The Happiest Days Of Our Lives

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al febrer del 2014.[/box]

A casa ens trobem en plena fase de buscar escola per a l’Emma, la nostra filla de dos anys que en tindrà tres en algun moment d’aquest dos mil catorze.

7227

Escollir una llar d’infants ja va ser un petit drama. Barcelona ciutat, on vivim, no gaudeix d’una llarga llista de llars d’infants públiques, com tothom sap, i el nostre districte en té un dèficit alarmant. Per tant, un cop vam assumir la despesa extra d’una privada, vam escollir una per logística (a prop de casa o de camí a la feina), per feeling (aquell instint eteri del que us parlava al post anterior i que el Pep va fer servir per a fer fora del Barça a Eto’o) i per les instal·lacions.
L’Emma va trigar en adaptar-se. No tenia encara un any quan va començar. No caminava i va lluitar amb totes les seves forces per a no romandre allà tirada fins a que va ser més autònoma. Per tant, la seva adaptació va dependre més de començar a caminar i moure’s lliurement que de l’estimulació, els jocs, els tutors o “és que són dues o tres setmanes” (tres mesos, amics, tres mesos va trigar en no plorar).

Però una llar d’infants té un aire de temporalitat. Té data de caducitat a la vista. Per tant, acabis o no d’estar convençut del lloc escollit (ja no parlem de si el nostre fill ha d’anar a la llar d’infants més d’hora o més tard,  perquè tots volem no anar a treballar i estar allà quan faci la primera passa, quan plori, quan parli, quan faci moneries, volem consolar-lo, alimentar-lo i, en resum, ser nosaltres els educadors i no els professors, nosaltres, no ells, nosaltres, nosaltres, jo, jo i jo), saps que és una fase relativament curta. No te n’adones i la llar d’infants s’acaba i arriba l’època d’escollir educació infantil, que probablement et durà a la primària i a la secundària. I aquí és quan arriba el tsunami de dubtes.

Escollir una escola depèn de molts factors però aquests són els que valorem nosaltres:

  • Un projecte educatiu o pedagògic que no sembli improvisat.
  • Motivar la sensibilitat artística a l’hora que es treballa en la formació curricular.
  • Escola catalana, amb sentit de pertinença, però oberta.
  • Educació laica.
  • Unes instal·lacions que no requereixin una logística extra en mobilitat i que no requereixin casc de seguretat.
  • Quota assumible per a l’economia familiar.
  • A prop de casa (combinar que no estigui a cagar amb els famosos criteris de prioritat o, com es coneix a casa, Els Putos Punts).

Depèn a l’hora que em pregunteu, us respondria que això hauria de ser fàcil d’aconseguir o que realment és difícil de trobar.

Alguns factors es poden flexibilitzar. Una escola ferma en l’aprenentatge curricular no té res de dolent si al teu fill li va la canya. En contraposició, una escola massa lliure o neo-hippie tampoc encaixa amb certes personalitats i, en el meu cas, no em fa gràcia (estaria bé que l’Emma als sis anys sabés escriure el seu nom i no només decorar càntirs de fang, no sé si m’enteneu).
Són tan importants les instal·lacions? Em semblava un factor més rellevant quan escollíem una llar d’infants.
Podríem sacrificar el factor escola laica? Malgrat se’m regira un budell, en algun cas sí. Per exemple, per un bon projecte educatiu. Però això em portaria al inevitable post sobre l’educació religiosa on, si en aquest text ja detecto alguna premissa polèmica, plantejaria un debat que em fa una mandra enorme tenir amb vosaltres, estimats lectors anònims parapetats en les vostres pantalles.

La tristesa ens embarga quan comencem a trobar que els centres només compleixen el 50% dels factors que valorem. Més trist encara és trobar-nos pensant “en cas de que tot ens sembli una merda, la que estigui més a prop de casa i au!”.

És aquesta la manera d’ingressar la nostre filla en un centre educatiu pels propers 15 anys? “Estava a prop de casa”? Després, quan els nostres fills ens ingressin en un casal per avis i llencin la clau, ens preguntarem per què, oh, per què.

Zoom a una ploma

En un punt indeterminat de l’Eixample, en el trajecte de la feina a casa que és on passo un temps valuossíssim cada dia, una nena avançava per la vorera amb els ulls clavats en la pantalla d’un mòbil. No tindria més de nou o deu anys i potser anava acompanyada del seu pare. Els vaig seguir durant una estona entre molta altra gent anònima sense interès simplement perquè els nostres camins coincidien i el seu ritme era àgil com el meu. Poc a poc els vaig anar atrapant. Ell caminava distret amb un ull a sobre d’ella. I, apropant-me una mica més, vaig observar com ella es seguia a ella mateixa a través de l’iPhone. Em vaig adonar que la nena es dedicava a observar-se a si mateixa sobre les línies imaginàries de Google Maps. Ella era la boleta blava brillant que, durant una estona, va coincidir en la línia imaginària del meu trajecte de la feina a casa.

Podrien ser dos turistes orientant-se a la ciutat desconeguda. Podria ser un simple passatemps. Els vaig deixar enrere en un obrir i tancar d’ulls. Però no és meravellós per a un nen poder fer zoom a un país llunyà o fer zoom a un mateix i resseguir-se en qualsevol moment i en qualsevol circumstància? Com un Déu curiós.

Those Other Girls Are Just Postmix Lemonade

Hi ha un microcosmos a l’abast de tothom, observable sense grans telescopis ni augments, i són les partícules de pols que floten travessant els rajos del sol. Que aquest estiu ens estigui privant d’aquesta imatge cada matí per mi no és un problema. Sé que molts estaran pensant que l’altre cosmos, el gran, el del la pols intergalàctica, s’ha conjurat i els núvols estan posats allà dalt només per fotre i esguerrar-los les vacances (s’univers és una conxorxa*) però personalment agraeixo sortir cada matí amb aire fresc.
Fa uns dies, observant els anuncis de pel·lícules a cada parada de bus des del meu seient solitari de la línia 63, recordava totes aquelles noies que fa una dècada omplien els carrers de Barcelona com infinits clons d’Amélie, com extretes d’una parodia local de Being John Malkovich.
Davant aquella estampa, només vaig poder pensar què se n’haurà fet d’elles. Si encara estan fascinades per allò de gaudir cada dia dels petits plaers quotidians o si, ara sí, com un bon cop de porta a la cara, maleeixen el clima.

* en venda com a títol de novela

The Pamphlets And The Literature On How To Lose

Ahir a la tarda em van reconèixer pel carrer i m’ho van fer saber. No va ser un reconèixer del blog o de sortir per la tv. Va ser un reconèixer dels d’abans, analògic.

Quan reconeixes algú pel carrer tens dues opcions: interaccionar o no. Jo acostumo a escollir la segona. No m’agrada interrompre.

You’re Repressed But You’re Remarkably Dressed

Nens en quimono que van a taekwondo que es creuen amb monges que esperen a la porta a un capellà que finta a un urbà. Són els últims personatges anònims de la cantonada de Balmes amb Diputació que encara poden passejar en uniforme sense por a desvetllar la seva identitat secreta.

I viu a la vorera del davant, oposat al Seminari, un jaciment de Kryptonita. Un quiosc de pornografia.