M’assec al Trambaix i trec el volum número 11 de BM: Capitán América de la bosseta del Fnac que reutilitzo per portar les lectures a la motxilla. Al mateix temps, em col.loco els auriculars de l’iPod, ja que sóc d’aquests que gairebé sempre són capaços de llegir amb música. El noi que seu al meu costat treu de la seva motxilla la mateixa bossa petita reutilitzada del Fnac i, de dins, un volum de la BM: Namor. No hi ha hagut ni somriures ni mirades de complicitat. Ell ha fet la seva lectura amb els seus cascs posats i jo la meva fins que m’ha distret el senyor que dúiem davant. Per què no puc deixar de mirar algú que es fica el dit al nas de manera grollera? Intento dirigir la meva mirada a un altre lloc però començo a pensar: “Seguirà burxant? Encara insistirà?” i torno a mirar-lo fixament. Si és massa repulsiu, utilitzo els reflexes de les finestres del vagó com a mirall retrovisor.

Avui s’ha notat el retorn de la societat a la seva rutina i, qui a diferència de mi, aquest era el primer matí en metro des de feia setmanes, hem gaudit d’un trajecte sense aire condicionat.
Benvinguts a tots.

Per cert, les bossetes del Fnac deixen anar una mica de tinta groga segons amb quins materials freguen. Argh.

Hi ha un complot per a que no surti del llit fins l’Abril i, com segueixi amb aquestes reflexions barates, després d’aquesta setmana, hauré de rebatejar aquesta pàgina web i titular-la quelcom així com “Crisis En Los Treinta Infinitos”, “Entrevista Con Un Treintañero” o “El Código DeTrenta”, que segur que els dominis estan lliures. Tot perquè a mi, abans, els refredats em duraven dos dies. Ara em duren una setmana. Si això no és degut a que em faig gran, doncs no sé què ho serà.
A mitja setmana, el Liverpool humilia al Barça a la Champions i quan sembla que aixeco el cap, van els de Marvel i maten al pobre Steve. Llàstima que sigui una mort genial, directa, discreta i lògica, perquè tard o d’hora l’espatllaran.
Adéu, Steve. De moment.