'I never said I was deep'.

It’s Not Long Enough

He sortit a comprar el pa cap a les onze de la nit. Amb la fresca de la nit pre-tempesta. Just abans mirava un partit del mundial. Els mundials em semblen avorrits. No m’emocionen els països i juguen de pena. Així que deixa de ser un espectacle o entreteniment i passa a ser només una simple competició. Hi ha una diferència. Just abans repassava els comentaris del Noel sobre els vint-i-set singles que Oasis van treure en els seus quinze anys de carrera. Quinze anys. Cadascun d’ells m’ha retornat un record vívid. Un eco. Del primer, que em va descobrir un matí de camí a classe la programació matutina de Radio 3, a l’últim. He rigut amb la manera que té d’explicar com, quan i d’on surt cada cançó. Amb aquesta actitud natural i pretensiosa mancuniana. El swagger, li diuen*.

I, al final, després de tot això, he anat a comprar pa. Eren gairebé les onze i haver-se de vestir per sortir al carrer a aquestes hores sembla que t’allargui un dia que es donava per acabat.

* un especial Manchester a miLLoringlix no estaria mal

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

The Teachers Are Afraid Of The Pupils

Deia la Sílvie que, quan ella era petita i passava llargues temporades de vacances fora de casa, tornava a la ciutat amb una sensació de rebuig pel ciment i d’al·lucinació pel retrobament amb les coses quotidianes de la ciutat. Un autobús, per exemple.
Vam penetrar pel nus de la trinitat i, durant tots i cadascun dels segons que va durar el so gutural de fàstig que ella va fer davant el skyline de la ciutat comtal i la seva prèvia (véase Ciudad Meridiana), vaig recobrar la sensació de quan jo era petit i passava llargues temporades de vacances fora de casa. Que per fi tornava al meu habitat natural, gris i anònim on em sento protegit, estimat i feliç.

La ciudad es para mi, abuelo.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

El Mapa

A les poques setmanes d’haver-me mudat a l’Eixample de Barcelona, una de les diferències que vaig notar, comparant aquest districte amb el Clot, és la quantitat de gent popular que et pots arribar a creuar pel carrer, just davant de casa, només pel fet de viure en un lloc cèntric. Hi ha qui constantment es relaciona amb famosos, faràndula, artistes, polítics i esportistes però, quan la vida social i diària es compon de persones humanes i anònimes, és una situació que crida l’atenció, ja sigui simplement per aquell primer impuls inconscient de no saber situar la persona i el lloc i tenir aquella sensació d’haver d’anar a saludar o fer el conseqüent moviment de celles (ei!).
Així, en uns pocs dies em vaig creuar unes quantes vegades amb els components de Manel, la Concha Velsaco (qui vaig confondre amb la Lina Morgan al piular-ho per Twitter), Àlex Gorina, Jaume Sisa, Víctor Amela, Gianluca Basile, Enric Casasses i altres. Tot molt variat.
Hi ha qui valora i creu que dóna certa classe el fet de tractar amb els anomenats “famosos” (gent amb projecció social, televisiva, artística, esportiva, etc.). Jo, a partir d’avui, valoro el fet de que Google Maps ha immortalitzat a la meva anciana àvia fent els seus passejos matinals per la balconada de casa seva.

A que vosaltres no coneixeu ningú a Google Maps?

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Santa’s Got A Bullet In His Gun

Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.

Hi ha 10 comentaris. Veure els detalls del post.

Kittens Are Cute But A Full-Grown Cat Can Be Cuter

He sortit a passejar avui per aquesta ciutat sortida d’una pel·lícula de sèrie B setentera. Morta, mig deshabitada i envaïda per una horda desconeguda d’éssers rosats en xancles i mitjons blancs. Diria que els autòctons van abandonar la ciutat farà un parell de dies. A les grans avingudes, destacaven més que mai els captadors per ONG’s que m’han assaltat fins a tres cops a la mateixa vorera. Progressivament, la meva amabilitat ha anat de més a menys. Des d’un somriure i un “em sap greu, arribo tard” (la típica mentida piadosa) a un “no, ho sento” a un “que no!”.
Amb aquest sol i aquestes oficines tancades, qui s’anava a quedar a casa? Ells tampoc.

He tornat a casa caminant. Paradoxalment, les estacions de Bicing estaven igual de desolades. M’he consolat pensant que la meva velocitat mitja a peu devia ser equivalent a l’entrada a Barcelona des de Castelldefels.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors