D’aquí cinquanta anys, estaré assegut a la meva cadira de rodes, sent una molèstia per algú que m’haurà de baixar còmics dels prestatges més alts i coses pitjors, i potser encara escrivint aquest blog. Tot haurà canviat. Els clicks ja no tenen el cap seccionat i potser el futur ens portarà l’enèsima onada retro on recuperarem també els Lego de somriure simple. Però assegut a la meva cadira, el que no hi haurà és desgast pel meu calçat.
No m’agrada tenir més un parell de sabates favorites. Quan tinc un parell amb les que em sento còmode, me les poso fins que es desgasten o es trenquen. Sempre les mateixes. Tenir-ne un altre parell és condemnar-les al fons de l’armari fins que arribi el seu torn. Potser aleshores lloaré la seva comoditat o la seva estètica i em preguntaré per què no me les he posat abans. Però automàticament es convertiran en el meu calçat favorit i gairebé exclusiu, i condemnaran a un altre parell a l’ostracisme absolut.

Yo soy hombre de un solo par de zapatos.

Vuit del matí. Després d’una dutxa, surto al carrer i l’iPhone comença a emetre música. MobileScrobbler envia les cançons escoltades a Last.fm tan bon punt troba una xarxa wireless on connectar-se. Arribo a la feina i l’iPod proporciona qualsevol tipus de contingut (música, podcast) que em vingui de gust durant les següents hores laborables. Connectat per USB al portàtil, via iScrobbler, les cançons que sonen van a parar també a Last.fm. Comprovo el correu electrònic al servidor de l’empresa i els personals a Gmail. Dos sistemes de missatgeria instantània, Messenger i Sametime, corren en paral.lel connectant-me amb companys de feina en oficines remotes i no tan remotes (missatge a la taula del costat: fem un break?). Interwise em permet parlar veu sobre IP i la pantalla del telèfon de sobretaula identifica les trucades entrants. Google Reader o Bloglines em notifiquen quan i què han actualitzat les webs que m’interessa seguir, ja sigui per feina o per fer un descans i tenir uns minuts d’oci. Delicious manté els meus enllaços organitzats d’una manera caòtica però sempre a mà si necessito revisitar una web. El sistema de tags es desplega per tot el ciberespai i em porta d’aquí a aquí a aquí i d’aquí a aquí a aquí a aquí. Torno cap a casa escoltant música i enviant algun SMS. Arribo per sincronitzar telèfon i iPod un altre cop, contactes, calendaris, missatges, anotacions, contingut multimèdia, i es descarrega alguna foto que potser va a parar a Flickr i, si estic d’humor, la situaré en un mapa de la mateixa manera que m’apunto les adreces al Google Maps del mòbil. Gmail a l’iPhone i al Mac m’avisen si algú m’envia un correu amb el so de dues copes de cava brindant mentre endreço la casa una mica i penso dues vegades si tinc prou gana com per obrir la nevera i sopar. Miro algun capítol d’alguna sèrie de TV que m’agrada que m’he baixat gràcies a TV Forecast. Escolto una mica de música i TunesTEXT descarrega les lletres de les cançons que sonen. Molt de tant en tant, algú deixa anar una sentència a Twitter mentre comprovo les meves subscripcions amb Vienna. Feedburner proporciona alguna informació curiosa sobre aquest blog com, per exemple, quines cerques de Google han portat algú fins aquí. Intercanvi de correus i trucades de telèfon. Visito blogs temàtics i personals on ens deixem comentaris recíprocament fins que vaig al llit. Llegeixo una estona, activo el despertador i dormo.

M’agradaria relatar viatges setmanals a països imaginaris on pogués inventar-me el nom de cada ciutat i cada poble que visites i les costums de la gent que hi viu. Va haver un temps que era capaç de fer aquestes proeses. Com que sembla que hi ha un llibre que ja ho fa i, mentre jo estava a París, el regalaven pel carrer, em limito al de sempre, relatar petites històries anecdòtiques basades en fets reals.

Aquest matí al tren, un home amb un vestit jaqueta-camisa-pantaló, gastat i gris fosc, llegia el diari assegut davant meu, mig adormit. Dos minuts abans de la seva estació, ha tret una corbata, s’ha aixecat el coll de la camisa a lo Éric Cantona i se l’ha lligat amb els ulls tancats. S’ha planxat el vestit amb les mans, s’ha posat l’abric, s’ha mirat als reflexes de la finestra per acabar de pentinar-se i comprovar que tot era al seu lloc i ha sortit del vagó. Tot això en un tren de rodalies llardós.

A Barcelona hi ha glamour. No sé si més o menys que ha París, perquè els glamours no es mesuren en un sol districte, però n’hi ha. Potser més barat, potser més casual, però hi és. Jo avui porto un jersei espectacular i marró i un còmic del Capitán América del 1974. A París els venien en parades al carrer al costat del Sena.