'Un blog una mica barroc'.

My Life With The Heroes And Villains

Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Something Anything

Em vaig equivocar. Em vaig equivocar en anar un dissabte festiu de comerç obert a l’Ikea. Em vaig equivocar en pensar que podia arrossegar tretze (13) estanteries Billy en un carro. Em vaig equivocar en creure que les podria muntar sense que el meu cos se’n ressentís. Però l’error més gran el vaig cometre al vestir-me. Dur durant tot el cap de setmana la samarreta de The Flash en comptes d’agafar alguna de les que tinc de Superman va ser un error monumental. De què em servia ser l’home viu més ràpid si el que necessitava era la força de l’home d’acer?

Devia semblar un heroi vermell i patètic intentant empènyer aquella quantitat de fusta que refusava moure’s ni un sol centímetre.

Hi ha 24 comentaris. Veure els detalls del post.

Glow In The Dark Tampons

Dues hores més tard del dimecres passat per la tarda, em sentia relativament realitzat en veure com a The Big Bang Theory, per fi, algú coincidia en que Superman de cap manera pot rescatar a ningú (i molt menys a l’esquifida Lois Lane) d’una caiguda lliure (posem que des d’un helicòpter, per exemple) si no és igualant la seva velocitat uniformement accelerada. De primer de física (la qual, per cert, vaig suspendre a l’institut). I dic relativament perquè identificar-se amb aquest tipus de nerds deixa un regust incòmode. Una mica com quan a Mallrats es fa públic que l’únic úter que pot suportar l’ejaculació de Superman seria el de Wonder Woman i un afirma vehement amb el cap quan es mira l’escena.

El fet de sentir-se completament identificat amb alguna part de cadascun dels personatges genera aquella sensació de que t’han robat quelcom que era teu. Que les presentadores de televisió porten el símbol de Batman als seus vestits vaporosos, que Zara ven samarretes amb el Thor de Kirby i que potser hi ha un sector de la societat que no volia sortir de les catacumbes. El que normalment es coneix com normalització.

Hi ha 18 comentaris. Veure els detalls del post.

Benjamin Parker

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Tripichurla

Batman: Robin, aquesta nit et dono el Batmòbil.
Robin: De veritat?
Batman: Sí, apunta: 678…

All Star Batman & Robin #001 per Jim Lee.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors