Estic malalt de proxèmia i sóc dels que s’arracona a una cantonada de l’ascensor. Protegeixo el meu espai personal i així l’executiu en brillantina amb mini-maleta de rodes té espai per retocar per última vegada el seu serrell de metxes rosses. Per això són els miralls als ascensors. Per vanitat i no per una falsa sensació d’amplitud. La gent que entra a un ascensor i el primer que fa es pentinar-se tampoc saluda. És gent especial.

Només valoro l’arribada dels caps de setmana quan em fan falta.

El punt i coma és un signe de puntuació devaluat i en perill d’extinció. Una mica com el guió. Últimament no sé ni com entonar-lo. Sé que en dos dies estaré a Berlín. Ho sé però encara no me n’he adonat. Encara no m’hi he parat a pensar per gaudir-ho (ni tan sols preparar-ho). Encara homeless.

A la Síl li encanten els hotels. Crec que viatja només pel fet de passar uns dies en un d’ells. Un cop vam gaudir d’un lavabo Kelly.

Dissabte a mitja tarda, vam fugir de les rutines setmanals direcció nord. Al final del camí, un petit nen va aparèixer i em va disparar amb el seu arc de fusta una fletxa que va anar a parar directament al meu cap (concretament a la templa*). Afortunadament, la punta era de goma però, durant uns segons, podria haver estat un d’aquells cowboys de broma amb una fletxa travessada al seu barret. Però sense barret.
Com a venjança, vaig agafar el nen i els seus còmplices, els vaig tancar a una habitació i, a les fosques i amb una llum de bicicleta com a llanterna, vaig deixar anar el meu ampli repertori d’històries per a no dormir.

* templa 1 f. [LC] [ZOA] Part lateral del cap compresa entre el front, l’orella i la galta.

Durant l’agost, l’alegria més gran que pot recórrer l’oficina és quan recarreguen la màquina de pastes. La resta son penúries arrossegades feixugament esperant l’inici de les vacances.
Sempre m’he considerat de fonaments bàsicament optimistes però, paradoxalment, acostumo a pensar com seran els finals de gairebé totes les coses quotidianes que m’envolten. On acabarà aquest nou gadget que he comprat quan acabi sent substituït pel nou hype. Com acabarà aquest pis quan jo no hi sigui o l’enderroquin. Com serà el carrer on vaig nàixer d’aquí trenta anys més. Com serà deixar aquesta feina (per segona vegada). Com acabaré aquest blog (sóc especialment creatiu imaginant el títol perfecte per un hipotètic final). Com serà la meva última i potser primera cerimònia no apostòlica ni tan sols romana (curiosament, totes les cerimònies d’aquest estil que he protagonitzat fins ara han sigut completament involuntàries, i així seguiria).
Especialment m’atrau aquesta última. És una imatge recorrent durant les vigílies nocturnes mentre altres dormen. Em va quedar gravada un matí de dissabte, fa anys, despertant-me dels somni del meu propi funeral. Veia globus de colors i entrepans de Bimbo en meitats triangulars. Una selecció de la meva música favorita de fons. Totes les finestres obertes i cortines blanques al vent. Cap taüt. Cap persona.
El que dèiem. Clarament optimista.

El que sóc incapaç de visualitzar, ara per ara, és el principi de les meves vacances, aquí, a la cantonada.

Encetar el diari per l’última pàgina és el primer pas per començar bé el dia. Primer els temes més banals i intranscendents i anar assumint poc a poc les males notícies que es van acumulant a les últimes pàgines que són les primeres.
Com sortir de la ciutat aquest cap de setmana. Una teràpia.