Las siete y veintisiete

Me n’adono que si hagués de fer una llista de regals per aquest nadal (i oju, que entre el Dia de Nadal i Reis està el meu aniversari, per tant, espero acabar colmado de presentes y regalos) tot serien còmics. Perquè els còmics han deixat de ser accessibles i barats. Bé, la grapa sí. La grapa sempre ha de ser popular. És la seva naturalesa. Però la política editorial d’elevar la qualitat de les edicions et pot portar a la ruïna fàcilment com et descuidis i compris per inèrcia. Per poc que domineu l’anglès o el francès, us recomano les edicions originals via Book Depository o Amazon amb descomptes de fins un 40%. Una bona wishlist no té preu.
En resum, aferrat a aficions juvenils des de 1985.

També accepto ninotets de goma de super herois, d’aquells de fotre a la mona i llepar-los els peus després per treure la xocolata.

¿Qué pasaría si el Asteroide B6-12 me lo he inventado yo?

Tenia una bona pila de desitjos pendents, per adquirir un dia en que, en un atac febril de consumisme descontrolat, deixaria el compte bancari tremolant. Aquell dia tindria moltíssimes despeses: quantitats obscenes de còmics clàssics, la Vespa rojo dragón, aquells llibres d’art per tu, un iMac, una televisió nova. No sé què més anava a afegir avui quan he decidit esborrar-ho tot.
Empty your wishlist?” m’ha preguntat. Així de directe. Què profund, he pensat jo, per ser una pregunta provinent d’un fred sistema automàtic de confirmació.

Durant molts segons després m’he sentit més lleuger.

Señora De Las Alturas

Si observo la inabastable col·lecció de còmics, l’anterior quantitat desorbitada de cds o la descomunal sèrie de llibres que hi ha a casa, mai se m’acudiria pensar que no hi ha res a llegir o a escoltar. No seria només desafiar la lògica. Seria desafiar les lleis més bàsiques de la física.

La Sílvie obre l’armari cada matí i, davant el colorit panorama que formen les peces de roba, sempre expira el mateix comentari amb actitud decepcionada: “no tinc res a posar-me”. No li tinc en compte. Sé que no és la única en pensar que existeix un forat negre en cada armari i un quasar en cada prestatge de còmics.

Pretend You’ve Got No Money

L’univers torna a girar sobre el seu eix. Ara que ja no netejo els vidres de casa i no pateixo les conseqüències, ha decidit tornar-se a riure de mi situant-me sempre a (fanfàrria i reverb aquí): La Cua Més Lenta Del Supermercat.
Malgrat no passo tan de temps al supermercat com el Barrut, he perdut una habilitat que no només tenia per pur instint si no que havia perfeccionat i depurat amb el pas dels anys: intuir quina cua es consumiria més ràpidament. Calculant en mil·lèsimes de segon variables com la professionalitat de la caixera, la quantitat de paquets de cada consumidor, la seva maniobrabilitat i capacitat de transport, nivell d’atenció o distracció, etc. sabia on col·locar-me.
Aquestes últimes setmanes, tant és que la cua escollida es composi de dues o vint persones, ens pocs segons el lector de targetes fallarà, la caixera serà veïna de la clienta i es posaran al dia o un bric de llet rebentarà espatllant el terminal de venda al públic.
El factor de dilatació temporal (i el nivell de catàstrofe) es dispara si estàs esperant per pagar qualsevol tipus de congelat.

I, si hi pensem amb una mica d’atenció, no voldria dir que si a una cua hi ha més gent és que va millor? O la gent és gilipollas?

Chicas que cantan lo de My Chemical Romance

Aquella inundació en l’últim minut de les vacances d’estiu, amb regust a penal injust al temps de descompte, ha tingut com a conseqüència indirecta, després d’arreglar els desperfectes, una redistribució forçada de les meves pertinences que va començar l’últim dia de les vacances de nadal. Com a les bones històries tràgiques, les desgràcies sempre arriben al final.
Enfrontar-me a més de deu anys d’aficions, filies i obsessions que omplen com un Juggernaut l’espai personal, m’ha portat a una catarsi pragmàtica-filosòfica que ha acabat amb les caixes de tots els dvds adquirits durant els 90 a les escombraries i, el que podríem classificar com un canvi vital, el desterrament de la meva col·lecció de cds al fons d’una habitació de mals endreços. Per mi, és (pràcticament) la fi d’aquest format.
Dono així la benvinguda total a l’era digital i a un nou paradigme amb el canvi de suport. La rebo amb els braços oberts després de dir-li adéu amb la maneta i els ulls humits a algun dels meus múltiples síndromes de Diògenes.

Però, si fos sincer, confessaria que un cop l’era digital s’ha instal·lat a casa, malgrat crec en ella firmament, penso en el format tradicional amb nostàlgia. Però tot es redueix al mínim espai físic que ocupa.