La quantitat de festivals que es fan a Barcelona els últims anys és inversament proporcional a les ganes que tinc d’assistir-hi. El número d’artistes i bandes que toquen i m’agraden creix en proporció directe a la ràbia que em fa perdre-me’ls.

I ja no sé què és més snob, si anar-hi a tots i explicar-ho o no anar a cap i explicar el perquè. Diga-li snob, diga-li pedant.

Més poesia de carrer. En una revisió moderna del clàssic de Los Payasos De La Tele, on es jugava amb la similitud entre saxofón i salchichón, un petit cartell resa a la paret davant la tassa del vàter de l’oficina:

“Por favor, usad la escobilla escotilla. Gracias.”

mentre una petita finestra a l’exterior observa en silenci sobre la cisterna de ceràmica blanca.
Per si es posa en dubte la sofisticació del missatge, anys enrere un segon cartell va substituir l’anterior:

“En Feng Shui, dejar la tapa levantada significa pérdida de $”.

Són les conseqüències de que ambdós gèneres compartissin lavabos en el passat per una raó molt menys glamourosa que emular els serveis de l’oficina d’Ally McBeal.

I sobre aquestes línies, la Barcelona solidària amb el dia del treballador, als voltants de les tres del migdia.

De camí a la Barcelona festiva, abans d’un tren amb certes dificultats per tancar portes, algú havia aparcat un cotxe deixant-se un intermitent posat. Com no tinc carnet, no sé com pot passar. Després, alguns llibres i flors es podien trobar entre la gent.
“Sant Jordi hauria de ser festiu” és com “jo passo del nadal“. Sentències vàlides per un període curt en l’espai-temps que mai s’acaben de complir.

A una clínica privada de Barcelona, la televisió pels pacients és de pagament. Només encendre l’aparell (un Sony de model recent), un menú de configuració ens adverteix que no hem contractat cap servei, per tant, no hi ha emissió. Els packs que s’ofereixen comencen a 30€ (sic) però se’n troben de 7€. Irònicament, després de pagar, els canals de televisió disponibles són tots els que emeten en obert.
El pàrquing de pagament i el menú de 17,50€ em recorden la campanya de Mastercard i denoten el missatge subliminar d’aquesta clínica: la salut no té preu.

Post íntim: m’estic engreixant de manera descontrolada i ara me’n vaig de montaditos i tapeos. Tornaré en bicing per apaivagar la meva consciència però, per mi, la Diagonal de nit sempre és en baixada.

Actualització: decepció, m’han portat en cotxe.