Encara què diuen què les pautes de comportament s’aprenen, hi ha estudis sobre bessons què, separats al néixer, acaben treballant a la mateixa professió, casats amb el mateix tipus de persona, i posant-li als seus fills Dídac (o el què sigui).
Això implicaria què, encara què a nivell cel.lular, som la suma de la materia biològica dels nostres avantpassats, s’hereta alguna cosa més què aquests trets genètics.
I si a mi m’agraden els pepinillos en vinagre perquè estic genèticament predisposat a què m’agradin, ja què al meu pare o a ma mare els semblaven deliciosos? Bé, segons Mendel, l’heretatge es salta una generació, així què el fan del pepinillos podria ser algun dels meus avis.

La implicació d’aquest raonament podria anar més enllà dels gustos culinaris, culturals o estètics. Es diu què la criptomnèsia és produeix quan el nostre cervell oblida conscientment informació. Però, i si no fos així, i el què passa és què, degut a aquests trets genètics heretats, davant d’un estímul, problema, dubte o reacció, s’activa quelcom latent a la nostra ment, què fa una conexió inconscient què ningú altre fa?
Això explicaria científicament allò què és més conegut com corazonada, i donaria la raó a estudiosos com Jung, què defenen l’existència d’una “inconsciència col.lectiva”, una memòria genètica.