Half-Baked Alibis Full Of Holes

Com hi ha nens que d’un llibre només miren els dibuixos, dels còmics la Síl només llegeix els globus. I així se’ls acaba, en trenta segons. I segurament els deu trobar ben insubstancials. Després intenta dormir mentre jo em miro vinyeta per vinyeta el meu i, es clar, amb la llum encesa no la deixo dormir. Quan van mal dades, crec que d’això en diuen una diferència irreconciliable.

Dues coses estranyes han passat últimament. El doble cd i dvd Coser i Cantar va reaparèixer l’altre dia, de forma miraculosa, de sota el seient del cotxe, mesos després d’haver-li perdut la pista i haver perdut també tota esperança. Mai se m’hagués acudit buscar allà, un diria que perquè:

a) no és el meu cotxe
b) i mai he tingut un cotxe on perdre-hi coses “per sota”
c) ja que no tinc carnet de conduir
d) perquè jo sóc el copilot i el cd estava sota el seient del pilot

Coser i Cantar és un d’aquells que no vaig suportar el primer cop que el vaig posar i ara pràcticament és l’únic àlbum d’Antònia Font que he escoltat durant els últims mesos. Una rectificació que sóc incapaç de fer amb Mishima, per exemple. O amb el Roger Mas que, si torna a sortir per la tele fent un sprint per un camp de pedres, tiro l’aparell per la finestra. O sigui que tampoc.
La segona cosa, que en teoria era el leitmotiv d’aquest post però a aquestes alçades ha perdut ja tot protagonisme i, fins i tot, he oblidat perquè em semblava digne de menció, era que ahir (i durant part d’aquest matí) m’ha estat tremolant el nas, d’aquella manera que tremola un ull quan hom està nerviós però a mi el nas. O és un efecte secundari de la burocràcia espanyola o bruixeria.

Birds Flew Backwards

He observat una parella asseguda a una terrassa d’un bar. Ella li feia la declaració de la renda a ell, sota el sol, amb la calor i amb una beguda ben freda al davant. Minuts després, suant, m’he presentat a cal notari i resulta que tenia cita dimecres que ve i no avui. Així d’inesperada ha arribat la meva petita ració mensual de ridícul.
D’anada (i tornada), he anat escoltant el nou àlbum dels Doves que m’ha pujat la portera. Com molt bé s’ha dit (i s’ha escrit), si el món de la música només tractés sobre música, els Williams serien els germans més populars sortits de Manchester, seria amb ells amb qui Jay-Z voldria fer duets i pels indies sonarien altres politonos als seus mòbils que no fossin només el “Viva La Vida” de Coldplay. Però les coses enlloc són com haurien de ser.

Un dia esgotador. I ara, anem a fer la compra que la nevera pinta desoladora.