Avui he començat el dia posant-me el jersei del revés i més tard he tingut dificultats per escriure un llarg paràgraf a mà. No me n’he sortit amb un petit post-it tampoc. L’he repetit fins a tres vegades fins que he estat convençut de que una tercera persona seria capaç de desxifrar el seu missatge.
Ha dit el 4Colors que amb tanta pantalla tàctil, l’ésser humà hauria d’evolucionar i suprimir el greix de la punta dels dits. Li he respòs que potser que desapareguessin els dits directament podria ser també una manera d’evolucionar. No sé si, a aquest pas, perdrem el gust pels treballs manuals però no recordo fer servir gaire el dit petit amb l’iPhone. Ves a saber si en unes poques generacions tenim les mans dels Simpsons.

No fa tants anys, una professora (que es rumorejava era germana d’una de les components de Nosoträsh, cosa que mai es va confirmar) se’m va apropar en mig del silenci d’un examen d’història d’art i va dir en veu alta: “què letra tan bonita tienes”. És va girar tothom i el que sí es va confirmar és que, de tant en tant, puc exterioritzar un sentiment de vergonya.

Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.

La vuelta al cole ha anat de la següent manera: ordinador corporatiu down per falla general de cert sistema operatiu de Microsoft del qual no diré el nom i, per altra banda, el meu mac down degut a una falla estrepitosa de la placa base i la tarja gràfica. Milers de nens tornen a l’escola amb un portàtil sota el braç i jo donant gràcies per l’iPhone.
Em pregunto com s’hauran equipat les escoles de primària i secundària per afrontar tant ordinador portàtil en mans tan petites. Hi ha endolls per tots? Quant duren les bateries? Totes les classes tenen wifi? Hi ha servei tècnic si els ordinadors fallen? Serà la nova excusa per no entregar els deures, enterrant per sempre el popular mi perro se me comió los deberes? Quant trigaran en instal·lar el Counter Strike i fer partides en xarxa local en comptes de sortir al pati?

Milers de preguntes existencials m’assalten a la vegada que veig la possibilitat d’un negoci potencial.

Curiosament ahir, quan TV3 emetia un programa paisatgístic on un dels seus capítols transcorria al Delta de l’Ebre, entre arrosars i dunes desèrtiques, on s’erigien uns quants fars estil postal, algú em recordava al Facebook una de les meves obsessions pragmatistes adolescents. A l’institut, estava obsessionat amb viure en un far (obsessió pre-Lucía y El Sexo) amb l’ocurrent excusa que m’estalviaria escombrar a les cantonades aquells diminuts matolls estil far west que es fan de pols i pèl que rodolen pels terres amb cada corrent d’aire quan, realment, a mi el que m’agradava eren les escales de cargol.

Així sóc de pragmàtic. Explico les meves obsessions als quatre vents i així no m’he de preocupar de recordar-les.

Malgrat la situació actual de l’ensenyança pública universitària, encara es poden trobar petites lliçons gratuïtes impartides per cèlebres antropòlegs i filòsofs pels carrers de Barcelona de manera totalment desinteressada.

Lliçó d’avui: la poesia no està pas renyida amb el futbol.