El dia que es va presentar l’iPad vaig pensar que no seria l’únic en veure-li ràpidament aquesta possible funcionalitat al nou gadget d’Apple i l’Álvaro, des de La Cárcel de Papel, probablement ho va exposar ahir nit millor que jo.
Quan el vaig veure per primer cop, em van donar bastant igual les seves mancances pel que fa a connectivitat (HDMI i USB), expansió (ranures o slots) o permetre aplicacions córrer en multi-tasca (habilitat que no enyoro gaire a l’iPhone). També van quedar en segon pla les seves capacitats de 3G i d’iPod amb esteroides.
Jo el que vaig veure va ser un lector perfecte per còmics. Una pantalla amb la mida adequada, amb un pes i una duració de bateria raonables i prou espai en disc com per portar part de la biblioteca mòbil. Tot depèn de certs factors. El que trigui el mercat en adaptar-se (el discurs sobre la mort de la grapa fa tants anys que dura que podria dir-se que hem conviscut amb ell tota la vida però un aparell com aquest no ha d’implicar la desaparició del paper perquè sí) o com ho assimilarien els lectors. Per no parlar de les possibilitats que pot tenir un còmic amb connectivitat a internet (autoedició, multi-idioma, interacció amb autors i editorials, expansió de pàgines, accés a referències per capítols anteriors, etc.).

Mentrestant, el que pot reactivar és el “mercat” dels escànners.

Actualització: PaneFly i el seu comic book reader per l’iPad.

Estèticament, els heavies del barri eren una mica cutres però van tornar a posar de moda el pantalón pitillo*. Tenien la seva pròpia botiga d’accessoris just a sota d’on jo vivia (un local amb una paret gegantina coberta per aquelles samarretes negres que fregaven la necrofília) però els seus rivals, els punks, no. La seva estètica era encara més deplorable però el consumisme no anava amb ells.
Ambdues tribus urbanes acostumaven a esbatussar-se al parc del barri i, encara avui, quan em creuo pel carrer amb un cap amb cresta i punxes verdes, com el gos de Pavlov, sento la necessitat d’esprintar carrer avall i fugir ben lluny. El barri anava ple de llegendes urbanes sobre punks que xutaven als nens com si fossin pilotes.
Els lectors de feeds s’han popularitzat per ser còmodes i perquè, total, gran part dels blogs estan decorats amb vestits intercanviables i no ens perdem res si no els visitem sovint. Que lo important és el contingut i ens és suficient amb una subscripció impersonal. I així m’agrada pensar en molts d’aquells heavies i punks. Que potser ara condueixin un monovolum, van a les reunions de l’AMPA** i miren Generación Ni-Ni. Que tot era façana.

Que no us enganyin. Aquest blog no parla ni d’higiene ni de botànica.

* el pantalón pitillo se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así
**quan jo era petit era l’APA, i no l’AMPA, i ara, quan sento aquest nom, em ve al cap una reunió clandestina de mafiosos. visc en un reflex condicionat constant

He avorrit plorar per les cantonades que, durant la meva infantesa i pel que fa als regals, a casa només celebràvem els Reis i no el nadal*. Per tant, els regals eren pocs i arribaven tard. La frustració culminava quan descobries que els regals que els teus pares els Reis els hi havien portat als teus cosins t’agradaven més que els que t’havien tocat a tu (i acostumaven a ser més cars, així de capritxosa és la correcció política).
Però l’ésser humà jo he vingut a aquest món per ser un frustrat perenne i aquelles sensacions d’infantesa tornen a mi quan em trobo comprant un regal que, en el fons, m’agradaria quedar-me’l. I m’intento auto-enganyar dient-me que no l’apreciaran com jo. Adonar-te’n a temps de que aquest pensament només comportarà la doble despesa de gastar més diners en un segon regal acaba diluint qualsevol temptació. Per tant, prefereixo ser més pragmàtic i, en comptes de ser creatiu, pregunto directament als beneficiats de la meva generositat què volen per nadal. Potser no hi ha sorpresa i es redueix la il·lusió però d’aquesta manera no m’auto-regalo res amb l’excusa de les compres de nadal. En general, la gent té uns gustos estranys.

Afortunadament per vosaltres, a part d’un frustrat, també sóc un estoic i porto tots aquests traumes en el dolç silenci de la meva intimitat i aquest post ja s’ha fos i mai va passar. Fi.

* el Tió era extremadament anecdòtic (eufemisme per pijama)

Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.

Sempre me’n ric (amb un punt de critica) de la gent que no només té tones de sabates sinó que a més desitja tenir-ne encara més desenes de parells de bambes, botes i sandàlies al seu fons d’armari. I, ben pensat, no entenc perquè faig fàstics a tenir-ne tants quan camino sempre mirant al terra. Podria proporcionar-me un panorama més variat de tant en tant.
La meva versió de varietat en el vestir de les extremitats inferiors seria comprar-me uns cordons de color diferent per les bambes que porto habitualment. De moment, un fail total. No trobo el lila que busco.

I cada nit somio que em toquen els euromillones.