Sing you little fuckers, sing like you’ve got no choice.
Paul Weller.

Espero el tren en una estació fosca i buida, en plena època infernal pel rail. He d’anar a comprar. No tinc res a la nevera. No tinc res a casa. Res ni tu.
Penso en alternatives. En anar a la feina en bici. En deixar-me d’autoescoles quan arribi l’any nou.
Les promeses d’any nou no valen ni l’esforç de plantejar-te-les.

Avui m’he passat 3 hores en dos trens que han acumulat gairebé una hora d’endarreriment i, quan decideixo canviar de transport, acabo en un metro que, incapaç d’obrir les portes per alguna avaria mecànica, es salta les parades.
Surto de les profunditats dels túnels metropolitans per trobar-me caminant sota la pluja. Si no fos per la foscor de la tardor i els colors de les llums de la ciutat jugant amb la pluja, podria dir allò de estoy tan deprimido que va fer tan famós a en Charlie Brown.

Potser les coses estan canviant i ara és menys estressant utilitzar el cotxe i fer interminables caravanes. Com a mínim, tens garantit el teu espai vital.
Així que potser a finals de Desembre m’hauria d’apuntar a l’autoescola i treure’m d’una vegada el carnet. Com faig cada final de Desembre.