We’ll Call It Christmas When The Adverts Begin

Se sap que una festa d’aniversari està funcionant quant els vint-i-cinc convidats ho deixen tot per veure els minuts finals del R. Madrid – Sporting de Gijón entre crits d’histèria i salts descontrolats per celebrar cada ocasió malgastada per l’equip blanc i aquella èpica fallida que els caracteritza.

El que és important és important i va primer.

Dazed And Confused

No crec en els medicaments. Aquesta sentència no té cap fonament científic ni racional. Jo no crec en els medicaments de la mateixa manera que sóc del Barça. Perquè sí.
Creure així en les coses (perquè sí) és la pitjor manera que hi ha de creure. Per això, en el fons, el futbol és tan perillós. Com altres creences més divines i abstractes. O el comunisme. Sempre sospito de qui creu fervorosament en el comunisme. Perquè, no fotem, com pot funcionar un sistema sociopolític com aquest, sent com som?

Com deia, no crec en els medicaments. I sóc del pitjor tipus d’escèptic que pot haver. Sovint tinc migranyes i hi ha una pastilla que em treu el mal de cap en vint minuts. Garantit.

I Wanna Sink To The Bottom With You

Quan quedaven uns trenta minuts pel partit de tornada de la Supercopa que el Barça jugava amb el Sevilla fa unes setmanes, on el Barça havia de remuntar un resultat advers (si no fos advers, no hi hauria res a remuntar), ajudàvem als pares de la Sílvie a entrar les maletes a casa seva després d’uns dies de relax a la platja. Només obrir la porta, un so constant i suau ens va alertar de que quelcom no anava bé. Una canonada s’havia trencat i durant dies havia estar sortint aigua (calenta) del pis de dalt, enfonsant falsos sostres al pis de baix i desfent i podrint mobles de fusta al seu pas. Vam estar drenant aigua i netejant fins gairebé la mitja nit. No cal dir que ens vam perdre la remuntada del Barça.
Una setmana després, quan quedaven uns trenta minuts pel primer partit de lliga del Barça, l’últim diumenge d’agost, abans de tornar a l’oficina en un fatídic dilluns post-vacacional, un so constant i suau ens va alertar de que quelcom no anava bé. La caldera del veí de dalt havia petat amb la conseqüent inundació del nostre pis. Vam estar drenant aigua i netejant fins gairebé la mitja nit. No cal dir que ens vam perdre la golejada del Barça.

Estic una mica cagat amb el partit del Barça d’aquest cap de setmana. Fa uns dies vaig tirar un got d’aigua dinant i ens va entrar el pànic.

Difficult For Weirdos

En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culer. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

My Lack Of Knowledge Is Vast

La jornada laboral ha arrencat aquest matí amb un email del departament de recursos humans de la nostra empresa on, enviat per error a tots els treballadors a nivell mundial, es compartien converses i dades sobre revisions salarials de certs empleats amb nom i cognom. Com que, en el passat, altres membres del departament de recursos humans van enviar també per error certs documents excel amb els salaris bruts d’alguns dels empleats a persones a qui, en principi, no els interessava per res el tema, el que potser queda demostrada és la coherència que tenen els amos a l’hora de captar personal pel departament en qüestió.
Una regla que sovint es compleix és que quan hom té unes expectatives modestes pel dia que es té per endavant, quelcom especial succeeix. Mai falla. I així, després de riure una estona amb aquest pedaç d’error, i quan un podia pensar que la diversió s’havia acabat i el tema no aniria a més, un email del vice-president ha arribat preguntant al departament de IT (però posant en còpia a tots els empleats, per què no) si es podia fer alguna cosa per esborrar aquest email de les bústies de correu. Un, innocentment, podria pensar que sí. Que els administradors poden fer un script letal o que els mateixos empleats, en un acte de solidaritat, podem clicar el botó de delete. El que em pregunto és si el vice-president, a part de esborrar el mail, pretenia també que oblidéssim haver-lo llegit. Aleshores el tema es torna més complexe ja que esborrar un mail enviat unes hores abans és possible però una al·lucinació col·lectiva no està exempta de certa complexitat, malgrat estem parlant d’una empresa de software.
Jo he decidit fer una petita llista de remeis més avançats o més casolans per aconseguir que mil empleats oblidin que han llegit un email confidencial que potser més tard li faré arribar:

a) petites sessions d’electroxocs cada matí
b) fer girar la terra en el sentit contrari al de rotació com va fer Christopher Reeves a Superman II, així anar enrere en el temps i poder evitar que el mail sigui enviat
c) reunir les set boles de drac i demanar-li al drac Xèron que tots oblidem el mail

Malgrat estic desbordat per l’optimisme, potser per la opció c) podríem esperar a demà, no fos que vulguem oblidar alguna cosa més (jo diria Roma). Crec que només es podia demanar un desig. Digueu-me pragmàtic.