Digerir la nova aventura de Beck Hansen no és fàcil. S’està catalogant el seu nou àlbum Guero de genialitat. No ho poso en dubte però, l’àlbum, fàcil no és.

Després del viatge emocional-acústic de Sea Change, Beck prescindeix de Nigel Godrich (Radiohead, Travis, The Divine Comedy), amb qui també va treballar en l’altre àlbum d’impass, Mutations, i s’entrega en cos i ànima a la parella The Dust Brothers, i a estones a Tony Hoffer, qui va produïr Midnite Vultures, per tornar al tipus d’estructura què dominava Odelay, ara ja fa 10 anys, probablement el seu millor àlbum (amb permís de Sea Change?), ara ja un clàssic de la música contemporànea.

Però es Guero semblant a Odelay? Pos si i no.
Es pot etiquetar un so com el de Beck? Quan es deixa, sí.
Dir què Guero és com Odelay és dir què no hi ha homogeneïtat enlloc. Milers de sons i estils eclèctics es barregen sense parar. Cada cançó és un univers de sensacions i experiments amb una personalitat pròpia, però a diferència d’Odelay, on participaven una llista interminable de productors, aquí The Dust Brothers aconsegueixen agafar aquesta escudella d’ingredients dispars i d’influències variades i fer què totes aquestes cançons, què van cadascuna per la seva banda, tinguin un objectiu comú.

Guero arranca amb un so guitarrero, un riff simple i directe què és E-Pro, el primer single. Però com és habitual, Beck ens està enganyant. No tornem a sentir una guitarra fins Rental Car, 10 cançons més tard. Aquí és on comença la festa. Qué Onda Guero veu de ritmes latins i hip hop, com Hell Yes. Missing té tocs aràbs. Black Tambourine és una festa maravellosa de percussions i ritmes. Earthquake Weather sona als ‘70, sense ser tan funky com les cançons de Midnite Vultures. Broken Drums podria formar part de Mutations. Scarecrow passaria dessapercebuda dins de Kid A de Radiohead.
És curiós com l’única cançó produïda per Nigel Godrich, Girl, és la més pop de totes, amb una fantàstica tornada.

És una tempesta de sonoritats durant 13 cançons, plenes de genialitat, però què desconcerten una mica. Però, bàsicament, això és Beck. Guero ens mostra un Beck més madur i contingut, allunyat de parafernàlies inútils.

Pels què teniu la versió normal de l’album, la cosa acaba aquí. Qui tingui l’edició deluxe, la cosa només acaba de començar.

La versió deluxe de Guero s’exten fins les 20 cançons, incloent 4 remixes i 3 cançons inèdites més. Send A Message To Her té un aire revival als ‘80. Chain Reaction ens retorna el gust per la guitarra i els riffs i els sorollets d’Odelay, veus distorsionades i sons ballables. Girl (Octet) barreja el Beck de Sea Change amb percussions properes al drum & bass.

El DVD inclou les mateixes cançons què la versió cd pero masteritzades en 5.1 Surround Sound, remixes exclusius i un vídeoclip per cadascun dels 13 tracks de la versió original de Guero, dirigits per la cooperativa d’artistes visuals de moda D-Fuse. I més cosetes què encara no he tingut temps de veure, la veritat.
Tot això va dins d’un llibre de tapa dura amb disseny i art exclusiu, fotos experimentals (Beck també té càmara digital i pohotoshop), lletres, dades…

Per cert, com a curiositat: al capítul de la sèrie de TV The O.C. què es va emetre el 10 de Març als US, només contenia música de Beck. 5 cançons de Guero, més la versió de Daniel Johnston “True Love Will Find You in the End”.

Un hartón de Beck, vamos. Artista complert com n’hi ha pocs.