In The Year 2525 Some Machine Is Doing That For You

Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

Kittens Are Cute But A Full-Grown Cat Can Be Cuter

He sortit a passejar avui per aquesta ciutat sortida d’una pel·lícula de sèrie B setentera. Morta, mig deshabitada i envaïda per una horda desconeguda d’éssers rosats en xancles i mitjons blancs. Diria que els autòctons van abandonar la ciutat farà un parell de dies. A les grans avingudes, destacaven més que mai els captadors per ONG’s que m’han assaltat fins a tres cops a la mateixa vorera. Progressivament, la meva amabilitat ha anat de més a menys. Des d’un somriure i un “em sap greu, arribo tard” (la típica mentida piadosa) a un “no, ho sento” a un “que no!”.
Amb aquest sol i aquestes oficines tancades, qui s’anava a quedar a casa? Ells tampoc.

He tornat a casa caminant. Paradoxalment, les estacions de Bicing estaven igual de desolades. M’he consolat pensant que la meva velocitat mitja a peu devia ser equivalent a l’entrada a Barcelona des de Castelldefels.

Amb Interrogant D’Exclamació

He sortit d’hora de la feina, he anat a tallar-me el cabell i a dir-li hola al futur Marc Petit. He creuat en Bicing una Barcelona blaugrana a les samarretes i als balcons i a les converses escoltant l’últim del Jarvis. I he arribat a casa. Una dutxa i s’acaba el dia. Sense sentir cap necessitat d’actualitzar aquest blog. Amb la de coses que tenia a dir el setembre passat.

I, per cert, he de rectificar. Em vaig equivocar. Pitjor que oblidar l’iPhone és oblidar els auriculars.

This Is Not A Drill

Habitualment no sóc capaç d’exterioritzar tota la procrastinació que porto dins. Ni a casa ni a la feina. Bé, potser a la feina una mica. Però si hi ha una procrastinació que exterioritzo és la personal. Deixaria per més enllà* totes aquestes trobades familiars en el període que està a punt d’esclatar-nos a la cara. Les trobades familiars i les personals en general. Tímid i una mica esquerp.

Només una gran poeta podria dur la procrastinació al dolor físic. Cada cop que, caminant per Barcelona en direcció un destí aleatori, li plantejo a la Sílvie fer servir el Bicing, ella es posa ràpidament la mà a la part posterior del coll i gemega: “Ai! Au!” en un atac fictici de mal a les cervicals mentre em diu: “Potser el proper cop”.

* entenguis “més enllà” com “molt més enllà”… o sigui, allà al fons, a la línia de l’horitzó? doncs just darrere.

Tu Vida En 25 Cajas

Que Barcelona val la pena a l’hivern. A les sis de la tarda, quan ja és de nit. Caminant per l’Eixample amb un abric posat sota l’enllumenat taronja de la ciutat. Fred que talla la cara i potser tornar a agafar l’autobús. Aquell mitjà de transport públic que no serveix per arribar ràpid ni puntual enlloc però que és gustós quan no tens pressa. Com el Bicing, curiosament.

Evocando, evocando. Sin parar de evocar. Evocando… el bajón, claro.
La misma cantautora.