Post íntim: m’estic engreixant de manera descontrolada i ara me’n vaig de montaditos i tapeos. Tornaré en bicing per apaivagar la meva consciència però, per mi, la Diagonal de nit sempre és en baixada.

Actualització: decepció, m’han portat en cotxe.

M’agradaria relatar viatges setmanals a països imaginaris on pogués inventar-me el nom de cada ciutat i cada poble que visites i les costums de la gent que hi viu. Va haver un temps que era capaç de fer aquestes proeses. Com que sembla que hi ha un llibre que ja ho fa i, mentre jo estava a París, el regalaven pel carrer, em limito al de sempre, relatar petites històries anecdòtiques basades en fets reals.

Aquest matí al tren, un home amb un vestit jaqueta-camisa-pantaló, gastat i gris fosc, llegia el diari assegut davant meu, mig adormit. Dos minuts abans de la seva estació, ha tret una corbata, s’ha aixecat el coll de la camisa a lo Éric Cantona i se l’ha lligat amb els ulls tancats. S’ha planxat el vestit amb les mans, s’ha posat l’abric, s’ha mirat als reflexes de la finestra per acabar de pentinar-se i comprovar que tot era al seu lloc i ha sortit del vagó. Tot això en un tren de rodalies llardós.

A Barcelona hi ha glamour. No sé si més o menys que ha París, perquè els glamours no es mesuren en un sol districte, però n’hi ha. Potser més barat, potser més casual, però hi és. Jo avui porto un jersei espectacular i marró i un còmic del Capitán América del 1974. A París els venien en parades al carrer al costat del Sena.

No sóc una persona detallista. M’ho han dit més d’un cop i quan et diuen quelcom així de manera directe és perquè no hi ha por a equivocar-se i deu ser veritat. No crec ser despistat i, fins i tot, diria que sóc observador, però pateixo una falta de connexió entre les coses de les que me n’adono i les coses que realment sé. I això que per certs temes sóc un gran relacionador. Malauradament, no és una falta d’atenció d’aquella que tenen els genis, absorbits per les seves passions, com li passa a Braindead, el petit geni de l’oficina amb qui torno a compartir despatx. És d’aquelles persones que poden estar mantenint una conversa amb tu, fer-te una pregunta i mentre tu respons, ell ja està fent una altra cosa. Al cap d’un parell d’hores, vindrà i et dirà: “ei, que abans no m’has contestat”. Encara que la meva favorita es quan et deixa les frases a mitges: “Saps què penso, Rubèn? Que quan es tracta de… (mira la pantalla) …quan es tracta de… (apropa el nas a 10cm de la pantalla) …el que has de fer és… (i posa el dit per seguir el que llegeix)…”. És aleshores quan saps que l’has perdut per sempre. Com m’acaba de passar fa cinc minuts. Com ens ha passat durant més de tres anys.
Jo puc no fixar-me en els canvis de look, perquè m’ha passat, però Braindead es va oblidar de la seva cita a l’ajuntament per a registrar-se com a parella de fet amb la seva dona. El van trucar uns dies després, que encara l’esperaven. Ell era a l’oficina. Algú creu que va sortir corrents? Doncs aquí radica el seu encant.

Els tres nivells de credibilitat, de menys a més, són “he rebut un email on”, “ho he vist a les notícies” i “conozco a alguien que le ha pasado (un amigo mío puede).

Potasio em va dir divendres que havia esborrat la discografia de Los Planetas del seu iPod perquè quan tenia un dia baix, l’acabaven d’enfonsar. I allà estava el Miqui, a mig camí entre la ranchera i el country rock, cantant alegrement “y si esto te hace daño, si te puedo hacer sufrir, ha servido para algo, al menos para mí“. Potser J canta sempre la mateixa cançó rabiosa i venjativa però, pel repertori de divendres, hi esqueia pel contrast. Jo no sóc dels d’esborrar el contingut però si seria dels de fer next song quan no puc suportar escoltar quelcom. Hi ha qui aconsegueix canalitzar aquests sentiments i treure’n un fruit artístic, literari, poètic. Jo és que sóc cap a dins.
En general, uns sentiments contraposats i melancòlics, com revisionar els vídeos que tornen a funcionar, o jugar al 1.000 kilómetros.