iPhone és oblidar els auriculars.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

All Those Syrupy Sentimental Things That We Said

Una petita veueta m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella en el mateix moment que ho vaig decidir. En el precís instant que vaig treure’m el rellotge a casa aliena i el vaig deixar sobre una petita tauleta amb planta en un racó del menjador, vaig saber que me’l deixaria allà. I així va ser. Oblidat per sempre més i sense rellotge des d’aleshores. Això i que, tot seguit, es va mirar en comunió el partit del Barça amb el Bilbao i el resultat va trastocar temporalment qualsevol procés mental racional que poguéssim fer.
Fa uns anys anar sense rellotge per aquests mons de Déu hagués estat dramàtic però avui dia tot porta hora. Fins i tot els bolis. Malgrat serveix de ben poc per competir amb els horaris imprevisibles dels trens (o el seu subministre elèctric). El nou drama en els temps que corren és deixar-te l’iPhone a casa. No ja per la música. És que té una aplicació de llanterna.

Un sap que està malalt de 2.0 (dospuntzeritis) quan s’oblida l’iPhone i és conscient que les cançons que va tararejant al cap no fan scrobbling a last.fm.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

Opportunity Three

Malgrat la situació actual de l’ensenyança pública universitària, encara es poden trobar petites lliçons gratuïtes impartides per cèlebres antropòlegs i filòsofs pels carrers de Barcelona de manera totalment desinteressada.

Lliçó d’avui: la poesia no està pas renyida amb el futbol.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors