'Marca ACME'.

Lovebirds On Katovit

Si això fos una fàbrica de silencis, ara m’inventaria la història del noi que va ser escollit per a presidir una mesa electoral a les eleccions municipals del 2011 i, malgrat les poques ganes amb les que un es presenta a aquests actes, actitud sota mínims i expectatives més que modestes, durant les hores que passa a la festa de la democràcia s’enamora secretament de la vocal amb qui li toca administrar els vots del seu districte. La faula tindria el seu indispensable final agre-dolç amb el noi-president marxant en solitari al final de la jornada electoral, carrer avall, mans a les butxaques, cap al seu pis de solter, després d’observar com la parella de la guapa vocal l’ha vingut a recollir de la mà dels seus dos guapíssims fills. Nen i nena. De fons, una apoderada del PP i un regidor d’ERC es fan un petó.

Però, com això és Productes de Neteja, reduïm la redacció a la mínima expressió, fundido en negro i fotos que no venen al cas.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Contrallums A Llevant

La petita Emma va estar passejant per València fa unes setmanes, una ciutat amb riu sec on es guanyen i es perden finals de futbol. Va estar escoltant el so del picarol entre construccions noves i blanques, algunes cases antigues però ben cuidades i un bon munt de barris grisos amb cert complexe d’inferioritat. Com era el seu primer viatge, va decidir fer quelcom atrevit i va dinar davant el mar una paella vermella fluorescent amb palleta. Comentava com li agradava amb accent manxec.

Jo el que volia dir és que València és una ciutat oberta, amb molta llum i que dóna tota a exterior.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

De Confeti Aixafat

Un apartament petit i tronat en un barri obrer amb un bon armari ple de roba de colors estrepitosos. Una claraboia per entrar i sortir i evitar ser vist per la veïna del tercer. Que sembla innocent i és guapa però està malalta del cap i té sempre unes tisores preparades al calaix i arsènic a la cuina. I un gat.
Cada dos dimecres et faria la vida impossible un boig vestit de cangur. O coala. Sempre en dimecres. Així són els marsupials. Raptant cada novia que aconsegueixes. Que no duren perquè qui pot suportar tant segrest? Acabar ficada en aquella bossa? I amb totes aquelles societats secretes conspirant.
Que si un dia tens una filla, un viatger del temps vindria per endur-se-la al futur sent encara un bebè, amb l’excusa de que és l’última esperança per a salvar la humanitat d’un desastre incomprensible i te la tornaria amb trenta anys, que ja ni et reconeix i parla. Tant és perquè us enviarien a l’espai al dia següent, on una raça alienígena en plena guerra civil necessita ajuda per deslliurar-se de la tirana que domina la meitat septentrional de la galàxia amb mà de ferro.
I malgrat les absències inexplicables i continuades, mai t’acomiaden i tornes a l’oficina cada dilluns com si res.
Potser no sabries ni on vas nàixer però sabries cosir.

Aquesta seria la vida regular d’un super heroi qualsevol. De mitjana, més interessant que la resta.

Hi ha 7 comentaris. Veure els detalls del post.

Las Exageraciones De La Teodicea Medieval

Que estava pensant jo que, si a la Índia tenen catifes voladores i si les mainaderes britàniques sobrevolen Londres amb un paraigües, potser ja és hora de que els catalans ens posem les piles i inventem la barretina teletransportadora. Jo només li veig avantatges, la veritat.
Si els italians inventen la pizza flotadora, els hi recordarem que la pasta ve de la Xina.

I és així com neixen els contes populars i els còmics de la Lliga de la Justícia dels vuitanta.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Orange Wedge

A l’Empordà, un químic va confirmar un mite en el que jo no creia. Aquella llegenda urbana que diu que el suc de taronja s’ha de consumir segons després d’exprimir la fruita o les vitamines marxen en una evasió en massa. Que fugen. S’escapen.
Davant aquesta historieta, sempre havia imaginat una fila índia de vitamines marxant com un rastre de formigues sortint del got i despenjant-se per la taula direcció a la finestra més propera. I ara resulta que la ciència diu que les propietats vitamíniques s’oxiden en una hora, com si s’evaporessin. D’aquí treuen que les vitamines marxen?

El meu consol ara és si considerem “una hora” una mesura de temps compatible amb “acabat d’exprimir” o no. I que es tractava d’un químic amb nom de conte per nens i si això fa posar en dubte el seu raonament.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors