PRODUCTES DE NETEJA » estats units

Honrado Ciudadano De Occidente

Rubèn — Wed, 21 Jan 2009 08:05:58 +0000

Els Starbucks són exactament iguals a tot arreu. Per això a Barcelona s’omplen de turistes. Per sentir-se una mica més confortables. Fan centenars de kilòmetres per acabar buscant un lloc on sentir-se una estona com a casa. Però aquest matí m’he sentit realment un gos verd en un Starbucks amb el pàrquing a rebentar de cotxes al ralentí. On els adults escullen entre quantitats anormals de diferents tipus de cafè, que prenen fins i tot els nens però on les jovenetes prefereixen una estranya pasterada vermella i gelatinosa amb un sonor nom acabat en -berry (com el llegendari guitarrista).
És un país de contrastos. Aquí està Califòrnia, on els matins son lluminosos i freds i els capvespres són càlids i foscos. On les oficines es buiden quan més de la meitat del personal deixa el que està fent per veure el discurs del seu nou president electe i on algun europeu se sent estranyament desplaçat fent cua per demanar un got petit de xocolata calenta de la mida d’un projectil per morter.

Post De Fer Ràbia Número 27

Rubèn — Tue, 20 Jan 2009 22:57:09 +0000

M’ha despertat el so d’un tren llunyà. Aquell que travessa el poble pel bell mig i fa sonar el seu clàxon a la matinada. Després uns nens riuen descontroladament a la piscina. Surt el sol i em dóna a l’esquena. Minuts després parlo amb la dona de fer feines en castellà. Crec que sortiré a la terrassa a llegir, davant la piscina.

Mentre mirava els últims comentaris als noticiaris sobre l’avió que aterrava al Hudson fa uns dies, he recordat amb un somriure aquella llegenda que deia que un dia abans de que em toqués el meu viatge regular a les Amèriques, sempre passava una desgràcia.

I’ve Been Losing Keys Lately

Rubèn — Mon, 19 Jan 2009 21:30:32 +0000

Afronte-m’ho d’una vegada. El que ens separa a Europeus i Nord-Americans, aquell fet diferencial i insalvable que cap Obama aconseguirà canviar per molt Yes We Can i Hope que li posi, allò que ens defineix com a cultures totalment distanciades i irreconciliables és que aquí New Balance encara és una marca de bambes popular.

Contràriament als nostres valors totèmics més arrelats, el que més pal em fa d’un viatge de certa magnitud són les, potser, vint hores de desplaçaments en avió però la Síl diu que les troba estranyament inspiradores. Jo no li diria a això meu inspiració.

A Trunk That Poos

Rubèn — Thu, 22 Nov 2007 15:35:57 +0000

A això li dic jo tranquil.litat. Mitja companyia de festa per Acció de Gràcies. A unes poques hores de preparar galls d’indi, pastissos de poma i salses de nabius. Una salsa que, per cert, sembla més salsa per calçots que una salsa de nabius vermells, concepte que m’estalvio en comentar en públic. No m’esforço gaire en converses de caire cultural en la distància. Només quan venen de visita. Només quan no entenen la senyalització malgrat xampurrejar el mexicà o pregunten si la Jennifer López és d’aquí. Aleshores, jugues la carta del fet diferencial (que jugar-la entre Catalunya i els Estats Units té la seva cosa). I treus el mapa. De fet, em vaig trobar fa uns anys enfrontant-me amb el comentari: “he quedat sorprès de que les dones aquí son molt franceses” (sic) volent dir que no semblen llatines a lo Salma Hayek. La més recent, això sí, fa dues setmanes: “m’he adonat que aquí les dones li donen molta importància a les sabates”. Ahí l’has dao, ahí lo ves. Mus.
No sé si això està ja explicat aquí o potser és de l’antic blog (bàsicament, no ho trobo fent una cerca) però fa un bon grapat d’anys, en un dels primers viatges als US, a la carta d’un restaurant apareixia una salsa d’acompanyament anomenada alioli (també sic). Em va semblar graciós i ho vaig comentar a la taula, i els natius californians que m’acompanyaven em van dir que era bastant habitual trobar-la als restaurants de nord-amèrica, depenent l’estat. En arribar el cambrer, vam demanar i algú li va indicar la meva procedència i la curiositat del nom de la salsa (atenció, equació: all + oli = alioli). La resposta del cambrer va ser sorprenent. Em va dir que no podia ser. Allò era un producte típic i 100% autòcton de Califòrnia. I tal qual, es va girar i ens va deixar allà, amb cara de moniat… de nabiu.

Total, que no he pogut esbrinar si ja havia explicat aquesta anècdota, perquè tinc la sensació de que sí, però tinc aquest defecte de repetir-me. Com l’all i oli.

True Romance Can’t Be Achieved These Days

Rubèn — Thu, 08 Nov 2007 16:57:57 +0000

Una dels components del meu equip viu en una granja, tota sola al mig del bosc, i té el veïnat més proper a més d’un kilòmetre. Quan arriba la neu, es defèn dels animals que se l’intenten colar a casa buscant escalfor amb una escopeta. Apunta especialment a les serps. Una altra companya acaba de comprar una 9mm que porta a sobre sempre que treu el gos a passejar per les nits. A certs animals els dóna per atacar-la. Una tercera companya es aficionada a practicar la seva punteria també amb una escopeta. L’única dóna de la reunió de la que acabo de sortir que no acostuma a anar armada té 60 anys i diu que a ella sí li agraden les serps.

Només dir que, de vegades, me n’alegro de no compartir oficina i viure en un món globalitzat.

I-94W

Rubèn — Sat, 02 Jun 2007 12:05:18 +0000

Una de les primeres històries mítiques d’aquest blog (si n’hi ha alguna) transcorria al voltant del meu viatge a Califòrnia a finals del 2004 i dels meus acompanyants. Dos anys i mig després d’aquelles aventures (parts 1 a la 10), m’arriba la notícia de que El Gato no pot tornar als US per un problema amb el seu passaport i la tarja I-94W que registra la teva data d’ingrés i sortida del país. Ha de demostrar que va tornar dels Estats Units i, lògicament, un no conserva les targes d’embarcament tants anys.
A l’igual que en aquells temps, segueixo apostant que aquell passaport verd plastificat amb Ironfix fet a màquina d’escriure no era del tot vàlid i converteix a El Gato en un candidat perfecte per acabar entre el casting de Lost.

Zapruder

Rubèn — Sun, 04 Mar 2007 22:40:22 +0000

Li són igual les mansions ecològicament sostenibles de l’Al Gore, els dúplex de vistes inabastables de Diagonal Mar o les enormes angines que creixen somrients a les nostres goles. A mi, el que de veritat m’agradaria saber és qui va matar a Kennedy. Però de veritat. I a ella aposto que gens ni mica.

Café Con Cebolla

Rubèn — Fri, 09 Feb 2007 16:14:21 +0000

Sé de gent que critica els Wiki’s però busca certeses en el Google. Com deia ahir, hi ha certs comportaments que estan de moda, i un és no contrastar res. O tot. Quant de mal ha fet el internet per a tothom en general i el Google en particular.
Llegia al Jenesaispop una crítica del nou àlbum d’Air on feien un paralel.lisme culinari entre el so d’aquest duet francès i el pa: sense sal o “amb tumaca”.
Durant una de les meves múltiples visites als US (em delecto en aquest complement circumstancial), a la carta d’un restaurant a Califòrnia vaig veure un plat amb una salsa d’acompanyament anomenada “alioli”. Vaig somriure cap endins i, quan l’extremadament amable i servicial cambrer apuntava la comanda, vaig preguntar-li de què era aquesta salsa i per què es deia així. I fent-me cinc cèntims dels ingredients i la preparació, vaig poder comprovar que era all i oli del de tota la vida. Quan jo ja preparava el meu inici de frase més habitual en aquests viatges: “No, és que jo sóc de”, per sorpresa va sentenciar la seva diatriba amb un: “bé, però la trobaràs a tot arreu, ja què és tradicional de Califòrnia, molt típica d’aquí”. Adéu somriure i ja podia esforçar-me jo en explicar-li a) el significat etimològic del seu “ali-oli” i b) l’origen geogràfic de la salsa (a Califòrnia ningú sap on està Barcelona, que a part de ser un bon títol per un llibre, també és veritat). El cambrer em mirava amb cara d’escepticisme primer, incredulitat després i de passotisme al final i, amb un parell de “sí, sí, ya, ya”, i em va deixar allà, dubtant de que parléssim del mateix i que probablement em confonia ja que deia que aquella salsa era Californiana de tota la vida.
Jo sí vull saber el procés i l’origen de les coses, així que penso que marxo a comprar-me una càmera que faci fotos tan xules com la de la portada de l’àlbum de Richard Hawley i després contrastar qui eren els dos senyors que passaven per darrera, si va ser accidental i si saben que han quedat immortalitzats per sempre en un àlbum de veritat interessant.

When You Wasn’t Famous

Rubèn — Tue, 30 Jan 2007 22:38:25 +0000

Hi ha qui és amic íntim d’alguna celebritat. Qui les coneix de prop, treballa amb elles o per elles. Hi ha qui surt entre famosos cada nit o diu que hi surt. Qui n’ha vist algun creuant-se’l pel carrer o simplement creu que n’ha vist un així com de lluny.
Fins i tot, he sentit dir de gent més o menys anònima que ha tingut una relació sentimental amb un famós.
Jo, lo més a prop que he estat d’un famós o celebritat, des de que em vaig creuar al Kevin Bacon al Upper West Side de Manhattan fa uns 5 anys, ha sigut avui. He menjat un tros del pastís que va tenir ahir l’excel.lentíssim President de la Generalitat, José Montilla, per postres.

Zombie

Rubèn — Sat, 20 Jan 2007 12:02:06 +0000

Mig mort de son estic que em moc com un zombie per l’oficina. He estat despert des de la mitja nit fins passades les 3 de la matinada, i he acabat tenint un malson on el meu project manager em llençava agulles afilades telequinèticament. Massa feina, que diria algú.
Així de mig mort em movia, fa dues o tres nits, segons l’horari, pel Philadelphia International Airport amb el meu equipatge, seguint el nou procés d’emigració. Tots els no-ciutadans dels US no només es fan la foto de rigor i deixen les seves empremtes en arribar sinó que, ara, també quan deixes el país. Suposo que deuen comparar les primeres dades amb les segones i deuen passar una bona estona endevinant si has vingut per feina o plaer per la cara de cansat que fas, i si et mossegues les ungles o no. La risión, vamos.
L’aeroport de Madrid, un caos. Tindran excusa però per primer cop m’han perdut les maletes (bé, la maleta). La van enviar a Barcelona des de la capital en un altre vol, així que quan vas a esperar-la a la sortida d’equipatges, no hi és perquè fa hores que ha arribat i ja s’ha passejat una bona estona en cercles per la cinta transportadora. I per aquests temes de seguretat, al Prat, si has d’anar a la recollida d’equipatges de la Terminal B i estàs a la Terminal A no pots fer-ho internament. Has de sortir al carrer, tornar a entrar, passar pels detectors, convèncer als de seguretat que amb aquest bitllet trencat, arrugat i usat que portes t’han de deixar entrar de nou i anar a buscar les teves maletes. Després, reclamar a les finestretes per veure on està el teu equipatge. Afortunadament, em van indicar bastant bé i la vaig recuperar ràpid.
Tot això amb 13 hores de viatge a les esquenes i sense dormir.

Després de passar-me la resta del dia com un somnàmbul, no entenc perquè a la nit no m’adormia. Llegir les tires de premsa de Peanuts tampoc és tan tan emocionant.

Sleep The Clock Around

Rubèn — Wed, 17 Jan 2007 03:18:30 +0000

Al 700 de Chestnut St. hi ha un restaurant on hi va haver una antiga farmàcia. Posen “Do You Remember The First Time?” de Pulp i les cambreres són agradables, caminen molt rectes i porten mitges de jugar al futbol. Un company de feina espera el seu cinquè fill. Els altres quatre tenen 8, 6, 4 i 2 anys respectivament. I 0 el que està en camí. Crec que té fills regularment perquè ell és fill únic i vol compensar alguna cosa. A un altre bon amic li he dut una bola de neu que s’agita amb la Sagrada Família a dins pel seu fill, que se’n va comprar una i se li va trencar.
A Chestnut St., si demanes una porció de pastís de xocolata per postres, te la serveixen amb un got llarg de llet. Així, et menges el teu tros (enorme, com tot) de pastís de xocolata, amb pa de pessic de xocolata, banyat en xocolata líquida amb el bigoti blanc, al costat del solemne Philadelphia City Hall.

Like Dylan In The Movies

Rubèn — Mon, 15 Jan 2007 23:51:24 +0000

No sé enfrontar-me a les hamburgueses de la grandària d’una pilota de futbol reglamentaria. Són massa grans, tenen massa coses a dins, no em caben a la boca… però com les mongetes màgiques o el pa èlfic, t’alimenten per tot el dia.
New Jersey és més gran que molts països europeus però a les 17.00h és de nit i a les 19.00h la vida s’ha acabat. Els carrers son carreteres de 4 carrils mínim i els números de casa a casa fan salts de 1.000 unitats.
Demà aniré a buscar vida al centre de Philadelphia per deixar de mirar la CNN i tots aquests canals que fan cobertura 24h de la guerra d’Iraq.

Avui m’han preguntat què es cou a Espanya i quin és el top del top de les notícies en aquests moments. En menys de 5 minuts els hi he fet un resum de la vida política i social incloent recorregut per diversos nacionalismes, tendències polítiques més o menys conservadores i altres. Alguns m’han mirat com si m’ho inventes.

Hotel Splendide

Rubèn — Sun, 14 Jan 2007 12:56:58 +0000

Com un Bill Murray estic a Philadelphia, però sense bata i plantofes.
Hi ha quelcom de misteriós quan tanques per primer cop la porta d’una habitació d’hotel i encens la llum. En com observes el que serà el substitutiu de la teva llar durant uns dies.
Tinc un menjador amb sofàs, escriptori, cuina americana completa amb nevera, tuppers, olles, paelles, microones i rentaplats, i una habitació amb un llit de més de dos metres, vestidor i una bona banyera. Tinc dues TV, DVD, MP3, equip de música i wifi. Aquí, els telenotícies, a la secció del temps, s’hi inclou el trànsit, els endarreriments estimats als aeroports deguts a causes climatològiques i zones on les autoritats mèdiques detecten el virus de la grip.
Tot per donar-te una falsa sensació de que no et falta de res.

Disgusting

Rubèn — Mon, 05 Dec 2005 10:44:14 +0000

Hi ha un home què duu gorra. Un home què duu gorra i té una protuberància a la galta dreta (esquerra per la Reich) què sempre mastega. Aquesta protuberància no és un mal de queixal o un xiclet cosmos. L’home mastega tabac.

Aquest home duu sempre una petita ampolla de plàstic a la mà. I mentre va mastegant, escup dins l’ampolla.

I s’ho guarda.

Sona: Disgusting de Mansun.

Plastic California

Rubèn — Fri, 03 Dec 2004 20:08:00 +0000

Em costarà divuit hores d’avió arribar a Califòrnia. I divuit hores més tornar.
Per què tinc la sensació de què per molt que avanci la tecnologia en aquesta societat moderna, les distancies encara no s’han retallat? Crec què triguem el mateix en creuar el planeta què fa 20 anys.