Totes les bodes són iguals? Vaig assistir fas uns anys a una boda semi-protestant, a la frontera entre Castella-Lleó i Extremadura, on el nuvi, equipat amb uniforme tradicional escocès de faldilla a quadres, es casava sota un pollastre de cap per avall. Per tant, suposo que la resposta a la pregunta és un no. Però diria que la resta de bodes utilitzen el mateix cd per fer ballar la gent després de l’àpat. Entre la boda d’aquest passat dissabte i la de finals de setembre, la diferència va ser que sonés Young Folks de Peter, Bjorn and John entre Shakira, Juanes i Paquito, El Chocolatero. I precisament avui, un diari gratuït duia un reportatge sobre aquesta cançó i la seva sobre-exposició quan el món indie ja la tenia coll avall. Irremeiablement, serà una de las aborrecidas. Al temps.

La boda de dissabte, a part de deixar-me sense veu, també va destapar Losing My Religion com un altre temazo d’aquests que els fans de R.E.M. no deuen escoltar sovint i mai deu estar entre les seves favorites.

Fantasiejant amb una possible boda, m’he posat a calcular possibles convidats per part meva i me’n sortirien ben pocs. No arribarien a 40. Una xifra, jo crec que, respectable però irrisòria comparada amb l’estàndard, malgrat la boda a la que he assistit aquest cap de setmana ha sigut d’allò més sòbria. I ho he agraït.
I abans i després d’un esdeveniment d’aquest tipus, quan hom està a gust al llit, les diferències entre remolonear i ronronear són mínimes.