Hi ha una xorrada com un piano que diu que en aquesta vida s’ha d’escriure un llibre, s’ha de plantar un arbre i tenir un fill. Tres condicions per a tenir una vida plena i, assumeixo, ser “feliç”. Jo tinc un llibre, he escrit sobre algun arbre i plantaré al meu fill si algun dia vol que l’acompanyi a un concert de reggae.
No veig pas en aquesta llista el tenir el carnet de conduir (ni l’habilitat de fer acudits, véase párrafo anterior). La raó pragmàtica popularment acceptada és que els cosmopolites no necessiten un cotxe per tenir aquesta (m’atraveixo a dir que) relativa sensació de llibertat. Jo em declaro més urbanita que lector de revistes de tendències però puc entendre l’argument. L’altre raó, suposadament científica, la vaig sentir aquest cap de setmana. Els dibuixants són un col.lectiu amb tendència (genètica?) a no conduir.
No va quedar clar si només afectava als dibuixants professionals o si als aficionats també però vaig abraçar amb força aquest argument durant quatre minuts. Perquè no és molt millor anar contemplant el paisatge i no necessàriament com a copilot?

Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.

De camí a la Barcelona festiva, abans d’un tren amb certes dificultats per tancar portes, algú havia aparcat un cotxe deixant-se un intermitent posat. Com no tinc carnet, no sé com pot passar. Després, alguns llibres i flors es podien trobar entre la gent.
“Sant Jordi hauria de ser festiu” és com “jo passo del nadal“. Sentències vàlides per un període curt en l’espai-temps que mai s’acaben de complir.

De copilot, observo els altres conductors com mouen els llavis mentre condueixin solitaris davant els seus volants. Mai sé si estan sonats i algun desordre mental els fa parlar sols, pensen en veu alta, remuguen pel que senten a certes emissores de ràdio o fan servir el mans lliures de forma inexpressiva.
Aquest matí, mentre esperava a que el semàfor per vianants es poses verd, un cotxe ha arribat reduint la seva velocitat fins a aturar-se davant meu. El conductor cridava amb passió al sostre del cotxe i quan s’ha aturat del tot, amb les mans s’ha acompanyat d’un solo de bateria d’aire impressionant.
Si conduir és així, a què espero per treure’m el carnet?

La nova normativa prohibeix parlar pel mòbil quan vas en bicicleta i, si tens carnet de conduir, et treuen tres punts. Raó de més per ser un vianant i acabar com sempre amb les soles de les meves sabates, que malgrat el seu nom, sempre van de dos en dos. O de dues en dues.
També resta tres punts el fet d’anar sense casc, concepte que sí estic començant a valorar ja que m’hauria salvat la vida en un parell d’ocasions: fa deu anys, durant una baixada en bicicleta des del Castell De Montjuïc a 60 km/h que va acabar en visita a l’Hospital de Sant Pau i, fa uns dies, a sota de les obres del nou edifici d’oficines per on passo cada dia, on va caure una biga de ferro enorme des d’uns vint metres d’alçada davant la mirada indiferent dels obrers i atònita dels oficinistes, nova professió de risc.
Bé, potser d’aquesta no m’hauria salvat cap casc però, en el millor dels casos, n’hagués tret algun punt.

Ara que hi penso, no tinc carnet de conduir així que no sé de què em preocupo. D’on em poden treure punts?
Dels de sutura.