Que Barcelona val la pena a l’hivern. A les sis de la tarda, quan ja és de nit. Caminant per l’Eixample amb un abric posat sota l’enllumenat taronja de la ciutat. Fred que talla la cara i potser tornar a agafar l’autobús. Aquell mitjà de transport públic que no serveix per arribar ràpid ni puntual enlloc però que és gustós quan no tens pressa. Com el Bicing, curiosament.

Evocando, evocando. Sin parar de evocar. Evocando… el bajón, claro.
La misma cantautora.

Quan érem nens i li feia la guitza al meu germà petit, en ple rampell de rabiosa impotència, maleïa en veu alta que, quan ell fos gran i jo fos petit, patiria la seva venjança. No sé quin tipus de mecanisme s’activava dins el cap d’un nen de sis anys per a creure que la vida era un cicle on l’inici i el final s’acabaven retrobant i un passava de nen a adult i d’adult a nen. El que tampoc entenc és, que si no creia en el procés de nen a adult i d’adult a viejuno, en quin punt d’aquest cicle natural de la vida es col.locava als nostres avis. Eren com els Reis Mags, una gent gran que et porta regals quan et visita de tant en tant? Figurants? Atrezzo? Alienígenes?
A l’autobús d’aquest matí (sí, també agafo un autobús; treballo als límits de la civilització, tal i com la coneixem), han pujat un senyor gran amb gorra (a qui li posem una edat d’entre 80 i 90 anys) i la que suposo filla seva (posem-li entre 50 i 60). He pogut observar com la filla tractava al seu pare com un nen petit. Corda’t la jaqueta. Posa’t bé la bufanda. Se l’apropava cara a cara per captar la seva atenció i li deia el que menjaria avui, que demà tornaria a fer visita al metge i que més tard aniria no sé on més. Ell, de forma completament lúcida i raonada, li discutia alguns d’aquests punts que no devien encaixar a la seva agenda a la vegada que es volia treure la gorra i la bufanda perquè feia massa calor dins l’autobús en contrast amb el fred exterior. Queixes infructuoses, per suposat. La manera de parlar-li d’ella era com quan una d’aquestes mares li parla a un nen petit, amb un to musical però artificial i una mica absurd. Una d’aquestes mares que li parlen als nens com si fossin tontos i, anys després, els nens acaben sopes al logopeda.
M’he vist, de sobte, presenciant la venjança de la que parlava el meu germà quan tenia sis anys. Només es va confondre de target.