Recentment,
Chris Martin ha comentat a diverses entrevistes què ara mira enrere i no està satisfet amb el nou àlbum,
X&Y. Creu què els ha quedat una mica monòton i reconeix què les lletres són una mica de nen petit i vol gravar un nou àlbum quan abans millor. Bé, malgrat a mi m’agrada tenir raó com a qualsevol altre persona, i
coincideixo amb Martin sobre el seu disc, també penso què té prou bons temes com per no prescindir-ne com van fer ahir nit
Coldplay al concert al Palau Sant Jordi.
La gira es diu Twisted Logic Tour i comencen per no tocar Twisted Logic. De Fet, només toquen 5 cançons del nou àlbum fins els bisos, què en toquen dues més.
Els paral.lelismes amb U2 continuen. La guitarra de Buclkand cada dia fa riffs més semblants als de The Edge però és Chris Martin qui comença a tenir els tics messiànics de Bono. Com juga a la pantalla, com salta, els crits, això sí, en un plà bastant simpàtic (això, el noi ho té).
Van arrancar amb la nova Square One, bona cançó per començar , amb un Martin accelerat en plan circense, saltant per tot arreu.
Però no van trigar en tirar de clàssics. El segon i tercer temes ja són antics, Politik i Yellow, aquest adornat per unes boles grogues gegants per a què el públic jugui, a l’estil Wonderball.
El só era bó i com a banda sonen molt bé. No son la millor banda en directe ni de lluny, porten moltes guitarres i sons pre-programats, però sonen sòlids. La veu de Martin és el què falla. Les cançons què composa abusen tant del falsete què en un disc sonen bé però en directe, algunes tornades què havien de ser èpiques quedaven entre gall i fil de veu, què no se’l sentia. I si a això li sumem què no parava de correr i saltar, i li debia faltar l’aire, doncs de vegades més valia què callés.
Va xapurrejar una mica de castellà (gràcies, Gwyneth) i, després de Speed Of Sound (com agrada aquesta… per mi és zzz) i X&Y, va pilotejar amb el tema Barça. Va arrancar God Put A Smile In Your Face substituint el primer vers where do we go? nobody knows per un barsselouna tress, madrit serou (cántese con la misma entonación) què, lògicament, va caure molt simpàtic. Durant la pujada de la tornada anava dient tress serou, tress serou, tress serou cada cop més fort i ràpid, cosa què encenia al públic de diferent manera. A uns els tornava bojos i als què teniem nosaltres radera, què debien ser del R. Madrid suposo, no paraven de dir: “Esto m’ha sobrao! Esto m’ha sobrao!”
Després van tocar How You See The World, cançó què només es troba a la versió japonesa de X&Y o a l’àlbum benèfic Warchild, amb una lletra diferent. Massa lenta i desconeguda com per a què la majoria la gaudís.
Van passar a White Shadows, de les millors i més atrevides del nou àlbum. Malauradament, malgrat sonar musicalment perfecte, la tornada és en falsete i a Martin no se l’entenia gens, cosa què va arreglar quedant-se mig sol amb el seu piano i agafant protagonisme amb The Scientist.
Després van fer una cosa què sempre m’agrada i fan moltes bandes, i és apropar-se al públic i tocar més cohesionats i en plà mig acústic. Van tocar Til Kingdom Come, cançó què van escriure per Johnny Cash però què va quedar orfe ja què aquest va morir poc abans de poder enregistrar-la. A última hora, va ser inclosa com tema ocult a les primeres edicions de X&Y. Van fusionar-la amb Ring Of Fire com a tribut a Cash i va quedar bastant bé, amb una atmosfera country bastant xula, malgrat Martin es va oblidar de la lletra de la seva pròpia cançó i va haver d’arrancar de nou.
Després, seguint en acústic, van tocar Don’t Panic i, de nou, Martin es va quedar en blanc, cantant el vers quan no era. Això sí, ho va encaixar amb naturalitat i no va desmerèixer gens les ganes què el pobre xaval li estava posant (es uno que empieza?) i, fins i tot, va colar al mig de Don’t Panic uns versos de Enjoy The Silence de Depeche Mode.
I van tornar a tocar com a banda el repertori principal. Clocks va sonar monumental i Talk també va sonar molt bé.
I aquí van acabar. Una hora justa.
Van tornar pels bisos, on van sonar Swallowed In The Sea i In My Place. Aquí Martin va estar bé i va fugir de l’escenari durant la progressió musical i va aparèixer entre el públic (amb 7 o 8 seguratas) i despenjant-se per la grada com ens té acostumats per acabar la cançó. I les nenes boges, és clar.
I per acabar, una celebrada Fix You, què va sonar bé però què jo opino què és zzz malgrat li agrada a tothom (la lletra és insufrible).
Setlist:
Square One
Politik
Yellow
Speed Of Sound
X&Y
God Put A Smile Upon Your Face
How You See The World
White Shadows
The Scientist
Til Kingdom Come / Ring Of Fire
Don’t Panic
Clocks
Talk
Swallowed In The Sea
In My Place
Fix You
Una hora i vint minuts justos de música. Un set de 16 cançons què crec què és massa curt per la discografia què tenen, per la reputació què els precedeix i pel què cobren d’entrada. Van prescindir de lo millor del nou àlbum per mi: Low, The Hardest Part o A Message i de de cançons què segur agradarien com What If, Trouble o Shiver.
Malgrat els bons moments, diria què són la banda més fluixa què he vist aquest any. No donen l’espectacle d’U2 (ningú ho fa) ni sonen en directe com Oasis, però vaig trobar a faltar dedicació què va posar, per exemple, Keane o The Coral, què s’esforçaven per agradar, siguin més o menys famosos.
Anècdota Número 1: Poc abans d’entrar, els venedors de begudes volien liquidar les últimes llaunes què els quedaven. Va passar un d’ells, del rollo ji-ji ja-ja, cridant: Latas! Latas firmadas por… por… por el cantante! Latas!. Davant el pasotisme general, em va mirar i va dir:
- Como se llama el cantante?
- Chris Martin - vaig respondre.
- Latas! Latas firmadas por Cris Marc! Latas de Cris Marc!
Suposo què, o vaig pronunciar fatal o ell era mig sord. La qüestió és què nosaltres vam riure però la resta de la cua se’l mirava preguntant-se qui collons era Cris Marc. El cantant de Whisky’ns? Jo què sé. Ara resulta què el cantant de Coldplay va nèixer al Berguedà.
Anècdota Número 2: L’Espanyol jugava partit ahir a la tarda a l’Olímpic. Va acabar poc abans què entrèssim al St. Jordi. Un dels seguidrs, un senyor gran amb puro, anava amb el seu grup i ens mirava a la cua:
- Cospléis, es diu això? Esto no sé lo qué es… pero viva l’apanyó!!!
Anècdota Número 3: La histèria del fenòmen fan entre les noies era brutal. Durant l’entrada, elles, totes histèriques, van correr a colar-se i jo vaig deixar anar un Escucha!! Martin no es tan guapo!! i el meu germà un Pero si hace gallos!! Unes noies gairebé ens peguen. No exagero. Ens van respondre en plà violent i maleducat. Glups.
Anècdota Número 4: Martin va acabar el concert amb un Oh Yeah! al què un sector molt monoritari del públic va respondre amb un Te llamas Oh Yeah?
Anteriors