It Happened Years Ago, When You Lived On Stanhope Road

Estimada Emma, vaig començar a escriure aquest post a casa. La llum tènue. La veu baixa. Aquell teclejar fluixet el portàtil estil ninja (gràcies, Steve, pels teclats retroil·luminats). L’atmosfera perfecte per a evitar l’efecte bomba*. I això que sembla que ets com un automòbil alemany de gama alta: fiable, tranquil·la i silenciosa. El bebè més bo que ha parit la humanitat en anys, enveja de familiars, amics i coneguts.
Al final he acabat de redactar-lo a la feina per aquell cercle viciós d’estar per tu quan estàs desperta i no fer res que et pugui molestar quan dorms.
Només volia dir-te que, abans de que arribessis, tothom ens deia allò tan gastat de que “tenir un fill et canvia la vida”. Una premissa que no feia falta que ens diguessin. Que és un fet que cau pel seu propi pes. Que la paternitat i la maternitat són un follón està clar. Però que volia que sabessis com funciona el món i lo paradoxal que és l’ésser humà i aquesta societat on tothom té opinions. Fer-te saber que qui més ens ha dit aquesta frase són aquells que no han tingut mai fills. O tenen gos.

Un altre dia et parlaré dels desconeguts que et donen conversa pel carrer pel simple fet de portar a coll un marrec.

* llegeixis amb accent manxec

The White Parts Of My Eyeballs Illuminate

L’Emma ha estat un bebè extremadament professional. Des del primer minut ha sabut buscar i xuclar i deixar-se agafar col·locant-se en la millor postura possible en els inexperts braços dels seus pares. Sé que això es coneix comunament com a instint però, malgrat haver tingut a les mans múltiples nens i nenes amb anterioritat, em va sorprendre la facilitat amb la que s’ha adaptat a la meva matusseria aguantant-la per dormir o per banyar-la a la banyereta plegable de pares moderns que ens va regalar la Laura. Deu ser això al que es refereix la gent quan parlen de “connexió”.
Per tant, he seguit el seu exemple i, des del primer dia, he deixat de dur rellotge per a no fer-li cap rascada no intencionada i procuro no dur camises i polos pels botons, ja que l’Emma és aficionada a dormir-se sobre el nostre pit i li molesten. Que no pugui dir que no aprenem d’ella també.

La resta bé, gràcies. A aquestes alçades, la mare i la filla estan totalment recuperades i el pare va estar ràpidament fora de perill després del part. Un part molt celebrat a Twitter a través del #holaemmy i que sempre recordarem.
Ara ha arribat el retorn a la normalitat professional. Només tenim sis setmanes de batalletes. Tot arribarà.

Pd. Tenim pendent els premis de la #porraemmy i la #porraemmyKG que van guanyar @senyorventura i @joanaina respectivament.

Utopia Parkway

Barrut, una nit, ben entrada la matinada, ja fa molts anys, després d’un sopar encara amb els meus pares, vam anar a buscar el cotxe al pàrquing. El vigilant que ens havia de cobrar era un noi jove al que vam interrompre en les seves coses de fer de nit: llegir una pila immensa de còmics de la Marvel que tenia en un costat de la taula. Entre aquesta visió, la perspectiva de poder passar hores i hores mortes llegint sense grans molèsties, i l’obsessió que vaig tenir pels programes de ràdio nocturns durant un temps, va haver una època en la que vaig pensar que aquella era la feina perfecta en la franja horària perfecta.

Anys després, vaig tenir una novia que tenia un pare que treballava de vigilant en un pàrquing. Bata blava inclosa. S’aixecava escandalosament aviat. Però no va importar gaire. Jo ja havia mogut fitxa i feia, amb pas ferm, el meu camí cap a dibuixant de còmics frustrat i fracassat.

Cuando No Hablo Yo Me Aburro

De nou llegeixo entre fulls grapats de la revisió mèdica allò del Buen tono muscular. Abdomen blando y depresible. Un any més. I si sortir a córrer cada tarda no és quelcom que em desagradi, fer abdominals no és lo meu. Jo ja tenia el meu sistema. Anava al meu especialista. Durant un temps vaig anar anualment. Vaig saber que havia de repetir després de la primera visita. Després de gairebé dures hores d’exercicis musculars espasmòdics, vaig sortir al carrer amb les abdominals adolorides com no podia recordar que m’hagués passat mai abans però en un estat de forma i amb un bon humor incomparables. Fins i tot, durant els matins següents, anava a treballar amb un somriure a la cara.
I així es van succeir les visites. Una, dues, tres, quatre. Gairebé sempre a primera fila. No fos cas que ens perdéssim algun detall del mestre. Fins que un mal dia, les classes es van anular i ens van tornar els diners de la nostra sessió.

I aquí m’has deixat, Pepe. Blando y depresible.

Excuse My Manners If I Make A Scene

Sé que m’he queixat en públic 2.0 dels usuaris del transport públic que decideixen compartir amablament la música dels seus mòbils amb la resta del passatge malgrat aquests, de manera pública i evident, es trobin llegint, observant el paisatge (diga-li paisatge, diga-li paret negra del túnel) o lligant amb la turista de torn, però si encara no m’he queixat mai dels músics captaires faig tard. Ho sento, no us puc donar cap moneda ja que sempre duc l’iPod i no puc valorar la vostra actuació. Només em solidaritzo amb les cares que fan la resta dels viatgers. Només dono gràcies a Sony pel disseny de les gomes aïllants.*
El problema d’aquests dos col.lectius, a qui respecto de manera desigual, és que mai emeten música que m’interessi, com per exemple, per dir la primera banda que em ve al cap, diguem algun tema de l’últim àlbum de Rivers Cuomo i Weezer, que com per enèsima vegada no té títol, se l’anomena pel color predominant de la portada, és a dir, vermell. Temes com Troublemaker i Pork And Beans (un altre cop amb un vídeo antològic que dóna sentit a tenir Tumblr) segueixen el camí de Beverlly Hills, el primer single de l’anterior àlbum. Un bon dia, en una d’aquelles reflexions barates musicals que em dóna per fer (clarifico, com aquesta), se’m va ocórrer dir que el Rivers era el Brian Wilson modern i sembla que m’ha volgut donar la raó organitzant un àlbum on hi caben temes directes com els citats abans o Heart Songs i altres temes que són muntanyes russes estilístiques (The Greatest Man That Ever Lived, Dreamin’) i on tots els membres de la banda canten i, per primer cop en més tres lustres, participen en la composició d’algun tema. Malgrat la riquesa i la varietat del conjunt, més ambiciosa que l’àlbum verd, per exemple, afecta una mica el conjunt i deixa el regust del que podria haver estat un molt millor àlbum si no s’hagués deixat fora temes menors com I Was made For You (que es troba a la recopilació de descartes The Home Recordings) o temazos com King i Miss Sweeney (revisitació hip hop del tema que Rivers va fer en col.laboració amb Mark Ronson) que només es troben a l’edició deluxe que es va editar a UK i que el meu germà, generosament, em va portar i regalar des de London.
En resum, una mica de carinyo pel públic indie i ens deixem de reggaeton o de versions indígenes (indies?) del My Heart Will Go On de Titanic i potser em desfaig de les monedes color cobre que sempre acaben a la màquina de pastetes de l’oficina.

* Avui ja he rebut una reprimenda per humor negre. Busquem la segona.