En un món devastat per éssers repugnants i salvatges, mescla d’Alien i els animalons de El Nido, la humanitat viu en petits edificis sota cúpules de vidre, centres comercials Gran Via 2 reconvertits en comunes mastodòntiques, sense permís per sortir a l’exterior. A la recerca d’aigua i menjar, acabo explorant l’exterior una nit i, entre runes, sota la llum de la lluna, entro en una casa. Ens adormim fins que ens adonem que una d’aquelles criatures ha entrar pel sostre de manera silenciosa. Ens amaguem a qualsevol racó fosc fins que la criatura passa de llarg a través d’un passadís. Surto corrent en la direcció oposada fins la porta d’entrada on em trobo un home encaputxat, amagant el seu rostre. I abans de que pugui digerir l’ensurt que m’enduc, comença a cantar una cançó de El Último De La Fila. I abans també de que el pugui fer callar per evitar que la criatura es vegi atreta pel soroll, me n’adono que ja la tinc respirant-me al clatell. Però l’encaputxat avança cap a ella amb passes lentes, cantant cada cop més fluix fins que la cançó és només un xiuxiueig que fa recular l’horrible bèstia.
Em pregunto si per practicar l’escriptura automàtica un ha de ser un as en mecanografia i de quantes pulsacions per minut estaríem parlant. Si es pot anar corregint el que s’escriu o és una mica allò que projecten els mèdiums en trànsit sobre un paper en blanc. Els meus somnis tenen una mica d’escriptura automàtica, afectats per l’entorn més immediat, com anar-me’n a dormir després de llegir The Walking Dead.

I aquesta és la pitjor publicitat que se li pot fer a El Último de La Fila. Fin.