La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Ah, la primavera. Aquella època intermèdia entre el fred i la calor on es va decidir col·locar la setmana santa, aquell període de vacances més curt que el nadal i encara més curt que l’estiu. Totes elles es defineixen per les seves circumstàncies. Paradoxalment, la setmana santa es defineix per infondre’t la sensació de poder fer desenes de coses que, pensant-t’hi dos cops, ja es veu que clarament no donarà temps. Com el nadal es defineix per centenars de Pare Noels bizarros penjant patèticament dels balcons. Com l’estiu es definia per tots aquells milers de mosquits blancs que m’assaltaven quan duia aquell polo groc que penja ara de la cuina, en tornar a casa per la drecera entre els camps de roses.

Durant l’agost, l’alegria més gran que pot recórrer l’oficina és quan recarreguen la màquina de pastes. La resta son penúries arrossegades feixugament esperant l’inici de les vacances.
Sempre m’he considerat de fonaments bàsicament optimistes però, paradoxalment, acostumo a pensar com seran els finals de gairebé totes les coses quotidianes que m’envolten. On acabarà aquest nou gadget que he comprat quan acabi sent substituït pel nou hype. Com acabarà aquest pis quan jo no hi sigui o l’enderroquin. Com serà el carrer on vaig nàixer d’aquí trenta anys més. Com serà deixar aquesta feina (per segona vegada). Com acabaré aquest blog (sóc especialment creatiu imaginant el títol perfecte per un hipotètic final). Com serà la meva última i potser primera cerimònia no apostòlica ni tan sols romana (curiosament, totes les cerimònies d’aquest estil que he protagonitzat fins ara han sigut completament involuntàries, i així seguiria).
Especialment m’atrau aquesta última. És una imatge recorrent durant les vigílies nocturnes mentre altres dormen. Em va quedar gravada un matí de dissabte, fa anys, despertant-me dels somni del meu propi funeral. Veia globus de colors i entrepans de Bimbo en meitats triangulars. Una selecció de la meva música favorita de fons. Totes les finestres obertes i cortines blanques al vent. Cap taüt. Cap persona.
El que dèiem. Clarament optimista.

El que sóc incapaç de visualitzar, ara per ara, és el principi de les meves vacances, aquí, a la cantonada.

La nit més curta de l’any és l’avanç de l’estiu. L’estiu ho és del sol, la llum i el temps lliure. De l’optimisme en general, que es transpira en els transports buits, els carrers desèrtics i les carreteres sense transitar. “Si als seixanta t’aixeques pel matí i et fa mal, és que encara estàs viva” ha cridat una senyora invisible des del seu jardí.

Aquesta matinada, a les 02.00 hores, comença l’horari d’estiu i els rellotges s’hauran d’avançar 60 minuts, és a dir, seran les 03.00 hores, de manera que des d’aquest diumenge el sol trigarà més a sortir i es farà fosc més tard.

Els rellotges s’avançaran en compliment de la directiva comunitària que regeix el denominat canvi d’hora, incorporada a l’ordenament jurídic espanyol per reial decret 236/2002, d’1 de març, amb l’objectiu d’aconseguir l’estalvi energètic.

Segons estimacions de l’IDAE, l’estalvi en il·luminació en el sector domèstic pel canvi d’hora, durant els mesos que aquest té efecte –des de final de març fins a final d’octubre–, pot representar a Espanya un 5% (uns 6€ per família).

El canvi d’hora va començar a generalitzar-se, encara que de manera desigual, a partir del 1974, quan es va produir la primera crisi del petroli i alguns països van decidir avançar els rellotges per aprofitar millor la llum del sol i consumir menys electricitat en il·luminació.

Des de l’aprovació de la Novena Directiva per part del Parlament Europeu i del Consell de la Unió, el gener del 2001, aquest canvi s’aplica amb caràcter indefinit.

La directiva estableix amb caràcter permanent la data d’inici del període de l’”hora d’estiu” (l’últim diumenge del mes de març, en què s’avança el rellotge una hora) i la data de finalització (l’últim diumenge del mes d’octubre, quan s’endarrereix una hora).

L’aprovació de la Novena Directiva està avalada per les conclusions d’un estudi sobre el seu abast i els seus efectes, que es va realitzar per encàrrec de la Comissió i es va presentar al Parlament el 1999.

Aquest informe en fa un balanç positiu, tant pel que fa a l’estalvi d’energia, com a les indústries de l’oci, el turisme i la salut pública, en el sentit que les tardes llargues fomenten l’esport i altres activitats a l’aire lliure.

Font: El Periódico de Catalunya i TV3 Notícies.

PD.- Quines coses, no?