Stood There Only In Your Underwear

A l’oficina no coneixem el terme mig i tenim només dues temperatures: “barrita Pescanova” o “pollastre a l’ast”.
Aquesta és només una de les moltes proves empíriques que demostren que, a aquestes alçades del segle XXI, el sistema mètric decimal ha quedat desfasat. Hi ha altres, com el “camp de futbol”, unitat de mesura que va proposar el Desenfocado un bon dia al seu twitter, i totes elles s’haurien d’acceptar i estandarditzar d’una vegada. Són conceptes abstractes però precisos. Llocs comuns al inconscient col·lectiu. Termes que no tenen menys sentit i lògica que començar a fer servir warps qualsevol dia d’aquests.

Però la mesura no oficial però oficiosa que s’ha d’establir d’una vegada per totes és la de “pixat”. El lapse fins que el sistema d’apagat automàtic de l’enllumenat del lavabo s’activa no pot ser mai inferior a la durada d’una pixada. Mai. Que ja estic fart de buscar el botonet a les fosques amb els pantalons als turmells.

Señora De Las Alturas

Si observo la inabastable col·lecció de còmics, l’anterior quantitat desorbitada de cds o la descomunal sèrie de llibres que hi ha a casa, mai se m’acudiria pensar que no hi ha res a llegir o a escoltar. No seria només desafiar la lògica. Seria desafiar les lleis més bàsiques de la física.

La Sílvie obre l’armari cada matí i, davant el colorit panorama que formen les peces de roba, sempre expira el mateix comentari amb actitud decepcionada: “no tinc res a posar-me”. No li tinc en compte. Sé que no és la única en pensar que existeix un forat negre en cada armari i un quasar en cada prestatge de còmics.

Glow In The Dark Tampons

Dues hores més tard del dimecres passat per la tarda, em sentia relativament realitzat en veure com a The Big Bang Theory, per fi, algú coincidia en que Superman de cap manera pot rescatar a ningú (i molt menys a l’esquifida Lois Lane) d’una caiguda lliure (posem que des d’un helicòpter, per exemple) si no és igualant la seva velocitat uniformement accelerada. De primer de física (la qual, per cert, vaig suspendre a l’institut). I dic relativament perquè identificar-se amb aquest tipus de nerds deixa un regust incòmode. Una mica com quan a Mallrats es fa públic que l’únic úter que pot suportar l’ejaculació de Superman seria el de Wonder Woman i un afirma vehement amb el cap quan es mira l’escena.

El fet de sentir-se completament identificat amb alguna part de cadascun dels personatges genera aquella sensació de que t’han robat quelcom que era teu. Que les presentadores de televisió porten el símbol de Batman als seus vestits vaporosos, que Zara ven samarretes amb el Thor de Kirby i que potser hi ha un sector de la societat que no volia sortir de les catacumbes. El que normalment es coneix com normalització.

Your Most Valuable Possession

Dimecres per la tarda, un noi prenia notes furioses amb una Moleskine mentre observava el passatge del vagó de metro i, simultàniament, una noia gravava l’enèsim vídeo-ambient del intercanviador de Plaça Catalunya, sota el Zurich, amb el seu trànsit de gent, captaires i ressons.
Stephen Hawking creu que serà molt difícil evitar un desastre al planeta Terra en els propers cent anys així que, per la meva banda, poso el meu petit gra de sorra en aquest esforç per documentar el nostre entorn abans del cataclisme en observar i documentar als documentalistes. I si un dia el col.lisionador d’hadrons crea un mini forat negre i acaben tots flotant sobre matèria fosca, potser algú podrà estudiar-nos per definir-nos com a aquella civilització antiga que no tenia gaire clar quines eren les seves possessions més valuoses.

Odissea 2010

M’agrada la gent que, al sortir del vagó del metro, fa un sprint per avançar-me i així arribar primers a les escales mecàniques. Aleshores, s’aturen i es deixen portar per les escales mentre jo, esglaó a esglaó, els torno a avançar, amb un somriure tendre. Un esforç pel plaer de la comoditat.

M’agrada la gent que, per anar elegant, no en té prou amb un vestit de jaqueta, un pantaló de pinces o una corbata. A més, han de recórrer a un excés de colònia i perfum. El seu espai vital és tan embriagador que estaborneix i ells et semblen molt més elegants del què realment són. L’aparença per via nasal.

M’agrada pensar que tota la matèria no només és buit i àtoms. Que, a més a més, tota la matèria és d’un mateix color. I el que percebem com a colors no és més què l’angle d’incidència de la llum. Així, malgrat tota la càrrega cromàtica que ens envolta, a l’hora de la veritat, sota les partícules flotants que orbiten per tot arreu, tot (i, quan dic tot, és tot) el que existeix és de color negre. És fosc com la incapacitat per expressar-me.

Per què hi ha coses de les què no es pot parlar. Coses abstractes com l’art, la intensitat o el color negre, que afortunadament, em rodeja mentre orbito.