Sóc cantant. Sóc cantant a una banda. Tu ets la perdedora. No et desestimaré sense més ni més perquè tens una cara preciosa. Et farà arribar lluny.
Vas seguir corrent. Tens diners. Tens fama. Cada matí veig la teva foto des del tren. Ara ets una actriu o això diu el teu currículum. Estàs feta de paper. No podries actuar a la teva manera fora d’una bossa de paper.
Vas tenir sort. Ara no em parles. Petita Miss Celles. Depiles les teves celles per a la multitud. Fica’t a l’avió. Em fas tenir mal d’estomac. M’agradaria que fossis aquí. Hauríem tingut molt del que parlar.
Teníem un pacte. Gairebé el vam signar amb la nostre sang. Un acord. Creia que mantindries la teva paraula. Estic decebuda. Estic ofesa. És un defecte que tinc, ho sé. Quan les coses no surten com jo vull he d’explotar a la cara dels meus rivals. Juro i vocifero. Faig tota una entrada. Els homes es sorprenen del meu llenguatge. Actuen tan discrets. Són uns hipòcrites així que els donin a ells també.

Sempre t’he estimat. Sempre vas tenir molt estil. Odiaria veure’t a la pila dels “quasi ho van aconseguir”. Tens l’essència, noia. Si pogués tenir una segona pell probablement em vestiria de tu.
Ara ets una estrella. Jo li arreglo les ungles a la gent. Teixeixo jerseis. Faig hores extres. Tinc un novio. Tinc la sensació que es veu amb algú altre. Sempre va estar una mica colat per tu, també.

Exploto a la cara dels meus rivals. Juro i vocifero. Faig tota una entrada. Els homes es sorprenen del meu llenguatge. Actuen tan discrets. Són uns hipòcrites. Oblida’ls.
Que els donin a ells també.

Sona: Dress Up In You de Belle And Sebastian.

Warhol va dir que, en el futur, tothom seria famós durant quinze minuts. Aquest futur fa temps que és present, són 10 minuts com a màxim i es diu YouTube. Fins aquí ens han dut Videos De Primera, Impacto TV i batidoras i zappings diversos.
Fa una estona, a l’hotel que hi ha davant la meva finestra d’oficina, un senyor calb practicava el sexe (per què se li en diu practicar quan igual ja en sap i només s’hi recrea?) mentre la cinquena planta d’una oficina se’l mirava entre riures, bromes i una mica d’indiferència, també. És una mica el pa de cada dia. Les turistes tenen debilitat per obrir finestres de bat a bat i mostrar els seus pits sense importar la temperatura exterior.
Gravar al senyor calb potser ens hauria reportat uns petits beneficis a un programa de vídeos casolans a nosaltres i 15 minuts de fama per ell. Però, com si res, em seguit fent les nostres coses quotidianes.
Com ell, suposo.

Fa temps em van oferir una feina de manera informal, i em van preguntar el tòpic “qué prefieres ser: cabeza de rata o cola de león?”. Vaig respondra “yo cola, cola” i em van dir que molt malament i què poc sabia. Serà que sóc un jugador d’equip més que un natural leader.
Més canvis a l’oficina i encara reflexiono si val la pena ser Director Mundial De Consumo de Grapas, com diu Potasio, o un mindundis feliç.

Ahir vaig anar a dormir amb Dress Up In You al cap i m’he aixecat amb Another Sunny Day. Ha resultat que no. Però diga’m obsessiu.

Hem sabut de l’ombra perquè ens perseguia com el Sol cerca l’horitzó i el troba i s’atura i el contempla dins les persones com un dia infinit i impossible. La gent sap (ho sap tothom) que les ombres són majúscules com una carpa de circ i àguiles marines, com les algues abissals i les circumferències que les culleres dibuixen als purés i a les façanes. Ho sap tothom.
D’aquest tema, tothom ho sap tot.
Joan Miquel Oliver.

Diuen què l’inspiració prové dels estats d’ànims més ennuvolats. Deu ser per això què les melodies què més emocionen són les més depressives, les fotografies crues les què més impacten i les millors pel.lícules les què fan plorar. És quelcom popular.

Ets un museu vivent. Pagaria per visitar-te en plujosos diumenges. Potser algun dia vaig i t’ho explico.
Stuart Murdoch.

Sempre he estat convençut de què fer riure és sempre més dificil què fer plorar.

Sol, Sol, Sol il.lumina sa pintura que hi ha en aquest llençol.
Joan Miquel Oliver.

A mi m’inspiren els cefalòpodes, les torrades cremades amb mantega, les maduixes en aigua marina i la neu banyada en el Sol.

I quan encarava al Sol, no projectava ombra.
El Noel.

I jo què em pensava què Brian Wilson i jo érem els únics a qui ens inspirava l’astre lluminós.

Fins aquí, cites amb solera.