Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.

Ara què s’apropa l’estrena de Sin City de Robert Rodríguez i Frank Miller, m’ha fet gràcia veure avui al metro un noi d’uns trenta pocs anys, amb vestit, corbata, gomina, tot elegància, què anava en peus al mig del vagó, rodejat de gent… llegint el Daredevil de Frank Miller.

Potser han passat més de 20 anys però aquesta obra segueix sent de les perles més brillants del còmic, la literatura… i l’art modern.

No li tens por a Deu, Matt. Només estàs perdent la fe.