He observat una parella asseguda a una terrassa d’un bar. Ella li feia la declaració de la renda a ell, sota el sol, amb la calor i amb una beguda ben freda al davant. Minuts després, suant, m’he presentat a cal notari i resulta que tenia cita dimecres que ve i no avui. Així d’inesperada ha arribat la meva petita ració mensual de ridícul.
D’anada (i tornada), he anat escoltant el nou àlbum dels Doves que m’ha pujat la portera. Com molt bé s’ha dit (i s’ha escrit), si el món de la música només tractés sobre música, els Williams serien els germans sortits de Manchester més populars, seria amb ells amb qui Jay-Z voldria fer duets i pels indies sonarien altres politonos als seus mòbils que no fossin només el “Viva La Vida” de Coldplay. Però les coses enlloc són com haurien de ser.

Un dia esgotador. I ara, anem a fer la compra que la nevera està desoladora.

He pensat que quan no sé què escriure, podria fer un post a partir de petits trossos d’altres posts i… ah, no. Un moment. Això ja ho ha fet el publicista de Zas* amb Coldplay i seria copiar (encara que hi ha qui li diu influències).

Prou procrastinació, publicistes del món, i apreneu a fer servir GarageBand en quatre o cinc lliçons fàcils.

* i després encara hi haurà qui digui que aquí no es parla de vertaders productes de neteja.

La sopa amb fideus s’ha de servir en tassa i no en plat. Y es así. Els trossos de pollastre son fàcils de capturar però no així els últims fideus entre les últimes gotes de brou. Però això no em va posar de mala hòstia. Ni tan sols de mal humor. El pilar de la meva felicitat és un optimisme incondicional i cert estoïcisme davant la derrota. Però hauria d’haver reconegut l’evidència que l’enfrontament simultani amb els serveis d’atenció al client de l’aigua, el gas, la llum, la rentadora, companyies telefòniques i serveis de missatgeria és una batalla perduda. Capítol número tres de l’Art de la Guerra de Sun Tzu. No enfrontar-se cara a cara amb un enemic que et supera en número i en motivació.

L’únic bon servei que he rebut en aquestes setmanes és la conversa del venedor d’auriculars (fan de Coldplay) quan va veure el contingut del meu iPod, sobre si aquest o aquell àlbum estava millor o pitjor.

Ahir vaig rebre via Amazon (qué estoy viendo en Amazon!) l’últim àlbum de Coldplay i no és tan fatal com un podria haver esperat. Sona a U2, a The Unforgettable Fire i a Brian Eno per tot arreu. Suposo que és la persona a qui es recorre quan es vol trencar amb el passat. Eno és el retconejador per excel.lència del panorama musical dels últims trenta-cinc anys.
Però malgrat tot això, aquest pot ser un d’aquells cd’s que marquen un moment a la vida, independentment de la seva qualitat, i te’l rememoren dia rere dia.

Ahir nit vaig adormir-me escoltant-lo a l’iPod així que aquest post, més que escriure’l, el vaig somiar.

Diuen què les noies van quedar enamorades de Chris Martin (d’ara endavant Crisplisquismi).
Diuen què les noies van anar a enamorar-lo.
Totes?

No. Totes no.