Els Starbucks són exactament iguals a tot arreu. Per això a Barcelona s’omplen de turistes. Per sentir-se una mica més confortables. Fan centenars de kilòmetres per acabar buscant un lloc on sentir-se una estona com a casa. Però aquest matí m’he sentit realment un gos verd en un Starbucks amb el pàrquing a rebentar de cotxes al ralentí. On els adults escullen entre quantitats anormals de diferents tipus de cafè, que prenen fins i tot els nens però on les jovenetes prefereixen una estranya pasterada vermella i gelatinosa amb un sonor nom acabat en -berry (com el llegendari guitarrista).
És un país de contrastos. Aquí està Califòrnia, on els matins son lluminosos i freds i els capvespres són càlids i foscos. On les oficines es buiden quan més de la meitat del personal deixa el que està fent per veure el discurs del seu nou president electe i on algun europeu se sent estranyament desplaçat fent cua per demanar un got petit de xocolata calenta de la mida d’un projectil per morter.

M’ha despertat el so d’un tren llunyà. Aquell que travessa el poble pel bell mig i fa sonar el seu clàxon a la matinada. Després uns nens riuen descontroladament a la piscina. Surt el sol i em dóna a l’esquena. Minuts després parlo amb la dona de fer feines en castellà. Crec que sortiré a la terrassa a llegir, davant la piscina.

Mentre mirava els últims comentaris als noticiaris sobre l’avió que aterrava al Hudson fa uns dies, he recordat amb un somriure aquella llegenda que deia que un dia abans de que em toqués el meu viatge regular a les Amèriques, sempre passava una desgràcia.

Afronte-m’ho d’una vegada. El que ens separa a Europeus i Nord-Americans, aquell fet diferencial i insalvable que cap Obama aconseguirà canviar per molt Yes We Can i Hope que li posi, allò que ens defineix com a cultures totalment distanciades i irreconciliables és que aquí New Balance encara és una marca de bambes popular.

Contràriament als nostres valors totèmics més arrelats, el que més pal em fa d’un viatge de certa magnitud són les, potser, vint hores de desplaçaments en avió però la Síl diu que les troba estranyament inspiradores. Jo no li diria a això meu inspiració.

A això li dic jo tranquil.litat. Mitja companyia de festa per Acció de Gràcies. A unes poques hores de preparar galls d’indi, pastissos de poma i salses de nabius. Una salsa que, per cert, sembla més salsa per calçots que una salsa de nabius vermells, concepte que m’estalvio en comentar en públic. No m’esforço gaire en converses de caire cultural en la distància. Només quan venen de visita. Només quan no entenen la senyalització malgrat xampurrejar el mexicà o pregunten si la Jennifer López és d’aquí. Aleshores, jugues la carta del fet diferencial (que jugar-la entre Catalunya i els Estats Units té la seva cosa). I treus el mapa. De fet, em vaig trobar fa uns anys enfrontant-me amb el comentari: “he quedat sorprès de que les dones aquí son molt franceses” (sic) volent dir que no semblen llatines a lo Salma Hayek. La més recent, això sí, fa dues setmanes: “m’he adonat que aquí les dones li donen molta importància a les sabates”. Ahí l’has dao, ahí lo ves. Mus.
No sé si això està ja explicat aquí o potser és de l’antic blog (bàsicament, no ho trobo fent una cerca) però fa un bon grapat d’anys, en un dels primers viatges als US, a la carta d’un restaurant apareixia una salsa d’acompanyament anomenada alioli (també sic). Em va semblar graciós i ho vaig comentar a la taula, i els natius californians que m’acompanyaven em van dir que era bastant habitual trobar-la als restaurants de nord-amèrica, depenent l’estat. En arribar el cambrer, vam demanar i algú li va indicar la meva procedència i la curiositat del nom de la salsa (atenció, equació: all + oli = alioli). La resposta del cambrer va ser sorprenent. Em va dir que no podia ser. Allò era un producte típic i 100% autòcton de Califòrnia. I tal qual, es va girar i ens va deixar allà, amb cara de moniat… de nabiu.

Total, que no he pogut esbrinar si ja havia explicat aquesta anècdota, perquè tinc la sensació de que sí, però tinc aquest defecte de repetir-me. Com l’all i oli.

Una dels components del meu equip viu en una granja, tota sola al mig del bosc, i té el veïnat més proper a més d’un kilòmetre. Quan arriba la neu, es defèn dels animals que se l’intenten colar a casa buscant escalfor amb una escopeta. Apunta especialment a les serps. Una altra companya acaba de comprar una 9mm que porta a sobre sempre que treu el gos a passejar per les nits. A certs animals els dóna per atacar-la. Una tercera companya es aficionada a practicar la seva punteria també amb una escopeta. L’única dóna de la reunió de la que acabo de sortir que no acostuma a anar armada té 60 anys i diu que a ella sí li agraden les serps.

Només dir que, de vegades, me n’alegro de no compartir oficina i viure en un món globalitzat.