Aquest divendres 26, es farà la premiere mundial del primer recull de poesia de Sílvie Rothkovic, que es titula Helicòpter i l’edita Labreu Edicions dins la seva col.lecció Alabatre.
Per aquesta i altres raons (bàsicament perquè em dóna la gana), convido a l’autora a respondre un test silenciós.

Edites el teu primer llibre de poesia. D’on et ve la inspiració?
Normalment del dolor. A vegades de la por. Un cop em va inspirar un núvol que semblava una mandarina.

Si no hi ha dolor, no hi ha inspiració?
Si no hi ha dolor, no n’hi ha massa. Amb dolor no em refereixo a un dolor explícit sinó al dolor que és intrínsec a la normalitat i d’aquest sempre n’hi ha una mica.

L’últim llibre que has deixat a mitges?
No ho recordo exactament perquè me’ls deixo gairebé tots, a mitges. Em fa vergonya, però no m’he acabat Mestres Antics del Thomas Bernhard. Ho faré, ho faré.
El meu mític llibre a mitges és La Muntanya Màgica. Fa nou anys que m’espera amb el punt posat.

Què llegeixes al wàter?
El catàleg de l’Habitat. O el del Ikea, segons mercat.

Ens han dit que en els teus temps eres tota una hooligan.
Això és un mite, eh? Els meus primers poemes eren Laudrupistes.

Així que si et demanem un ídol de l’adolescència?
Home, el Laudrup era una cosa més d’infantesa. Amors platònics… erm… però un ídol és qui volies ser, no? Jo d’adolescent volia ser el Glenn Gould.

Provens del món de la música. L’últim disc que t’has comprat? O l’últim que t’han regalat?
Ara no compro molt perquè sóc pobre. Però me’n regalen. No sé si m’equivoco, crec que el Vincent Delerm.
La veritat és que se m’ha mort l’obsessió de comprar CDs o de piratejar-los. DVD val?

Si és musical…
Aleshores lo últim que m’han regalat és un DVD d’un cicle de lieder de Mahler. Els Reis.

Un geni del segle XXI?
Nascut al XXI? Jaja. Antony i Joan Miquel Oliver. Diga’m eclèctica.

I amb quin personatge famós aniries de marxa?
Jo no vaig de marxa. Quin pal.

Un mitjà de transport?
Helicòpter. Ja-ja. Bueno, el tren, però no a hora punta.

Quantes vegades et vas examinar pel carnet de conduir?
Teòrica un. Pràctica tres.

El treball més miserable que has fet mai?
Tocar en bodes. Jaja.

Es lliga tant a les bodes com es diu?
Es fa el que es pot però mai no triomfo gaire.

Un personatge de còmic?
La Cosa, dels Quatre Fantàstics. Em fa pena.

La mentida més bèstia que has dit mai?
No en dic si no són totalment necessàries i a menys les proclamo després! Quan dic una mentida, sovint me l’acabo creient.

Et menteixes molt?
Massa poc.

Has mentit en aquest test?
No conscientment.

Ets una blogger consumada. D’on va sorgir aquesta necessitat?
Consumida. Primer em van obligar, en plan ala fes-ho que és curiós. Em vaig animar bastant i em van acabar dissenyant l’espai actual. I gratis. Jo només l’omplo.
És una manera moderna de prevenir el càncer.

Doncs per acabar, ets capaç de recomanar-nos un dels teus posts?
Jaja. No vull parlar del blog! Yo he venido a hablar de mi libro.

Silvie Rothkovic, amb la col.laboració d’Albert Forns, al Sortidor.
Divendres, 26 de Gener a les 20.00h.
Plaça del Sortidor, Poble Sec.

Intenta ser amable amb la gent, menjar bé, llegir un llibre de tant en tant, passejar una mica, i intenta viure en pau i harmonia amb gent de tots els credos i nacions.
Michael Palin, The End Of The Film.

Si sempre què vaig a un concert acabo fent un repàs/crítica com a exercici de memòria, també ho podria fer amb aquest. El problema està en no caure en el típic untament de pà què m’agradaria i què també tan agrada a la protagonista. I seria fàcil començar a fer lloances de què bé ha sonat tot i què bé toca ella, virtuts per aquí i virtuts per allà, i aleshores quedar-me esperant què em llencin la cavalleria per sobre perquè jo no entenc res de música bla blà.

També podria intentar enfocar d’una manera menys habitual, a l’estil Gol A Gol (Tecla A Tecla?)…

(…) …el programa què cada diumenge us porta els resums dels concerts de la lliga del cap de setmana. En el concert d’aquesta nit a l’estadi de L’Ateneu Barcelonès, l’equip de negre ha dominat el terreny de joc sense problemes, amb el públic entregat. La jugadora Rothkovic, a part de pujar-se el top i posar-se bé la faldilla, ha fet un partit (podria dir perfecte però com m’escridassaran, ho deixaré en un discret) més què correcte, malgrat semblar què reia de tant en tant, fer cara de velocitat quan toca molt ràpid, i haver estat a punt de topar amb el seu company d’equip Santandreu quan li passava una pàgina… (…)

La nota humorística del passador de pàgines ha quedat marcada en la retina del públic. S’ha equivocat un cop. I què? Encara i així, la pianista s’ha passat a ella mateixa 4 vegades la pàgina, i un pensa: si hi ha una persona per passar les pàgines, però la pianista se les passa ella sola de tant en tant… coi! Ja què estàs allà, passa-li totes.

Central de dades: Igualment, Joaquim Maria, la possessió de la pàgina cau de banda de l’equip Santandreu, amb gaire un 80% de passades bones o amb èxit. Hi ha hagut 2 tocades de cul, 1 pujada de top i 0 baixades de serrell durant la primera part.

Seguint amb el símil futbolístic, la secció més senzilla seria la de:
Lo Que El Ojo No Ve.

La noia què cobrava a la què li sabia com greu cobrar:

- Vull tres entrades.
- Ets sòcia?
- No.
- Uf… doncs són 15€.
- Ya. I?

Una senyora d’edat avançada (però molt avançada) s’asseia davant meu. En silenci, juntament amb el què assumeixo què era el seu marit, no feien més què mirar-se i remirar-se el programa del concert. El llegien en veu alta però no passaven més enllà del nom:

Velleta: Sílvie… Sílvie… Sílvie? Sílvie Rothkovic? Sílvie… Síl… vie… Sílvie! Sílvie Rothkovic.
Vellet: Rothkovic i…

També sembla ser què hi ha cert glamour en arribar tard al concert. Com 20 persones han entrar després de la primera peça de Beethoven. S’han assegut on han pogut. Fins i tot, el què se m’ha assegur al costat m’ha comentat:

- Si encenguessin les llums…

què he pensat: “sí, i si vols, li diem a la teclista què torni a començar”.

La velleta seguia a lo seu:

Velleta: Sílvie… Sílvie? Sílvie Rothkovic? Síl… vie…

…i el vellet se la mirava, gratant-se l’ull.

Més enllà de totes les anècdotes, parant l’orella, es podien sentir altres bonics comentaris, tots d’untar pa. Un ambient tranquil i atent. Una tarda de diumenge grisa i de pluja on, malgrat les proposicions d’anar a fer la migdiada, tots hem sortit amb certa cara de satisfacció.

Però de tots els untaments, em quedaria amb el de la velleta, quan ha acabat el concert i s’ha aixecat del seu seient:

Velleta: Well… that’s been inspiring.
Vellet: And she’s just 24 years old…