Més poesia de carrer. En una revisió moderna del clàssic de Los Payasos De La Tele, on es jugava amb la similitud entre saxofón i salchichón, un petit cartell resa a la paret davant la tassa del vàter de l’oficina:

“Por favor, usad la escobilla escotilla. Gracias.”

mentre una petita finestra a l’exterior observa en silenci sobre la cisterna de ceràmica blanca.
Per si es posa en dubte la sofisticació del missatge, anys enrere un segon cartell va substituir l’anterior:

“En Feng Shui, dejar la tapa levantada significa pérdida de $”.

Són les conseqüències de que ambdós gèneres compartissin lavabos en el passat per una raó molt menys glamourosa que emular els serveis de l’oficina d’Ally McBeal.

I sobre aquestes línies, la Barcelona solidària amb el dia del treballador, als voltants de les tres del migdia.

De camí a la Barcelona festiva, abans d’un tren amb certes dificultats per tancar portes, algú havia aparcat un cotxe deixant-se un intermitent posat. Com no tinc carnet, no sé com pot passar. Després, alguns llibres i flors es podien trobar entre la gent.
“Sant Jordi hauria de ser festiu” és com “jo passo del nadal“. Sentències vàlides per un període curt en l’espai-temps que mai s’acaben de complir.

A una clínica privada de Barcelona, la televisió pels pacients és de pagament. Només encendre l’aparell (un Sony de model recent), un menú de configuració ens adverteix que no hem contractat cap servei, per tant, no hi ha emissió. Els packs que s’ofereixen comencen a 30€ (sic) però se’n troben de 7€. Irònicament, després de pagar, els canals de televisió disponibles són tots els que emeten en obert.
El pàrquing de pagament i el menú de 17,50€ em recorden la campanya de Mastercard i denoten el missatge subliminar d’aquesta clínica: la salut no té preu.

Post íntim: m’estic engreixant de manera descontrolada i ara me’n vaig de montaditos i tapeos. Tornaré en bicing per apaivagar la meva consciència però, per mi, la Diagonal de nit sempre és en baixada.

Actualització: decepció, m’han portat en cotxe.

M’agradaria relatar viatges setmanals a països imaginaris on pogués inventar-me el nom de cada ciutat i cada poble que visites i les costums de la gent que hi viu. Va haver un temps que era capaç de fer aquestes proeses. Com que sembla que hi ha un llibre que ja ho fa i, mentre jo estava a París, el regalaven pel carrer, em limito al de sempre, relatar petites històries anecdòtiques basades en fets reals.

Aquest matí al tren, un home amb un vestit jaqueta-camisa-pantaló, gastat i gris fosc, llegia el diari assegut davant meu, mig adormit. Dos minuts abans de la seva estació, ha tret una corbata, s’ha aixecat el coll de la camisa a lo Éric Cantona i se l’ha lligat amb els ulls tancats. S’ha planxat el vestit amb les mans, s’ha posat l’abric, s’ha mirat als reflexes de la finestra per acabar de pentinar-se i comprovar que tot era al seu lloc i ha sortit del vagó. Tot això en un tren de rodalies llardós.

A Barcelona hi ha glamour. No sé si més o menys que ha París, perquè els glamours no es mesuren en un sol districte, però n’hi ha. Potser més barat, potser més casual, però hi és. Jo avui porto un jersei espectacular i marró i un còmic del Capitán América del 1974. A París els venien en parades al carrer al costat del Sena.