A això li dic jo tranquil.litat. Mitja companyia de festa per Acció de Gràcies. A unes poques hores de preparar galls d’indi, pastissos de poma i salses de nabius. Una salsa que, per cert, sembla més salsa per calçots que una salsa de nabius vermells, concepte que m’estalvio en comentar en públic. No m’esforço gaire en converses de caire cultural en la distància. Només quan venen de visita. Només quan no entenen la senyalització malgrat xampurrejar el mexicà o pregunten si la Jennifer López és d’aquí. Aleshores, jugues la carta del fet diferencial (que jugar-la entre Catalunya i els Estats Units té la seva cosa). I treus el mapa. De fet, em vaig trobar fa uns anys enfrontant-me amb el comentari: “he quedat sorprès de que les dones aquí son molt franceses” (sic) volent dir que no semblen llatines a lo Salma Hayek. La més recent, això sí, fa dues setmanes: “m’he adonat que aquí les dones li donen molta importància a les sabates”. Ahí l’has dao, ahí lo ves. Mus.
No sé si això està ja explicat aquí o potser és de l’antic blog (bàsicament, no ho trobo fent una cerca) però fa un bon grapat d’anys, en un dels primers viatges als US, a la carta d’un restaurant apareixia una salsa d’acompanyament anomenada alioli (també sic). Em va semblar graciós i ho vaig comentar a la taula, i els natius californians que m’acompanyaven em van dir que era bastant habitual trobar-la als restaurants de nord-amèrica, depenent l’estat. En arribar el cambrer, vam demanar i algú li va indicar la meva procedència i la curiositat del nom de la salsa (atenció, equació: all + oli = alioli). La resposta del cambrer va ser sorprenent. Em va dir que no podia ser. Allò era un producte típic i 100% autòcton de Califòrnia. I tal qual, es va girar i ens va deixar allà, amb cara de moniat… de nabiu.

Total, que no he pogut esbrinar si ja havia explicat aquesta anècdota, perquè tinc la sensació de que sí, però tinc aquest defecte de repetir-me. Com l’all i oli.

Una de les primeres històries mítiques d’aquest blog (si n’hi ha alguna) transcorria al voltant del meu viatge a Califòrnia a finals del 2004 i dels meus acompanyants. Dos anys i mig després d’aquelles aventures (parts 1 a la 10), m’arriba la notícia de que El Gato no pot tornar als US per un problema amb el seu passaport i la tarja I-94W que registra la teva data d’ingrés i sortida del país. Ha de demostrar que va tornar dels Estats Units i, lògicament, un no conserva les targes d’embarcament tants anys.
A l’igual que en aquells temps, segueixo apostant que aquell passaport verd plastificat amb Ironfix fet a màquina d’escriure no era del tot vàlid i converteix a El Gato en un candidat perfecte per acabar entre el casting de Lost.

Sé de gent que critica els Wiki’s però busca certeses en el Google. Com deia ahir, hi ha certs comportaments que estan de moda, i un és no contrastar res. O tot. Quant de mal ha fet el internet per a tothom en general i el Google en particular.
Llegia al Jenesaispop una crítica del nou àlbum d’Air on feien un paralel.lisme culinari entre el so d’aquest duet francès i el pa: sense sal o “amb tumaca”.
Durant una de les meves múltiples visites als US (em delecto en aquest complement circumstancial), a la carta d’un restaurant a Califòrnia vaig veure un plat amb una salsa d’acompanyament anomenada “alioli”. Vaig somriure cap endins i, quan l’extremadament amable i servicial cambrer apuntava la comanda, vaig preguntar-li de què era aquesta salsa i per què es deia així. I fent-me cinc cèntims dels ingredients i la preparació, vaig poder comprovar que era all i oli del de tota la vida. Quan jo ja preparava el meu inici de frase més habitual en aquests viatges: “No, és que jo sóc de”, per sorpresa va sentenciar la seva diatriba amb un: “bé, però la trobaràs a tot arreu, ja què és tradicional de Califòrnia, molt típica d’aquí”. Adéu somriure i ja podia esforçar-me jo en explicar-li a) el significat etimològic del seu “ali-oli” i b) l’origen geogràfic de la salsa (a Califòrnia ningú sap on està Barcelona, que a part de ser un bon títol per un llibre, també és veritat). El cambrer em mirava amb cara d’escepticisme primer, incredulitat després i de passotisme al final i, amb un parell de “sí, sí, ya, ya”, i em va deixar allà, dubtant de que parléssim del mateix i que probablement em confonia ja que deia que aquella salsa era Californiana de tota la vida.
Jo sí vull saber el procés i l’origen de les coses, així que penso que marxo a comprar-me una càmera que faci fotos tan xules com la de la portada de l’àlbum de Richard Hawley i després contrastar qui eren els dos senyors que passaven per darrera, si va ser accidental i si saben que han quedat immortalitzats per sempre en un àlbum de veritat interessant.

Capítol 10. La fi

Total, per rematar el viatge, divendres ens aixequem pel matí, últim dia laborable a Califòrnia, i veiem que ens han preparat el check out de l’hotel. Últim dia de reserva. Les havien fet malament a l’agència (el nostre vol de tornada era dissabte a la nit així què havíem d’estar allà un dia més).

Corrents vam anar a recepció per arreglar-ho però tot estava fet. El Gato s’havia aixecat a les 6 del matí i ho havia arreglat.

- Yo he arreglado… todo bien tu no preocupas.

Ara esmorzava relaxadament dos pancakes, bacon, una omelette, patates i un suc de taronja i cafè.

La vida és bonica a Califòrnia, on el sol sempre llueix.

Round, round, get around, I get around, yeah…

Foto per David.

Capítol 9. Desaparicions amb postals

Una de les nits, el nostre company Bruce ens volia dur a un restaurant mexicà de fama internacional a Santa Bàrbara. Vam deixar el cotxe al pàrquings de l’hotel i vam decidir que ens trobaríem allà mateix 10 minuts després. El David i jo, 7 minuts després, sortíem a la vegada de les nostres habitacions i ens trobàvem al passadís de l’hotel. Vam decidir trucar a la porta de El Gato per veure si estava llest. Després d’un parell de tocs tocs, vam sentir una veu inconfusible que deia:

- Ahora yo salgo… 2 minutos tardo.

Total, que caminem cap al punt de trobada on el Bruce ja ens esperava amb el cotxe al “ralentí”, llest per marxar. Vam pujar al cotxe i vam esperar a El Gato.

10 minuts després estàvem preocupats. Després de comprovar que el noi no era a la seva habitació, vam tornar al cotxe… i minuts després vam decidir investigar una mica a recepció. Vam anar amb cotxe fins allà (sí, és un hotel enorme) i vam estar fent un cop d’ull fins que vam trobar una cara coneguda que ens va preguntar que fèiem per allà, cosa a la que vam respondre que buscàvem al nostre company irlandès. La nostra sorpresa va ser quan ens responen:

- Ah, doncs jo m’he trobat a El Gato fa uns minuts i em deia que anava a comprar postals… tan tranquil fent un passeig.

Si sóc sincer… no ens va sorprendre gaire. Un paio que durant les hores de feina, surt de l’oficina i se’n va a caminar pel carrer perquè necessita prendre l’aire, o deixa el seient de l’avió per estar una hora en peus dins d’un lavabo, o desapareix mentre fem compres per la ciutat, òbviament és una persona d’un esperit lliure i rebel, qui no té cap lliga’m amb ningú, i menys amb passerells com nosaltres.

Per cert. No va comprar segells…. ?¿?¿?¿