La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Després de l’última boda*, quan vam arribar a casa gairebé a les cinc de la matinada, la Síl se’n va adonar que s’havia deixat una de les dues claus per accedir al nostre pis (justa i afortunadament la clau de la porta que compartim amb el veí). I en aquesta situació ens vam trobar: ella a punt de desaparèixer de la vergonya i jo picant a la porta del veí a aquelles hores intempestives. I veient que no obria, no em quedà una altra alternativa que insistir i picar més. Fins que el nostre veí va aparèixer en un sobri pijama blau d’estiu i els pels de punta estil cresta de gall.
I ara és quan potser entenc les raons ocultes de la Reich per esprintar cap a l’ascensor o desaccelerar el pas per tal d’anar sola en ascensor i no compartir l’espai vital amb un veí (encara que si ho féssim nosaltres seria quelcom realment mal educat ja que només hi ha un ascensor i la Reich disposa de tres). Amb putades com aquesta, el matí següent és difícil justificar-se.

Ha quedat clar que, per qüestions d’espai, mai és bona idea desfer el clauer habitual i emportar-te les claus per separat. Sempre te’n deixaràs alguna.

* ja sé que vaig dir que prou bodes

I fins aquí aquest període de reflexions sobre les bodes*. Tot el que sé sobre aquestes celebracions prové de l’experiència com a observador. I no han sigut gaires ocasions. No sé que és l’escrutini, per exemple. Els testimonis voten si la boda val o no val i després el cura fa un recompte? Sí sé que, si et fan llegir un text a la cerimònia, és una mica estrany contradir el discurs anterior del cura com va fer la Síl. El cura va dir que de vegades l’amor comporta sacrificis i tenir paciència i la Síl, dos minuts després, va dir que estava farta de la gent que deia que l’amor és un camí ple de obstacles. Con dos cojones. Tampoc entenc ben bé la utilitat dels centres de taula. Ocupen massa espai i no deixen veure als convidats a l’altre costat de la taula.

Per una hipotètica patètica boda, nosaltres només tenim clara una cosa: la música que sonarà. I ara anava a posar els títols i els links al Spotify però si els faig públics aquí ens els podrien copiar, no? I perdríem el factor sorpresa si us convidéssim.

* i prou fotos de bebès que això sembla un catàleg Anne Geddes

Lo pitjor de la trencadissa de vestit a la boda de fa uns dies és que d’una situació així no en pots sortir ni amb una mica de dignitat. Quan s’estripa roba en públic només hi ha dues sortides: treure-li (falsament) la importància a la indumentària a l’estil “bueno, m’havia posat lo primer que havia trobat” o “per lo que m’ha costat” que és una mica com reconèixer que hom vesteix barato fins i tot per anar a bodes (cosa que no s’entén perquè ha de ser negatiu) o recórrer a “m’ho ha deixat ma mare” que pot semblar trendy pel que fa a tendència i potser justifica que per l’antiguitat s’hagi estripat però que no treu que sigui una mica pertorbador. Dur la roba dels pares és raro. La jugada pot sortir bé perquè es pot allargar l’anècdota sobre la història d’aquella peça de roba setentera i desviar l’atenció sobre el que de veritat importa: vas amb un forat al vestit.
Això complementa el parell de reaccions extres davant la indumentària femenina (la masculina es monòtona i anodina) a les bodes. Criticar (negativament) la dels demés intentant no apuntar amb el dit o desplegar la batalla dels compliments. Dient com t’agrada el vestit d’algú i que aquest respongui amb un altre compliment sobre el teu i aleshores retornar el compliment fent referència a les sabates i que retorni un nou compliment sobre el bolso i la conversa acabi en un loop infinit i només interromput per un canapè.

Cada boda és un esdeveniment especial pels nuvis i una excusa excel·lent pels convidats per comprar roba nova a estrenar. Doncs el nou vestit de la Síl es va trencar estrepitosament mentre ballava al ritme de Paquito el Chocolatero o alguna cosa semblant (sé que no és una imatge gaire poètica però així són aquestes celebracions). En la seva defensa s’ha de dir que també es va ballar Antònia Font i el Human de The Killers i que altres convidats van tornar a casa en camsieta imperio.
Tot sembla indicar que aquesta cançó dels Killers ha substituït a Young Folks com el tema que s’ha de posar durant uns segons a tot esdeveniment per semblar cool o trendy però The Killers mai més tindran ja estatus cool i trendy. Com a prova, Sam’s Town van sonar també en una altra boda a la que vam assistir farà un parell d’anys i mai a la vida un grup que sona a bodes serà acceptat en cercles gafapastes.