Dimecres passat, dia 20 d’agost, al voltant de les tres del mig dia, una parella que tornava de Berlín direcció Barcelona, separada pel passadís de l’avió, pal.liava el seu avorriment amb una improvisada i casolana partida d’hundir la flota. S’amagaven mútuament la situació dels vaixells amb un simple plec de paper i, amb un segon foli, es mostraven el resultat del tret amb tres icones: una petita ona per aigua, una creu insistentment repassada per tocat i dos ossos en creu sota una calavera per tocat i enfonsat. Tot amb un parell de bolis de tinta blava probablement robats d’un hotel i sobre fulls blancs amb quadricula en rosa arrancats d’una llibreta d’espiral Jordi Labanda.
No es dirigien la paraula. Gairebé no es miraven. Un somriure de tant en tant. Es mostraven la posició del tret escrita en paper d’un costat del passadís a l’altre. Ella marcava al full l’aigua amb un puntet petit i el tocat amb una creu petita. Mentre muntaven la primera partida, ell li va passar una nota. Discretament, només vaig poder arribar a llegir: “Ets més lenta que…”.

Ella va guanyar els dos enfrontaments.

Berlín és una ciutat com moltes altres, molt oberta, tota exterior i amb molta llum; amb un ós com a mascota que deu buscar la mel de tanta abella suelta entre la bolleria fina i on hi fa fred, calor, sol i pluja en quantitats similars. La gent va amunt i avall en bicicleta de forma despreocupada per carrers, voreres i parcs i els vianants s’aparten del seu camí per reprendre’l quan ja s’allunyen deixant enrere el seu ring ring. La ciutat en sí té uns tons pastel però projecta més un gris ciment. La Síl opina que no és una ciutat gaire literària, potser per una manca de nostàlgia als seus carrers. I pot ser que sí, que la nostàlgia els hi faci una mica de por i tots mirin endavant, com quan van en bicicleta.

I en l’únic canal de TV que podíem entendre, Espanya 11 - Michael Phelps 8.

El punt i coma és un signe de puntuació devaluat i en perill d’extinció. Una mica com el guió. Últimament no sé ni com entonar-lo. Sé que en dos dies estaré a Berlín. Ho sé però encara no me n’he adonat. Encara no m’hi he parat a pensar per gaudir-ho (ni tan sols preparar-ho). Encara homeless.

A la Síl li encanten els hotels. Crec que viatja només pel fet de passar uns dies en un d’ells. Un cop vam gaudir d’un lavabo Kelly.

Els meus somnis sempre s’ambienten en les primeres localitzacions de la meva vida. Quan somio que estic a casa, sempre és el meu antic dormitori a casa ma mare. Sovint penso que això succeeix perquè és on he passat més temps a la meva vida, com passa amb l’escola. En els somnis regressius a la infantesa, sempre jugo al pati de l’escola on vaig fer EGB. Mai somio amb l’institut ni la universitat ni cap altre centre formatiu al que hagi assistit, malgrat sí somio amb els estudiants d’aquells temps. Però quan somio amb temes de feina, no importa qui són els companys que apareixen. Sempre somio amb la primera oficina en la que vaig treballar, i he passat per tres més i aquella no és en la que he vaig estar més temps.
Mai somio el fet d’estar de vacances així que no es pot dir que somiï amb la meva primera destinació però per la propera estem entre el coolisme de Berlín i el trendisme de London, ciutats com París i tota la resta, obertes, donen a exterior amb molta llum.
No he estat a cap de les dues. Qualsevol feedback és benvingut.

Va existir una banda de melodies brit pop que es deien The Supernaturals, i de fer-se una mica més famosos, els Kaiser Chiefs mai haguessin existit.