Coses que faig estant de rodríguez i sense vacances: ensenyar el meu pis a possibles compradors, veure capítols antics de X-Files i Galàctica, escoltar If… de The Divine Comedy i enyorar.

Si fossis un arbre
podria esculpir el meu nom al teu costat
i no ploraries
perquè els arbres no ploren.

També intento esbrinar perquè no tinc internet a casa, però penso en les maletes perdudes a l’aeroport del prat, els trens de rodalies atrapats, el metro de Barcelona tallat, les escasses bicicletes del Bicing i el subministrament elèctric de la ciutat i tampoc em sembla tan greu.

Divendres al matí, mentre escrivia el meu sms semi-truita* de cada dia, vaig notar com un passatger del metro mirava per sobre les meves espatlles i em llegia el contingut de la pantalla del mòbil. És l’evolució natural del llegir el diari del veí.

De la mateixa manera que el transport aeri és una de les àrees tecnològiques que no avancen amb el temps (en avió, seguim trigant el mateix temps des d’un punt A a un punt B ara que als anys 80), l’estiu ha arribat al metro i els vagons nous no són suficient. El meu carnet de Bicing traurà fum. I potser degut a alguna ruta que no esperava tornar a fer.

* truita: es diu de la fàcil exaltació del sentiment, la fantasia i l’absurd romàntic mal entès.

Per tal de recuperar la fe en Barcelona, m’he apuntat al Bicing, per tenir una bicicleta que me traiga y que me lleve per aquest any muntanya-russa, ple de canvis personals i professionals que sembla no tenir fi.
Quins més canvis hi pot haver que no siguin personals o professionals? De salut? La salut és personal, no? Com la higiene. Bé, de totes formes, últimament també he anat al dentista.
Aquests dos últims dies, escolto molt Massive Attack. No hi sé veure la relació però sé que hi és. Veig Volkswagen Beetle’s per tot arreu i em sé un nou acudit sobre cireres.

La nova normativa prohibeix parlar pel mòbil quan vas en bicicleta i, si tens carnet de conduir, et treuen tres punts. Raó de més per ser un vianant i acabar com sempre amb les soles de les meves sabates, que malgrat el seu nom, sempre van de dos en dos. O de dues en dues.
També resta tres punts el fet d’anar sense casc, concepte que sí estic començant a valorar ja que m’hauria salvat la vida en un parell d’ocasions: fa deu anys, durant una baixada en bicicleta des del Castell De Montjuïc a 60 km/h que va acabar en visita a l’Hospital de Sant Pau i, fa uns dies, a sota de les obres del nou edifici d’oficines per on passo cada dia, on va caure una biga de ferro enorme des d’uns vint metres d’alçada davant la mirada indiferent dels obrers i atònita dels oficinistes, nova professió de risc.
Bé, potser d’aquesta no m’hauria salvat cap casc però, en el millor dels casos, n’hagués tret algun punt.

Ara que hi penso, no tinc carnet de conduir així que no sé de què em preocupo. D’on em poden treure punts?
Dels de sutura.