Keep Banging Up Your Drum

L’últim cop que vaig passar per aquí, ara fa poc més d’un any, la meva situació era molt diferent. Tenia una única filla de 4 anys, vivia al centre d’una ciutat a dues passes de l’escola i a quatre de la feina i apuntava amb el dit a la resta de Vadepares rient guturalemnt quan es queixaven de com de dura és la vida dels pares i mares que tenen més d’un fill.

Vet aquí que dotze mesos després ja no vivim a la ciutat (el que comporta temporalment una logística difícil per anar a la feina i una de terrible per anar a l’escola), en breu ja no aniré més a treballar a l’oficina i tenim un nou fill. És diu Jan i té gairebé 8 mesos.

Una de les teories que he compartit en el passat en aquest blog, abans del meu writer’s block (no sé com tinc la cara dura de dir això), és la que explica com la natura (diga-li natura, diga-li Déu, diga-li univers, diga-li oli de palma) poc a poc esborra totes les experiències més desagradables de la criança d’un fill per així facilitar que repetim en un futur. Com s’agafa un nadó? Quan menjarà farinetes? I quant mastegarà trossets? I entrepans? Quin dia la caca deixa de semblar crema de cacauet?
Doncs ho he experimentat en primera persona. No nomès no recordava res si no que havia oblidat els mals moments que, malgrat ser molt pocs, havíem passat amb l’Emma i que el Jan replicava amb un 8,5 a l’escala Estivill. Era com si tot hagués sigut perfecte en el passat i aquest nou nen pesat fos un ploramiques insaciable i molest. I poc a poc vaig anar recordant els mètodes amb els que intentàvem que l’Emma no fos un nadó pesat i molest i els hem anat aplicant al Jan amb més o menys fortuna.

Tots aquests canvis, però (mudança, casa temporal, nova mudança, casa nova, llargs vatges per anar a la feina i a l’escola) han tingut un impacte significatiu a la família i probablement han tornat mig bojos als nostres fills. Com sento que tenim temps per anar-nos psicoanalitzant, començaré per la logística.

Un bon dia, de vacances a una cabana al Pirineu català, vam decidir que vindria el Jan i que volíem viure amb finestres que donessin al cel i no a l’escala. Un any després, el Jan tenia dos mesos i havíem canviat el pis de Barcelona per una casa al bosc. Vam fer les maletes i no vam mirar enrere.

Pessebre vivent en mudança contínua - Foto de Sílvie Rothkovic.
Pessebre vivent en mudança contínua – Foto de Sílvie Rothkovic.

Què significava això? Moltes coses però la primera és que vaig decidir que treballaria des de casa. Preferia la solitud i l’aïllament d’un despatx a la nova casa si l’espai ho permetia a canvi de no perdre l’oportunitat de dur els nens a l’escola, recollir-los si estaven malaltons i gaudir d’ells unes hores cada tarda. Això és impensable si has d’entrar i sortir de Barcelona cada dia.

Aquí em sento totalment en contraposició amb l’Ismael via experiència personal. Estic segur que el seu anàlisi i paral·lelisme amb el ara ja mític assalt en directe per part de la filla del professor Robert Kelly (no confondre amb el senador de mentida de mateix nom) a la connexió en directe de la BBC és com realment deuen ser les coses per a la majoria. Poca conciliació, incomprensió i masclisme a dojo. Però la meva experiència és molt diferent. Per un cop, i sense que serveixi de precedent, la meva experiència treballant amb companys dels Estats Units d’Amèrica (aquell país) és que la majoria dels meus col·legues mascles porten i/o recullen habitualment els seus fills de les escoles i activitats extraescolar, i organitzem les reunions al voltant d’aquestes activitats per no entrar en conflicte. Es queden a casa o marxen quan els nens tenen febre i treballen amb nens al voltant com si res. Per tant, ningú va fer preguntes quan vaig proposar treballar des de casa per la meva família més enllà d’un burocràtic “hem de canviar el teu contracte i, si us plau, posa’t fibra que te la paguem – leave that crappy DSL behind, please“.

Potser sóc una excepció afortunada però en cap moment vaig haver de justificar la meva decisió de voler treballar a prop de la meva família. No vaig haver de posar un context. En una societat amb una mobilitat enorme i una conciliació no regulada però assumida com un dret adquirit, això és el pa de cada dia.

Sobre nou nats, rescolaritzacions i mudances múltiples, un altre dia.

Si només el professor hagués agafat a la seva filla i se l’hagués assegut a la falda com em passa a mi en comptes d’enfonsar-li el cap sota el llit…

Nuestro mantra favorito. Nuestra religión.

En Jan va nàixer un sis de setembre en circumstàncies excepcionals. El nostre segon fill arribava sense que la seva família tingués una llar, com aquell qui diu. Tot molt estrany.
Fa exactament un any, durant el pont de principis de desembre, en una cabana perduda als Pirineus, vam decidir que volíem sortir de la ciutat, finestres que donessin al cel i que voliem un Jan.

I aquí està el Jan, un paio que ja amb tres mesos justets de vida mostra certa personalitat. Riu quan li dius una xorrada, plora quan desitja i no té i, en poques setmanes, ja diu “ajo”. Ni “all” ni “garlic”. “Ajo”. Després certs ciutadans polítics van dient no sé què.

L’Emma se’l mira amb amor encara que per dins sé que és una mica decepcionant que aquest, el seu germà, encara no balli quan ella toca el piano, no es disfressi ni jugui a Clics amb ella. Sí, un bebè només fa això. Riu. Plora. Fa sorollets estranys. Defeca. Suposo que ella ho sabia però no n’era conscient.

La mare està totalment recuperada del part i jo també estic fora de perill. Tots estem desitjant que aquesta època de grans canvis acabi i ens estabilitzem una mica. Prou bé que ho portem, penso jo. Vendre la nostra llar, buscar-ne una de nova, trobar-la, dos o tres mudances, anar a l’escola i a treballar cada dia ben lluny d’on vivim. Canvis, canvis i més canvis. Tot quan arriba un nou membre a la família. Ens agrada complicar-nos la vida i sacsejar-ho tot quan les coses són una bassa d’oli.

Pensava l’altre dia que quan va nàixer l’Emma vaig deixar de dur rellotge ja que tenia por d’esgarrapar-la quan la duia en braços. No he tornat a dur rellotge en aquests cinc anys. Com si fos una llarga pausa.

Per aquest proper nadal i aniversari, però, m’he demanat un rellotge nou. El capritx dels quaranta.

El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem.

No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram?

Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res.

Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons i les comunicacions epistolars són admirables avui dia però també reconeixerem que no és el mateix. Us deixaré un tòpic: escurçar distàncies.

Per tant, pactem no llençar-nos mirades de desaprovació la propera vegada que, en un aeroport qualsevol, el teus quatre fills es distribueixen de forma organitzada i a l’hora entre: cavalcar una Samsonite amb rodes passadís de la Terminal avall (el gran), esbatussar-se entre ells per un lloc lliure per seure al Gate 22 (el mitjà i la mitjana) mentre el petit escampa un suc per les sabates de la resta de turistes que feien cua “pacientment” i tu estaves distret fent un tweet graciosíssim. Quan aixequis la vista de la pantalla per observar el caos que s’ha generat en aquell minut de relax, ens mirarem sabent que som del mateix tipus de pares pèssims involucrats.

Només necessitaves un moment.

IMG_460300390

L’Emma va aprendre a nedar sola i sense complements aquest passat diumenge perquè ella va voler. Vaig voler pensar que, de forma inconscient, va esperar a que jo tornés per a que ho pogués presenciar. Perquè m’hagués fet mal perdre-m’ho. Cap tecnologia m’ho hagués pogut compensar per més a prop que ens facin sentir en la distància.

I ja us ho deia jo que cada nen té el seu ritme. Potser no calia que la portéssim a natació des dels 3 mesos.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’agost del 2015.

Catches thieves just like flies

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2015.

Als nou anys, barrejats entre alguns Mortadelos, la meva àvia em va regalar els primers còmics de Spider-Man. Comprats a una riera de Premià, suposo que la bona dona els va escollir perquè em veia mirar els dibuixos del personatge aràcnid de Marvel a la TV. El cas més clar de sinergia que existeix.

960

Durant aquells primers anys, vaig consumir còmics amb constància. Astèrix, Tintíns i Eric Castels, Mortadelos i companyia. Però vaig quedar mesmeritzat per la màgia de l’univers Marvel, on convivien adolescents que suspenien exàmens perquè passaven la nit gronxant-se pels terrats amb éssers titànics d’altres mons que devoraven planetes per esmorzar.

Avui dia, encara com a col·leccionista i lector, sovint em trobo pensant que m’agradaria que l’Emma pogués experimentar aquella sensació que vaig sentir un dia, el d’un univers nou que s’obre davant els teus ulls. Bàsicament m’agradaria que s’apassionés per alguna cosa com jo vaig fer, ja siguin els còmics o la música o qualsevol altre disciplina artística.
Així, sovint em trobo administrant la meva extensa llibreria de còmics com a una herència per ella. Em trobo pensant què llegirà, quan ho llegirà, en quin ordre i si li agradarà com a mi. I si podrà identificar-s’hi. Ja sabeu, la típica projecció que fem els adults en els nostres fills de la que tant em dóna per parlar.

I és aquest component identitari el que veig complicat. Tots aquells còmics estan majoritàriament escrits per homes i protagonitzats per mascles, adults o no tan adults.
Heu posat un peu als cinemes últimament per veure les pel·lícules Marvel? Entre molta testosterona, els rols forts femenins estan en clara inferioritat numèrica i sovint només s’intueixen. I comprenc els coms i perquès, ja que cada obra és filla dels seus autors i de la seva època. No cal veure Mad Men per entendre això. I veig com la nena de tres anys que tinc a casa vol identificar-se amb la Wonder Woman, la Batgirl o la Supergirl (històricament DC ha fet una bona feina mantenint vius i accessibles les seves versions femenines més icòniques). En canvi, Marvel proposa la Viuda Negra, Gamora, Agente Carter, Jean Grey o la Bruja Escarlata. Totes més humanes, imperfectes i úniques però que no responen al mateix perfil. No tenen la mateixa llum que els seus companys masculins.

Si l’Emma pot gaudir de qualsevol d’aquells còmics dels 70 i dels 80 i enfrontar-se a aquelles històries d’autoestima, autoafirmació i del que significava ser responsable, si pot saltar aquesta barrera, logro desbloqueado.
I, si us interessen els rols femenins als còmics, l’únic encert recent de Marvel és Ms. Marvel, un còmic que val la pena descobrir sense prejudicis ni valoracions prèvies.