Batman: Robin, aquesta nit et dono el Batmòbil.
Robin: De veritat?
Batman: Sí, apunta: 678…

All Star Batman & Robin #001 per Jim Lee.

A mi m’agrada llegir al metro. Molt. Si amb dues hores diàries de transport públic, acaba agradant vulguis o no. Però hi ha un complot ocult per evitar que pugui endur-me cap de les lectures que em regalen últimament a la meva bossa. I la bossa és gran.

Em sento molt cansat, avui. M’esgota la personalitat de ma mare, la recerca de pis i els dos conceptes anteriors junts. Sóc massa gran per passar un dia sencer a Port Aventura. Estic ple de blaus, cops i dolors. I em fatiga no poder adaptar el meu diminut temps lliure a les agendes dels demés. Sóc l’únic que treballa aquest agost?
No. El Garibaldi també treballa.

Foto per Síl.

El còmic remunta. Fa uns anys què es comenta entre el mundillo. I es què ja no es mundillo. Hores per entrar al Saló del Còmic o el del Manga (aquest està impossible perquè hi van també les noies).

Les noies. Crec què és el gran secret d’aquesta remuntada. Això i la fi de l’era especuladora de principis dels ‘90 (qui pagaria, avui en dia, mil dòlars per un número 1 del Spider-Man de McFarlane o del X-Men de Claremont/Lee?).
L’arribada del manga a europa (Katsuhiro Otomo, Toriyama, Shirow, Takahashi com abanderats) van aportar un fet diferencial culturalment parlant, i un canvi d’enfoc en continguts, arribant als més joves, als més adults (no només pel hentai… el què em costava a mi adquirir l’obra de Shirow a l’estranger quan aquí no es publicava ni Dragon Ball), sinó també al públic femení, què estava totalment ignorat.

Còmics anunciats al cine i TV. El Saló torna a la fira de Montjuïc. Fins i tot, els diaris més importants dels US, com el Washington Post, tenen secció de crítica comiquera.

Fa uns mesos què trobo nois i noies al metro, cada matí, amb el seu manga. Llegint. I entre tant Codi Da Vinci, Senyor dels Anells, Diaris de Bridget Jones i diaris gratuïts, és tot un plaer. L’altre dia, una noia llegia The Witching Hour de Chris Bachalo a la L1. Un noi Spider-man.
Avui, un trentanyer portava The League of the Extraordinary Men d’Alan moore. Jo, el meu uniforme de Superman. Ens hem mirat. Ens hem somrigut.

Homosexualitat? Potser. Complicitat? Po zi.