Jo vaig ser un adolescent sense personalitat que va passar l’any 1993 amb una greu crisis existencial. Davant la necessitat de trobar un look que em representés per les meves tendències ocioses més bàsiques (i que, de pas, fos suficientment alienant per la resta de companys d’institut) em debatia entre pentinat Lobezno i pentinat Brett Anderson. Per raons òbvies, va guanyar el pentinat Anderson ja que només implicava un serrell lateral prou llarg com per que et fes pessigolles a la barbeta de tant en tant.
És inútil no reconèixer l’absurditat de tot plegat. Els comentaris córtate ya ese flequillo, atraure les noies més sinistres de l’institut (incloent la presidenta del club de fans dels emergents Suede) i, per què no dir-ho, ficar el serrell algun dia dins la sopa o l’estofat de vedella de ma mare, boníssim, per cert.
Com és lògic i inevitable, un dia això va acabar de la manera més dràstica. Davant el mirall i amb unes tisores a la mà. Era això o passar-me a la cinta diadema de pelito Enrique Bunbury (avui dia popularitzada per John Galliano).
Així que, de la mateixa manera que nou de cada deu experts recomanen xiclet sense sucre, limpiaos la sobaca o que els petits canvis són poderosos, jo li dic al món: no us talleu vosaltres mateixos el cabell. Deixe-ho pels professionals. No hagan esto ustedes en casa. Escenificación por especialistas profesionales. Perquè lo meu va ser un tall simple però podia haver acabat en desgràcia i alguns serrells, especialment els femenins, són molt més complexos i s’han de tractar amb més carinyo.

Eso de que la belleza está en el interior, eso quién se lo inventó? Walt Disney?

Alguns crítics diuen què és el millor guitarrista de la seva generació. El fill del Sr. i la Sra. Butler, en Bernard, acostuma a fugir d’aquesta etiqueta. Com? Per exemple, abandonant una de les bandes pioneres del pop britànic dels últims 15 anys, Suede, en el moment més àlgid de la seva carrera.

El Noel Gallagher sempre comenta q va ser escoltar la guitarra d’en Bernard per la ràdio el què el va motivar a deixar la vida de roadie i unir-se a la banda de rock del seu germà. I jo tb recordo com em vaig sentir el primer cop què vaig escoltar la seva guitarra a Metal Mickie o Animal Lover, allà pel 93, mentre el Brett ballava vestir de lleopard ensenyant el melic. Tot una mica gay, per cert…

En Bernard Butler, un enamorat dels Smiths i d’en Johnny Marr, ha tingut una carrera de tot menys predicible. Al 92, va aparèixer del no res per saltar a la fama amb Suede, banda britànica què, amb un só molt proper a Bowie (la veu del cantant, Brett Anderson, feia moltíssim) i al glam dels 70 (d’aquí el rollo andrògin metro-gay-sexual), Va publicar el seu single debut The Drowners, per ser considerats poc després la millor banda del país del moment. De fet, es podria dir q ho van ser. El seu primer àlbum homònim, Suede, al 1993, va trencar amb rècords de vendes, llistes d’èxits, expectatives dels crítics, i arrancaba així la revol.lució del rock indie en el què es va convertir el Brit Pop.

Malgrat l’èxit, sembla ser què tot eren problemes des del primer dia. L’introvertit i tranquil Butler no encaixava amb la resta de la banda, què gaudien dels excessos del rock’n'roll. A més a més, crec q el seu pare va morir per allà el 93, i van anul.lar una exitosa gira abans d’arribar als USA on mai han acabart de irrompre.

Tota aquesta pena la va volcar a Stay Together, el primer single què publicaven des del primer àlbum (la cançoneta era un monstre èpic de 8 minuts, una joia) i tb al segon àlbum, Dog Man Star, al 94. Un àlbum molt trist però q els confirmava com una de les millors bandes de rock q havien aparegut en molts anys. Aclamats per la crítica i pel públic, venent cd’s com rosquilles, sembla ser q allà les tensions van acabar trencant la rel.lació entre Bernard, compositor de la banda, i Brett, el lletrista i cantant. Bernard, durant l’estiu, poc després d’editar el nou àlbum, deixa Suede sense compositor ni guitarrista.

Suede va trigar 3 anys a treure un nou àlbum. Brett decideix continuar ell amb les composicions i contractar un parell de músics nous. En Bernard en canvi, pocs mesos després de deixar Suede, ja col.laborava a un fotimé d’albums (Manic Street Preachers, Aimee mann, Tim Booth, Neneh Cherry, Edwyn Collins) i editava, al 95, els seu primer àlbum en duet amb el cantant de color David McAlmont, q té una veu com de “nenaza” (vamos, una mica com el Brett) però q dona a les composicions guitarreres setenteres un toc soul. No sé si allò es suposava q era un duet fixe o només buscava algú q cantés les seves cançons, però un altre cop, en Bernard acaba engegant a cagar al David i continua fent col.laboracions.

Es troba pel camí amb Richard Ashcroft, qui tb s’havia quedat sense guitarrista a The Verve (Nick McCave, guitarra de la banda, amb problemes emocionals, anava i venia, fent de The Verve una banda una mica inestable, però suposo q aquest caràcter feia d’en Nick el pedazo de guitarrista q és). En Richard volia a Bernard com a guitarrista de la seva banda però això mai va passar. En Nick es va reconcil.liar amb el Richard i tornava a la banda. Però bé… massa ego junt, amb el Richard i el Bernard compartint l’espai.

Al menys amb en Richard no va acabar barallat. Suposo q fart de col.laborar amb gent, decideix q és hora de anar sol per la vida i probar de cantar. I sí. Tb descobrim q té veu com massa dolça… ?¿? … però què, com els altres cantants amb qui havia col.laborat, encaixa perfectament amb les seves composicions. A finals del 97 i principis del 98 comença a editar singles i un àlbum, People Move On, on canta, toca tots els instruments menys la bateria, produeix… yo me lo guiso, yo me lo como. Un rock èpic allunyat de Suede, q a aquelles dates publicava per primer cop des de q en Bernard havia marxat (i amb molt d’èxit, per cert), q va agradar a la crítica però del què el public va passar bastant. Menys de dos anys després editava Friends and Lovers, segon intent en solitari, q de nou te bones crítiques però q no el compra ningú i acaba de “posa-vasos” a les botigues.

Des del 2000 fins al 2002, va continuar fent col.laboraciosn esporàdiques amb l’Edwyn Collins fins què, ves a saber pq, un dia a una entrevista, diu q sent una mica gilipolles. Què mai hauria d’haver deixat Suede pq no volien anar per la drecera artística q ell volia. Potser ho hauria d’haver parlat abans. I què tb havia engegat a cagar al David McAlmont sense raó. Total, q truca al David i es reconcil.lien. Treuen un nou àlbum com a duet, Bring It Back, sense gaire èxit. Diria q és el més fluix q ha fet encara q té 5 o 6 peces tremendes.

I ara va i es reconcil.lia amb el Brett. Però Suede ja no existeixen. S’han separat després del 5é àlbum, tercer sense en Bernard. Així què aquest parell han format una banda q es diu The Tears. Acaben de passar pel Razzmatazz i treuen el seu primer treball d’aqui un més i poc. Potser el q hagués estat el tercer àlbum de Suede?