Encara no he begut ni gota

Durant els anys que no vaig tenir carnet de conduir vaig arribar a tenir més coneixements sobre el Batmòbil o el Blackbird de l’Escola Xavier que sobre un cotxe. Estava més familiaritzat amb un portal interestel·lar que amb conduir. Era incapaç de recordar que feia cada pedal i tots aquells botonets del salpicadero* no em deien res però creia que els comandaments de l’Enterprise tenien una lògica.
Ara que miro catàlegs de cotxes nous amb especificacions tècniques, pensava que la situació hauria canviat amb el temps però me n’adono que no ha canviat res. Cavalls. Potències. Abeésses. Xenon no era el drac que invocaven les boles a Dragon ball? Nunca me entero de nada.

També és evident que conduir et canvia el caràcter. Esto es así. Pensava que a mi no m’afectaria perquè mai he sigut rondinaire. Adjudicava el fet de veure’m renegant al volant durant els llargs trajectes en cotxe aquestes vacances a que, en aquest període de temps tant llarg fins que m’he tret el carnet, he envellit una eternitat. Tinc més canes que mai però suposo que el que passa és que he envellit mentalment i se me ha espatllat el caràcter com es talla l’all i oli. I que cada cop sóc menys tolerant.
És aquell viratge conservador que et proporciona l’edat.

Enyoro quan era un simple copilot. Fins i tot enyoro quan podia seure darrere. Limitar-me a mirar el paisatge. Quan seure al seient del copilot era emocionant perquè era un seient que pertanyia a un Adult.

* sé que és quadre de comandament però salpicadero em sembla un mot genial. i també reivindicaria esquitxador

Forward’s The Only Way To Go

Aquesta nit passada he tingut tres somnis. El primer d’ells, un somni sobre zombis realment espectacular, on una minúscula comunitat defensàvem tan bé com podien l’últim reducte d’humanitat que quedava, un petit poble de cases de pedra i fusta, en un planeta infestat de morts vivents.
En el segon, conduïa un taxi groc novaiorquès amb molt poca perícia. Irònicament, acabava estampat entre un altre automòbil i una farola, allà on Broadway creua amb la Cinquena Avinguda, i tot de gent curiosa s’apropava per veure si estava bé. Jo me’ls mirava des de dalt, cada cop més lluny.
En el tercer, he somiat amb el meu avi, que ja fa temps que no hi és*.

Paradoxalment, quan no tenia carnet de conduir, sovint somiava que conduïa però, fins ara, mai havia tingut un accident.
Sigui com sigui, malgrat eren somnis separats, em pregunto quina és la conclusió freudiana per a tant somni macabre.

* euphemism alert : vull dir que es va morir

Autophilia or How I Learned To Stop Worrying And Love My Car

Hi ha qui va twittejar recentment que treure’s el carnet de conduir era l’acte que realment et catapultava cap a l’edat adulta. Amb quinze anys d’endarreriment, entro per la porta gran d’aquest grup d’energúmens que se salten els semàfors, espanten vianants i criatures i s’estimen més una tona de metall amb rodes que a la resta de la humanitat. Perquè afronte-m’ho: jo sempre seré un vianant. Està en el meu esperit, a les meves entranyes, al meu ADN. És com ser del Barça, irracional però que té un significat.
I ara s’ha acabat fer de GPS, d’anar còmodament observant el paisatge, el mar, els arbres i les vaques (nota: visc a l’eixample) o fent la maneta-anunci-BMW i comença una nova etapa: ampliar el meu vocabulari pejoratiu per escridassar com Déu mana als altres conductors.

Sigui com sigui, per a celebrar-ho, de la mateixa manera que existeixen les road movies, he decidit crear una petita llista a Spotify amb el que anomenarem road songs: cançons que contenen d’alguna forma referències sobre conduir, cotxes, carreteres, autopistes o motors. No estan totes les que són però són totes les que estan*. La duració de la llista en qüestió supera la capacitat d’un CD (per favor, per favor, iPod al cotxe ja) així que no ens la podem gravar i endur-nos-la. Una llàstima perquè donaria com a mínim per arribar a… Esplugues? I tornar. No, espera. Spotify deixa gravar en CD? Ja us ho deia jo que tot plegat és una merda.

Així acaba un (trending?) tòpic d’aquest blog. Un dels seus leitmotiv que va donar, fins i tot, per algunes innocentades. Res tornarà a ser el mateix.

Llista: http://open.spotify.com/user/producte/playlist/3qbQbd6iHSSiwBGzr1naa1

* havia decidit incloure només una road song per artista ja que n’hi ha que tenen vertadera obsessió pels cotxes i les carreteres però hi havia alguna excepció inevitable

We Are The Boyz

Un dia el meu germà va córrer i córrer desesperat cap a l’entrada d’un bar per anar al lavabo. No va veure que a l’entrada hi havia una porta de vidre (devia estar extremadament net) i es va estavellar contra aquell mur invisible. Va seure uns segons al terra, desconcertat, fins que va plorar com només estan habilitats els nens a plorar.
Una de les raons per la que teòricament és una merda créixer és l’abisme que et separa del jovent. Als vagons del metro i del tren, aquest abisme es materialitza en el volum de les seves riallades desmesurades i intencionadament exagerades per a cridar l’atenció. En la seva roba, cinc anys pel davant de quan tocava. L’abisme no és tecnològic, com s’acostuma a dir. És només lingüístic. Petits tecnicismes com bendiez, gormiti i bacugan. Bàsicament, és l’abisme del que parlaven els nostres pares.
L’abisme està en aquella sensació de que abans la gent jove era més senzilla i accessible. Xocaven contra els vidres com en un simple gag d’humor. Ara sintonitzeu el Super3 per comprovar com tot es precipita.

He decidit que podria fer una llista de diverses activitats per a sentir-me més jove. Coses que només fan els adolescents. Després de pensar-hi, només me n’ha sortit una. Treure’m el carnet de conduir. Serà que ara l’adolescència arriba fins els quaranta.

I Gave My Heart To A Simple Chord

La veritat? No sé per a què voldria ningú un cotxe si per la finestra de la meva oficina ja fa una hora que tot són cues quilomètriques d’automòbils amb un solitari pilot a dins. Els transports públics al menys donen la falsa sensació de que et relacionen amb l’estirp humana. Aquella amb la que fa mandra relacionar-se quan el mateix paio pudent i mig col·locat passa per tercer cop aquesta setmana pel vagó demanant un euro. Aquella per la que se sent cert afecte quan trobes les mateixes cares cada matí i, en cas d’anar a deshora, ratifica que els culpables seran els horaris oficials no complerts. I en cas d’estar fart d’aquestes cares, sempre es pot canviar de ruta. En porto tres en gairebé una dècada per arribar a la mateixa oficina. Bastant menys traumàtic que renovar les amistats.