Capítol 9. Desaparicions amb postals

Una de les nits, el nostre company Bruce ens volia dur a un restaurant mexicà de fama internacional a Santa Bàrbara. Vam deixar el cotxe al pàrquings de l’hotel i vam decidir que ens trobaríem allà mateix 10 minuts després. El David i jo, 7 minuts després, sortíem a la vegada de les nostres habitacions i ens trobàvem al passadís de l’hotel. Vam decidir trucar a la porta de El Gato per veure si estava llest. Després d’un parell de tocs tocs, vam sentir una veu inconfusible que deia:

- Ahora yo salgo… 2 minutos tardo.

Total, que caminem cap al punt de trobada on el Bruce ja ens esperava amb el cotxe al “ralentí”, llest per marxar. Vam pujar al cotxe i vam esperar a El Gato.

10 minuts després estàvem preocupats. Després de comprovar que el noi no era a la seva habitació, vam tornar al cotxe… i minuts després vam decidir investigar una mica a recepció. Vam anar amb cotxe fins allà (sí, és un hotel enorme) i vam estar fent un cop d’ull fins que vam trobar una cara coneguda que ens va preguntar que fèiem per allà, cosa a la que vam respondre que buscàvem al nostre company irlandès. La nostra sorpresa va ser quan ens responen:

- Ah, doncs jo m’he trobat a El Gato fa uns minuts i em deia que anava a comprar postals… tan tranquil fent un passeig.

Si sóc sincer… no ens va sorprendre gaire. Un paio que durant les hores de feina, surt de l’oficina i se’n va a caminar pel carrer perquè necessita prendre l’aire, o deixa el seient de l’avió per estar una hora en peus dins d’un lavabo, o desapareix mentre fem compres per la ciutat, òbviament és una persona d’un esperit lliure i rebel, qui no té cap lliga’m amb ningú, i menys amb passerells com nosaltres.

Per cert. No va comprar segells…. ?¿?¿?¿

Capítol 8. Els semàfors

Per què un irlandès no creua un carrer en vermell? Sembla la premissa d’un acudit però no ho és pas. És una pregunta directe.

Caminant pels carrers solejats de Santa Bàrbara, admirant les botigues i la vida agitada a State Street, el primer què ens va cridar l’atenció és què després d’un dia de pluja estival, a la vegada què apareixia el sol i passàvem dels 25ºC, la gent maca i algo pija de la zona envaïa els carrers. Tens la impressió de que algú ha fet un càsting per viure a la zona. Noies maques, rosses californianes, morenes d’aire llatí, asiàtiques exòtiques, tot es barreja. I no només a botigues o restaurants… passejant pel carrer! Com si res!

Això tb és aplicable als nois de la ciutat. Surfers, skaters o simplement, paios catxes i fibrats, que em treien dos caps… em posaven fins i tot a mi, un hetero declarat (de dubtosa reputació, però). La ciutat del culte al cos 100%.

I mentre passeges per la ciutat admirant…. admirant, bàsicament, fas el que fan tots els vianants. Si el semàfor està en vermell pel vianant, verd pels cotxes, però no se’n veu cap a l’horitzó…. passes. Així de simple. Doncs no. Els irlandesos no. Encara que no se’n veiés cap enlloc, el nostre amic El Gato es quedava allà parat… congelat, com en Pause. Era curiós com nosaltres feia més d’un minut que erem a l’altra banda del carrer i ens dedicàvem a observar-nos mútuament… mentre ell ens mirava fixament, com si fóssim nosaltres els rarets, i creuava tranquil.lament quan es posava verd.

7 dies després, ja creuava amb nosaltres en vermell. Això sí, en sprint. Nosaltres caminàvem i ell corria ràpida ràpidament cap a l’altre costat del carrer. Ara era ell qui arribava primer i es quedava a la borera del davant i nosaltres qui el miràvem com si… fos una mica raret.

Capítol 7. L’hèlix

Sovint la nostra personalitat es reflexa en com ens comportem en el dia a dia. Per exemple, el nostre amic irlandés, El Gato, pot beure quantitats enormes d’alcohol durant un viatge d’avió, ja n’hem parlat, però a la vegada és capaç de llegir la novela de Fedor Dostoiewski “Los Hermanos Karamazov”… encara que vist en perspectiva, penso que potser bevia tant per poder llegir aquest pedaç de “toxu” en edició butxaca.

Total, un paio tranquil, relaxat…

En canvi, el David és un home nerviós, un asturià neguitós que endrapa en grans quantitats però que està molt prim, perquè no para quiet. Es mou, toca, soba, xerra, fa cares, crits guturals, diu sense sentits pel fet de dir-los, divertit? Sí però incordia; fa riure però fa patir… el que pateix és una incontinència gestual important. Ho ha de tocar tot.

Aterrant al petit aeroport de Santa Barbara, CA, una nit de dissabte, caminàvem per la pista deixant enrere l’avió, i dirigint-nos cap a la terminal, quan el David surt amb una de les seves:

- Habeis visto esa avión de hélices?

Jo, que me’l conec, esperava inexorablement la següent frase, que marcaria els esdeveniments dels propers minuts:

- Cómo mola! Voy a ir a tocar la hélice!

Era d’esperar. No sé ben bé perquè em vaig sorprendre.

Per què? Per què ha d’anar a tocar l’hèlix? No pot mirar-la de lluny? No pot anar cap a la terminal amb la resta de passatgers? No pot fer la conya de l’hèlix però no travessar la pista de l’aeroport, ni sortir de la zona de seguretat?

No. Ell ha d’anar cap a l’hèlix mentre jo, fent el paper que em toca de pallasso seriós en aquest duet humorístic, li crido “David! Para! Ven aquí! Te dirán algo!”.

Com imagineu tots, em va tornar un dels seus típics somriures entremaliats, i va continuar cap a l’avió aixecant un dit i dirigint-lo cap a l’hèlix quan…
…apareix un paio enorme, en shorts, amb una barra de llum vermella semblant a l’espasa de llum del mateix Darth Vader i comença a cridar mentre es dirigeix cap a nosaltres:

- Sir!! Sir!! Please sir!! Keep away,Sir!!

Era impressionant com bramava el paio. Jo mentre li cridava al David “Tío, que aquí van armados! Que hasta el gato tiene permiso de armas” però ell trigava en reaccionar davant el caballer Jedi cridaner (i de pas, davant de tot el passatge de l’avió, que es va quedar aturat i acollonit al mig de la pista, davant del que passava… paranoia terrorista a un aeroport americà? Noooo…).

El David va girar cua de sobte amb un tímid “Sorry” mentre l’home agitava l’espasa de llum vermella dient “Thank you, sir…”… però fulminant-lo amb la mirada…

- David, un paso más, y estoy seguro de que te hubiera volado una rodilla de un tiro.

Capítol 6. Va a ser que no

Però un dels desordres sorprenents que vaig observar durant aquest llarg viatge en avió va ser l’alimentació.

Un parell d’hores després d’enlairar-nos i 3 hores abans d’aterrar, ens van servir un àpat. Moment barrio sèsamo: àpats durant el viatge: 2.

Tb ens van servir un “snack” entre els dos àpats.

Però El Gato, durant una visita al lavabo del David, va demanar el seu whisky “a pal sec”, i quan va tornar l’amic asturià (la situació era que per sortir el David al passadís, El Gato s’havia d’aixecar), l’irlandès va dir que ja que s’havia aixecat, aprofitaria per anar ell.

…

Una hora després va tornar. Una hora. El David i jo ens miràvem nerviosos durant aquell temps d’absència però… com tampoc és el primer cop que desapareix misteriosament pels puestos, molt neguitosos no ens vam posar. Al tornar (per cert, les seves paraules van ser: “He estado de pie en lavabo, necessitava yo estirar pierna”), El Gato va pitjar el botó de l’hostessa. Una noia de Lufthansa d’ampli somriure va aparèixer i El Gato va demanar si li podien donar quelcom per menjar. Feia dos hores del primer àpat i faltaven 3 o 4 per següent. La noia li va dir que li donés un segon, que davant aquesta irregularitat (si les hostesses son cap quadrades, imagineu unes alemanyes) no sabia ben bé que fer.

Va tornar després d’uns minuts amb una safata de dinar de Business class, enorme, amb car de vedella, amanida, beguda, etc… una pinta i una flaire impressionants. El David, un “xicarró” nascut a Gijón, noi del nord, la persona que hagi jo vist a la meva vida que endrapa més (i a amés, no sé on s’ho fot), va mirar la safata de menjar calent, em va mirar amb la mirada perduda, nerviosa, em va fer un somriure de mig sonat i aixecant tímidament el dit índex, va dir a l’hostessa que acabava d’entregar-li el dinar a El Gato:

- Can I have the same for me?

La resposta de l’hostessa, amb un dels seus millors somriures, fet en mil batalles davant de viatgers de milers de nacionalitats, am la seva carrera de turisme, amb totes les seves hores de vol, va ser clara, directe, concisa, aquella que ens mostra la professionalitat d’aquestes noies:

- No.

Capítol 5. Estirar la pata

Ja dins l’avió, dies després, de camí a San Francisco (sabràn ells que aqui aquesta ciutat podria ser coneguda com San Paco?), el meu company Astur Destroyer i jo observàvem atentament la progressió bevedora de l’irlandès. I quina progressió. Estic d’acord que hi ha certs estereotips que realment son certs… i que un irlandès sigui de beure fàcil… doncs ja pot ser, ja. Homes fets en bars cervesers… gran capacitat bevedora i molt d’aguant. I El Gato complia les nostres expectatives de sobres.

Davant la primera visita de l’hostessa:

- What would you like to drink, sir? (o “guat gul iú laic tu drinc, ser?”)

El Gato respon:

- Whisky-cola.

Toma ya. La primera en la frente. Whisky amb coca cola. Nomes pujar a l’avió. Jo observava el meu got d’aigua pensant… malaurat. La cosa es que no va ser únic… que jo controlés, el paio va demanar davant la mirada d’estupefacció del David i meva durant el viatge:

2 whisky-colas, 1 whisky “a pal sec”, dues cerveses, un vi.

Per aquest noi, un viatge en avió es tota una inversió.