Es velers sense rumb concret no fan res mal fet

La dona de fer feines i jo li vam demanar al taxista, d’accent rus, pell rosada i gran com un ós, amb una cicatriu que li creuava la cara, que ens portés a urgències ràpidament. Gairebé no parlava castellà, no em va entendre de primeres en català i, malgrat el GPS, feia l’efecte que amb prou feines coneixia Barcelona. Però va pitjar a fons l’accelerador del seu Skoda per deixar-nos a unes urgències a rebentar de ferits de l’acampada de Plaça Catalunya i la seva trifulga amb els mossos. Durant el trajecte fins a l’Hospital de Sant Pau, se’n va endur per davant una moto (i gairebé agredeix al motorista) i un 4×4 però va fer un gran registre per a que tot acabés bé i el doctor pogués calmar uns aguts dolors en el fetge.
De tornada, fantasiejava a la L4 del metro què hauria passat si ens haguéssim matat durant aquelles maniobres infernals pel carrer Rosselló. Podia visualitzar la reportera del programa de tarda de la televisió pública preguntant als nostres veïns per aquell noi de més de trenta anys trobat entre la ferralla d’un taxi amb un senyor rus. Els veïns dirien el que sempre diuen: era una persona tranquil·la, callada, mai va donar problemes. Semblava un bon jan.
Corol·lari: les males persones, o no es moren o mai se’ls busca referències.

No tot va ser tan sòrdid. El cap de setmana va remuntar. Vam decidir que, en el cas que el Barça guanyés la final, si la petita Emma és al final un nen, al nostre fill li posarem Leo.
És així com es prenen les grans decisions.

It’s Not Long Enough

He sortit a comprar el pa cap a les onze de la nit. Amb la fresca de la nit pre-tempesta. Just abans mirava un partit del mundial. Els mundials em semblen avorrits. No m’emocionen els països i juguen de pena. Així que deixa de ser un espectacle o entreteniment i passa a ser només una simple competició. Hi ha una diferència. Just abans repassava els comentaris del Noel sobre els vint-i-set singles que Oasis van treure en els seus quinze anys de carrera. Quinze anys. Cadascun d’ells m’ha retornat un record vívid. Un eco. Del primer, que em va descobrir un matí de camí a classe la programació matutina de Radio 3, a l’últim. He rigut amb la manera que té d’explicar com, quan i d’on surt cada cançó. Amb aquesta actitud natural i pretensiosa mancuniana. El swagger, li diuen*.

I, al final, després de tot això, he anat a comprar pa. Eren gairebé les onze i haver-se de vestir per sortir al carrer a aquestes hores sembla que t’allargui un dia que es donava per acabat.

* un especial Manchester a miLLoringlix no estaria mal

The Teachers Are Afraid Of The Pupils

Deia la Sílvie que, quan ella era petita i passava llargues temporades de vacances fora de casa, tornava a la ciutat amb una sensació de rebuig pel ciment i d’al·lucinació pel retrobament amb les coses quotidianes de la ciutat. Un autobús, per exemple.
Vam penetrar pel nus de la trinitat i, durant tots i cadascun dels segons que va durar el so gutural de fàstig que ella va fer davant el skyline de la ciutat comtal i la seva prèvia (véase Ciudad Meridiana), vaig recobrar la sensació de quan jo era petit i passava llargues temporades de vacances fora de casa. Que per fi tornava al meu habitat natural, gris i anònim on em sento protegit, estimat i feliç.

La ciudad es para mi, abuelo.

El Mapa

A les poques setmanes d’haver-me mudat a l’Eixample de Barcelona, una de les diferències que vaig notar, comparant aquest districte amb el Clot, és la quantitat de gent popular que et pots arribar a creuar pel carrer, just davant de casa, només pel fet de viure en un lloc cèntric. Hi ha qui constantment es relaciona amb famosos, faràndula, artistes, polítics i esportistes però, quan la vida social i diària es compon de persones humanes i anònimes, és una situació que crida l’atenció, ja sigui simplement per aquell primer impuls inconscient de no saber situar la persona i el lloc i tenir aquella sensació d’haver d’anar a saludar o fer el conseqüent moviment de celles (ei!).
Així, en uns pocs dies em vaig creuar unes quantes vegades amb els components de Manel, la Concha Velsaco (qui vaig confondre amb la Lina Morgan al piular-ho per Twitter), Àlex Gorina, Jaume Sisa, Víctor Amela, Gianluca Basile, Enric Casasses i altres. Tot molt variat.
Hi ha qui valora i creu que dóna certa classe el fet de tractar amb els anomenats “famosos” (gent amb projecció social, televisiva, artística, esportiva, etc.). Jo, a partir d’avui, valoro el fet de que Google Maps ha immortalitzat a la meva anciana àvia fent els seus passejos matinals per la balconada de casa seva.

A que vosaltres no coneixeu ningú a Google Maps?

Santa’s Got A Bullet In His Gun

Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.