Avui ha plogut. La pluja a Califòrnia transmet quelcom de devuélvame mi dinero, señora. D’estafa i decepció. Aquesta comarca no pot sobreviure al seu estereotip. Però també son gent amable i em deixen cada dia el USA Today a la porta. I, degut a algun estrany reflex condicionat, imagino un gos repartint la premsa cada matí pels passadissos de l’hotel. El somni americà en estat pur.

Ha sigut molt estrany veure Lost amb anuncis. Ha sigut molt estrany veure Lost a la TV.

Els Starbucks són exactament iguals a tot arreu. Per això a Barcelona s’omplen de turistes. Per sentir-se una mica més confortables. Fan centenars de kilòmetres per acabar buscant un lloc on sentir-se una estona com a casa. Però aquest matí m’he sentit realment un gos verd en un Starbucks amb el pàrquing a rebentar de cotxes al ralentí. On els adults escullen entre quantitats anormals de diferents tipus de cafè, que prenen fins i tot els nens però on les jovenetes prefereixen una estranya pasterada vermella i gelatinosa amb un sonor nom acabat en -berry (com el llegendari guitarrista).
És un país de contrastos. Aquí està Califòrnia, on els matins son lluminosos i freds i els capvespres són càlids i foscos. On les oficines es buiden quan més de la meitat del personal deixa el que està fent per veure el discurs del seu nou president electe i on algun europeu se sent estranyament desplaçat fent cua per demanar un got petit de xocolata calenta de la mida d’un projectil per morter.

Al Café de Flore es jugava… no es jugava, s’assumia que tothom era “algú”, davant les tasses blanques i els cendrers de ceràmica. L’home solitari amb barret extravagant, la dona de cabells vermells recollits estrambòticament, l’ancià de bigotis blancs enormes, l’home de mans grans amb la seva atractiva (i extravagantment jove) acompanyant. S’assumia que tothom conversava sobre els temes més transcendentals i qui callava ho feia de manera introspectiva perquè hom deixa de ser algú quan no té res a dir. O tot el contrari.

Aquí tothom és un estereotip vulgar però qui segur transpiren ser “algú” són tots els captaires que dormen al carrer. M’ha semblat veure a Richard Gere i a Bobby Robson.

Afronte-m’ho d’una vegada. El que ens separa a Europeus i Nord-Americans, aquell fet diferencial i insalvable que cap Obama aconseguirà canviar per molt Yes We Can i Hope que li posi, allò que ens defineix com a cultures totalment distanciades i irreconciliables és que aquí New Balance encara és una marca de bambes popular.

Contràriament als nostres valors totèmics més arrelats, el que més pal em fa d’un viatge de certa magnitud són les, potser, vint hores de desplaçaments en avió però la Síl diu que les troba estranyament inspiradores. Jo no li diria a això meu inspiració.

Les altes pressions m’aixafen el cabell i aprimen el paper higiènic en proporcions similars. Aquest cop em va tocar un taxista silenciós i tampoc li vaig dirigir la paraula a la meva ració individual d’amic que encetava Los Hombres Que No Amaban A Las Mujeres i escoltava Sergio Dalma al seu iPhone.
Vaig sentir el mateix al mirar des de lluny el Manhattan assolellat d’ahir al matí i el Manhattan gris del mateix dia per la tarda. Tristesa.

I és que a Califòrnia tinc el cabell llis.