A una clínica privada de Barcelona, la televisió pels pacients és de pagament. Només encendre l’aparell (un Sony de model recent), un menú de configuració ens adverteix que no hem contractat cap servei, per tant, no hi ha emissió. Els packs que s’ofereixen comencen a 30€ (sic) però se’n troben de 7€. Irònicament, després de pagar, els canals de televisió disponibles són tots els que emeten en obert.
El pàrquing de pagament i el menú de 17,50€ em recorden la campanya de Mastercard i denoten el missatge subliminar d’aquesta clínica: la salut no té preu.

Fins que no em toca fer la declaració d’hisenda, mai penso en la meva assegurança de vida (obligatòria, of course). D’aquelles que lliuraran a tercers dels meus préstecs immobiliaris. M’he passat el trajecte en tren d’aquest matí pensant que no tinc cap tipus de testament o document que reflecteixi la meva voluntat envers les meves propietats i que se’n farà de totes elles. No hi haurà discussions per veure qui es queda el meu sofà tronat però què se’n farà de la meva extensa col.lecció de còmics? I dels cd’s? Terror.
Per si aquest document 2.0 tingués mai alguna validesa legal, com a última voluntat demano que m’incinerin sense cerimònies, gràcies. La resta… per la resta serà massa tard.

La resta inclou també aquest blog. Demano que, arribat el moment, s’activi el plugin de Wordpress que mostri de manera aleatòria o random un post diferent cada dia. La versió 2.0 de les reposicions a TV.

Tinc a les meves mans els nous àlbums de Ocean Colour Scene, Doves, Stereophonics, Tori Amos, The Chemical Brothers, Beck i s’apropen, a un parell de mesos vista, Oasis, Coldplay, Belle & Sebastian, The Boo Radleys, Ryan Adams (3 vegades), The Tears (ex-Suede), Gorillaz, Weezer, Teenage Fanclub, Jamiroquai, Saint Etienne, Super Furry Animals…

I sí. Els àlbums dels artistes què m’agraden, me’ls compro. I barats. I amb DVD’s i extres.
Però sembla què, aquest cop, la meva butxaca es ressentirà.

Sembla 1995.