PRODUCTES DE NETEJA » carnet de conduir

We Are The Boyz

Rubèn — Fri, 05 Mar 2010 08:43:03 +0000

Un dia el meu germà va córrer i córrer desesperat cap a l’entrada d’un bar per anar al lavabo. No va veure que a l’entrada hi havia una porta de vidre (devia estar extremadament net) i es va estavellar contra aquell mur invisible. Va seure uns segons al terra, desconcertat, fins que va plorar com només estan habilitats els nens a plorar.
Una de les raons per la que teòricament és una merda créixer és l’abisme que et separa del jovent. Als vagons del metro i del tren, aquest abisme es materialitza en el volum de les seves riallades desmesurades i intencionadament exagerades per a cridar l’atenció. En la seva roba, cinc anys pel davant de quan tocava. L’abisme no és tecnològic, com s’acostuma a dir. És només lingüístic. Petits tecnicismes com bendiez, gormiti i bacugan. Bàsicament, és l’abisme del que parlaven els nostres pares.
L’abisme està en aquella sensació de que abans la gent jove era més senzilla i accessible. Xocaven contra els vidres com en un simple gag d’humor. Ara sintonitzeu el Super3 per comprovar com tot es precipita.

He decidit que podria fer una llista de diverses activitats per a sentir-me més jove. Coses que només fan els adolescents. Després de pensar-hi, només me n’ha sortit una. Treure’m el carnet de conduir. Serà que ara l’adolescència arriba fins els quaranta.

I Gave My Heart To A Simple Chord

Rubèn — Fri, 06 Nov 2009 15:48:36 +0000

La veritat? No sé per a què voldria ningú un cotxe si per la finestra de la meva oficina ja fa una hora que tot són cues quilomètriques d’automòbils amb un solitari pilot a dins. Els transports públics al menys donen la falsa sensació de que et relacionen amb l’estirp humana. Aquella amb la que fa mandra relacionar-se quan el mateix paio pudent i mig col·locat passa per tercer cop aquesta setmana pel vagó demanant un euro. Aquella per la que se sent cert afecte quan trobes les mateixes cares cada matí i, en cas d’anar a deshora, ratifica que els culpables seran els horaris oficials no complerts. I en cas d’estar fart d’aquestes cares, sempre es pot canviar de ruta. En porto tres en gairebé una dècada per arribar a la mateixa oficina. Bastant menys traumàtic que renovar les amistats.

In The Year 2525 Some Machine Is Doing That For You

Rubèn — Thu, 29 Oct 2009 11:32:32 +0000

Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

Què?

Rubèn — Thu, 27 Aug 2009 20:04:59 +0000

A Madrid vam veure Rothkos al 66% dels museus visitats i avui a l’hora de dinar, el 66% de la taula no tenia carnet de conduir però el 100% mentia al Facebook sobre el seu nom real. Durant aquestes vacances m’he llegit “Zombi. Guia de supervivència” per si un dia aquest món acaba del revés (llegir aquest llibre seria el colmo del “més val prevenir” però mai se sap). També he començat “A Sang Freda” de Capote. Podríem dir que el 100% dels llibres d’aquest estiu tenen un alt contingut en sang.

Com m’agraden els percentatges, m’ha fet notar la Júlia. No fem més que rebre convidats a casa. Deu ser la taula nova. I les cadires. Es veu que una casa sense taula de menjador no és una casa.

Per cert, només el 20% d’aquestes visites que hem rebut a casa els últims dies tenen blog.

Previously On Productes De Neteja

Rubèn — Tue, 25 Aug 2009 17:55:33 +0000

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.

Half-Baked Alibis Full Of Holes

Rubèn — Wed, 06 May 2009 10:58:21 +0000

Com hi ha nens que d’un llibre només miren els dibuixos, dels còmics la Síl només llegeix els globus. I així se’ls acaba, en trenta segons. I segurament els deu trobar ben insubstancials. Després intenta dormir mentre jo em miro vinyeta per vinyeta el meu i, es clar, amb la llum encesa no la deixo dormir. Quan van mal dades, crec que d’això en diuen una diferència irreconciliable.

Dues coses estranyes han passat últimament. El doble cd i dvd Coser i Cantar va reaparèixer l’altre dia, de forma miraculosa, de sota el seient del cotxe, mesos després d’haver-li perdut la pista i haver perdut també tota esperança. Mai se m’hagués acudit buscar allà, un diria que perquè:

a) no és el meu cotxe
b) i mai he tingut un cotxe on perdre-hi coses “per sota”
c) ja que no tinc carnet de conduir
d) perquè jo sóc el copilot i el cd estava sota el seient del pilot

Coser i Cantar és un d’aquells que no vaig suportar el primer cop que el vaig posar i ara pràcticament és l’únic àlbum d’Antònia Font que he escoltat durant els últims mesos. Una rectificació que sóc incapaç de fer amb Mishima, per exemple. O amb el Roger Mas que, si torna a sortir per la tele fent un sprint per un camp de pedres, tiro l’aparell per la finestra. O sigui que tampoc.
La segona cosa, que en teoria era el leitmotiv d’aquest post però a aquestes alçades ha perdut ja tot protagonisme i, fins i tot, he oblidat perquè em semblava digne de menció, era que ahir (i durant part d’aquest matí) m’ha estat tremolant el nas, d’aquella manera que tremola un ull quan hom està nerviós però a mi el nas. O és un efecte secundari de la burocràcia espanyola o bruixeria.

Lo Nuestro Es La Paz

Rubèn — Wed, 15 Apr 2009 13:13:12 +0000

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.

Stendhal Syndrome

Rubèn — Fri, 21 Nov 2008 19:44:26 +0000

Els rodalies continuen fent tard durant els mesos posteriors a les obres de l’Ave i Obama encara no ha fet res per solucionar-ho. Oficialment, tots els tertulians post-eleccions tenien raó: Obama és un bluf o fail.

Ni Noel Gallagher ni Carlos Areces tenen carnet de conduir.

Martha My Dear

Rubèn — Fri, 07 Nov 2008 16:33:50 +0000

Avui he anat en tren a la feina. Per primer cop en setmanes ha arribat puntual al seu destí però no així el meu transbord. Sota el sol d’un matí de tardor, mentre es consumava el fet de que arribaria tard a l’oficina, he tingut una estona per pensar en xorrades com a pianos observant una sèrie de cotxes i motos que es saltaven indiscriminadament uns semàfors en vermell i han estat a punt d’acabar esclafats al paviment (fet que reforça la meva teoria de que els carnets de conduir els regalen i per això tampoc és tan estrany que jo no en tingui un).
El dia que mori (“el dia que no hi sigui” sempre ha sigut un eufemisme estúpid) vull donar els meus òrgans. No tinc cap carnet de donant tampoc (i em pregunto si serà el tràmit per aquest carnet tan fàcil com el del DNI, el qual vaig renovar ahir a la tarda en nou minuts) però serveixi aquest text com a testimoni 2.0 de les meves intencions. I que algú comprovi si els qui reben les parts usades del meu cos comencen a veure vinyetes amb els seves noves còrnies, si senten guitarres estridents en plena nit, si el fetge rebutja violentament qualsevol tipus d’alcohol o si les mans… les mans probablement faran alguna marranada, a mig camí entre una pel.lícula japonesa de terror i un capítol de House però, vamos, que alguna cosa es podrà aprofitar si no prenc alcohol, no fumo, veig i sento acceptablement bé i no tinc colesterol.

Sembla que en aquesta vida els carnets tampoc són tan tan importants.

Four Minute Warning

Rubèn — Tue, 29 Jul 2008 10:31:41 +0000

Hi ha una xorrada com un piano que diu que en aquesta vida s’ha d’escriure un llibre, s’ha de plantar un arbre i tenir un fill. Tres condicions per a tenir una vida plena i, assumeixo, ser “feliç”. Jo tinc un llibre, he escrit sobre algun arbre i plantaré al meu fill si algun dia vol que l’acompanyi a un concert de reggae.
No veig pas en aquesta llista el tenir el carnet de conduir (ni l’habilitat de fer acudits, véase párrafo anterior). La raó pragmàtica popularment acceptada és que els cosmopolites no necessiten un cotxe per tenir aquesta (m’atraveixo a dir que) relativa sensació de llibertat. Jo em declaro més urbanita que lector de revistes de tendències però puc entendre l’argument. L’altre raó, suposadament científica, la vaig sentir aquest cap de setmana. Els dibuixants són un col.lectiu amb tendència (genètica?) a no conduir.
No va quedar clar si només afectava als dibuixants professionals o si als aficionats també però vaig abraçar amb força aquest argument durant quatre minuts. Perquè no és molt millor anar contemplant el paisatge i no necessàriament com a copilot?

Gimnàstica Passiva

Rubèn — Thu, 26 Jun 2008 15:12:14 +0000

Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.

Kids Running Around Naked Fuckin’ In The Bushes

Rubèn — Thu, 24 Apr 2008 13:41:41 +0000

De camí a la Barcelona festiva, abans d’un tren amb certes dificultats per tancar portes, algú havia aparcat un cotxe deixant-se un intermitent posat. Com no tinc carnet, no sé com pot passar. Després, alguns llibres i flors es podien trobar entre la gent.
“Sant Jordi hauria de ser festiu” és com “jo passo del nadal“. Sentències vàlides per un període curt en l’espai-temps que mai s’acaben de complir.

Backseat Driver

Rubèn — Thu, 21 Feb 2008 16:53:43 +0000

De copilot, observo els altres conductors com mouen els llavis mentre condueixin solitaris davant els seus volants. Mai sé si estan sonats i algun desordre mental els fa parlar sols, pensen en veu alta, remuguen pel que senten a certes emissores de ràdio o fan servir el mans lliures de forma inexpressiva.
Aquest matí, mentre esperava a que el semàfor per vianants es poses verd, un cotxe ha arribat reduint la seva velocitat fins a aturar-se davant meu. El conductor cridava amb passió al sostre del cotxe i quan s’ha aturat del tot, amb les mans s’ha acompanyat d’un solo de bateria d’aire impressionant.
Si conduir és així, a què espero per treure’m el carnet?

Por Las Mañanas Pongo Siempre El Mismo Disco

Rubèn — Fri, 16 Mar 2007 10:57:25 +0000

La nova normativa prohibeix parlar pel mòbil quan vas en bicicleta i, si tens carnet de conduir, et treuen tres punts. Raó de més per ser un vianant i acabar com sempre amb les soles de les meves sabates, que malgrat el seu nom, sempre van de dos en dos. O de dues en dues.
També resta tres punts el fet d’anar sense casc, concepte que sí estic començant a valorar ja que m’hauria salvat la vida en un parell d’ocasions: fa deu anys, durant una baixada en bicicleta des del Castell De Montjuïc a 60 km/h que va acabar en visita a l’Hospital de Sant Pau i, fa uns dies, a sota de les obres del nou edifici d’oficines per on passo cada dia, on va caure una biga de ferro enorme des d’uns vint metres d’alçada davant la mirada indiferent dels obrers i atònita dels oficinistes, nova professió de risc.
Bé, potser d’aquesta no m’hauria salvat cap casc però, en el millor dels casos, n’hagués tret algun punt.

Ara que hi penso, no tinc carnet de conduir així que no sé de què em preocupo. D’on em poden treure punts? Dels de sutura?

The Saints Are Coming

Rubèn — Thu, 28 Dec 2006 18:18:43 +0000

I si reps regals en metàl.lic per nadal, per què no invertir-los en quelcom útil i de profit i, per exemple, apuntar-me a l’autoescola? Ja són gairebé 30 i crec que ja toca.
Aquest any sí.

Mellow Doubt

Rubèn — Wed, 29 Nov 2006 14:54:56 +0000

Ahir vaig veure (per fi) El Código Da Vinci, pel.lícula plana plana de gènere logopèdic per a francesos. En castellà no s’entén res de res així que la meva idea inicial de veure-la en anglès va ser encertada. Quan va acabar, per fer unes risses, vaig activar el doblatge en castellà. Començo a no suportar cap doblatge enlloc.
M’estaré convertint en un snob? S’ha de ser gafa-pasta per ser snob? De moment no necessito ulleres però ja començo a no veure bé. Serà que m’apropo als 30? Si mai no he tingut ni tan sols unes ulleres de sol, com es suposa que m’acostumaria a unes de veritat? Quan em trauré el carnet de conduir?

Ah… la vida és dubte.

Too Fast For Me

Rubèn — Tue, 28 Nov 2006 11:41:14 +0000

Si l’honorable president de Catalunya es posa a estudiar català, jo m’hauria de treure el carnet de conduir. I fer una visita al Quebec.
Ahir, sa torre blava tornava a transicionar, i avui el tren ha tornat a arribar tard. És per coses com aquestes pel que tinc una etiqueta a l’iCal titulada “rutines”.

En canvi no tinc cap etiqueta “contradiccions” per moments com aquest.

Columbia

Rubèn — Thu, 23 Nov 2006 15:40:03 +0000

Sing you little fuckers, sing like you’ve got no choice.
Paul Weller.

Espero el tren en una estació fosca i buida, en plena època infernal pel rail. He d’anar a comprar. No tinc res a la nevera. No tinc res a casa. Res ni tu.
Penso en alternatives. En anar a la feina en bici. En deixar-me d’autoescoles quan arribi l’any nou.
Les promeses d’any nou no valen ni l’esforç de plantejar-te-les.

The Desinformation (Part II)

Rubèn — Mon, 23 Oct 2006 19:03:50 +0000

Avui m’he passat 3 hores en dos trens que han acumulat gairebé una hora d’endarreriment i, quan decideixo canviar de transport, acabo en un metro que, incapaç d’obrir les portes per alguna avaria mecànica, es salta les parades. Surto de les profunditats dels túnels metropolitans per trobar-me caminant sota la pluja.
Si no fos per la foscor de la tardor i els colors de les llums de la ciutat jugant amb la pluja, podria dir allò de estoy tan deprimido que va fer tan famós a en Charlie Brown.

Potser les coses estan canviant i ara és menys estressant utilitzar el cotxe i fer interminables caravanes. Com a mínim, tens garantit el teu espai vital. Així que potser a finals de Desembre m’hauria d’apuntar a l’autoescola i treure’m d’una vegada el carnet. Com faig cada final de Desembre.

Bons Propòsits

Rubèn — Wed, 28 Dec 2005 08:46:22 +0000

Aquestes dates, a la fi de l’any, serveixen per a què tothom es plantegi aquells bons propòsits pels què mai tenen prou força de voluntat per complir.
Jo prefereixo no plantejar-me’n cap o la llista seria interminable. No per falta de força de voluntat sinó perquè hi ha massa coses què hauria d’haver fet.

Ahir vaig liquidar una. M’he apuntat a l’autoescola. Mai és tard, suposo.

Estás Nominado

Rubèn — Sat, 12 Nov 2005 19:43:15 +0000

El cotxe comença a moure’s per sortir de l’aparcament. Marxa enrere, poc a poc, es va incorporant quan un altre cotxe apareix de sobte per aparcar al lloc què està quedant lliure. El cotxe segueix tirant enrere i gairebé topa amb l’altre acabat d’arribar. El seu conductor pita i comença a escridassar:

Ans: (gesticulant molt amb els braços) Tío, cuidado!
Ferran: Cuidado!? Joder, si te esperaras un poco a que acabe de salir! Que no ves la lucecita!?
Ans: Qué lucecita?
Ferran: La de ir p’atrás. La blanca es luz de ir p’atrás! Cuando brilla, dejas un poco de distancia!
Ans: A ver si te mueves ya!
Ferran: Si no fueras tan ansias!
Ans: Ansias!?
Ferran: Sí! Ansias, ansias! Que eres un ansias!
Ans: Ah, si!? Soy un ansias!?
Ferran: Sí! Anasias! Que eres un ansias!
Ans: (volent ser sarcàstic) Pues usted perdooone por ser un aaansias…
Ferran: (molt tranquil) Pues nada. Perdonado.

(i lentament el cotxe es va allunyant)
(faig foto)

Ferran: Cómo ha salido?
Rbn: Movida.
Ferran: Cómo de movida?
Rbn: Como si en The Ring estuvieras nominado a morir.
Ferran: Expulsado de la vida?
Rbn: Eso.

Putrúm Putrúm

Rubèn — Tue, 28 Dec 2004 10:43:00 +0000

A la fí, m’he apuntat a l’autoescola per treure’m el carnet de conduir.

Quina il.lusió.