Nota de l’autor: Aquest post, malgrat ser ficció, està basat en una història real i pot contenir spoilers.

Benvinguts siguin als carrers de Barcelona els autobusos amb complexe de galeta de la fortuna, més coneguts com “Els Autobusos Que Diuen Les Veritats Ocultes”. Per a continuar explotant aquesta obra d’educació social, les següents dues línies que duran missatges, especialment dedicats a la quitxalla, seran la 18 i la 93, amb els següents missatges respectivament:

“Probablemente El Ratoncito Pérez no existe. Deja de buscar bajo la almohada y lávate más los dientes” i
“Los Reyes Magos son los padres. Deja de estudiar tanto y juega más a la Play”.

Imatges extretes de El País.

Hi ha dues fonts públiques (que conegui) on una figura estàtua d’un nen munta la pròpia font i agafa l’aixeta com si estigués pixant, amb un somriure burleta a la cara. Una per la rambla de Sabadell i l’altra a l’inici del carrer Pelai. La diferència és que, quan passes pel costat de la font de la ciutat comtal, fa una intensa olor a orina.
Bona nota per l’ajuntament i els seus bons propòsits de donar l’ambientació més realista possible pels sentits dels seus ciutadans (l’olfacte, en aquest cas). Per la vista, s’han decidit (per fi) pel tramvia que creuï la ciutat. Serà com anar en bus per La Diagonal sense patir per demanar la parada. O em precipito i la demano massa d’hora o em passo si no me la demana un altre passatger i he de sortit corrents deixant darrere un “eh, sin empujar!”. Més o menys, el que devia pensar el pobre Noel cap al minut 1:30.

* I ara és quan venen els comentaris sobre el perquè d’aquestes fonts. Estic impacient.

Que Barcelona val la pena a l’hivern. A les sis de la tarda, quan ja és de nit. Caminant per l’Eixample amb un abric posat sota l’enllumenat taronja de la ciutat. Fred que talla la cara i potser tornar a agafar l’autobús. Aquell mitjà de transport públic que no serveix per arribar ràpid ni puntual enlloc però que és gustós quan no tens pressa. Com el Bicing, curiosament.

Evocando, evocando. Sin parar de evocar. Evocando… el bajón, claro.
La misma cantautora.

Quan érem nens i li feia la guitza al meu germà petit, en ple rampell de rabiosa impotència, maleïa en veu alta que, quan ell fos gran i jo fos petit, patiria la seva venjança. No sé quin tipus de mecanisme s’activava dins del seu cap de nen de sis anys per a creure que la vida era un cicle on l’inici i el final s’acabaven retrobant i un passava de nen a adult i d’adult a nen. El que tampoc entenc és que, si no creia en el procés de nen a adult i d’adult a viejuno, en quin punt d’aquest cicle natural de la vida col.locava als nostres avis. Eren com els Reis Mags, una gent gran que et porta regals quan et visita de tant en tant? Figurants? Atrezzo? Alienígenes?
A l’autobús d’aquest matí (sí, també agafo un autobús; treballo als límits de la civilització, tal i com la coneixem), han pujat un senyor gran amb gorra (a qui li posem una edat d’entre 80 i 90 anys) i la que suposo filla seva (posem-li entre 50 i 60). He pogut observar com la filla tractava al seu pare com un nen petit. Corda’t la jaqueta. Posa’t bé la bufanda. Se l’apropava cara a cara per captar la seva atenció i li deia el que menjaria avui, que demà tornaria a fer visita al metge i que més tard aniria no sé on més. Ell, de forma completament lúcida i raonada, li discutia alguns d’aquests punts que no devien encaixar a la seva agenda a la vegada que es volia treure la gorra i la bufanda perquè feia massa calor dins l’autobús en contrast amb el fred exterior. Queixes infructuoses, per descomptat. La manera de parlar-li d’ella era com quan una d’aquestes mares li parla a un nen petit, amb un to musical però artificial i una mica absurd. Una d’aquestes mares que li parlen als nens com si fossin tontos i, anys després, els nens acaben sopes al logopeda.
M’he vist, de sobte, presenciant la venjança de la que parlava el meu germà quan tenia sis anys. Només es va confondre de target.