Hi havia un gag de Faemino Y Cansado on un home anava a la consulta del metge per a tractar-se l’insomni que estava patint. Els símptomes eren clars: quan arribava la nit, no hi havia manera de dormir… més de vuit hores seguides. El metge li deia que això era normal i no es podia considerar insomni, però el pacient insistia en que ell volia dormir més i no podia. És clar que ningú li treia les tres o quatre hores diàries de migdiada i el quedar-se dormit als llocs i moments més inversemblants… i en aquell instant, s’adormia sobre la taula del doctor, per despertar-se cinc segons després, tot sorprès, dient: “ho veu, doctor? Ho veu?”.
Jo pateixo un insomni no crònic però regular. Cada cert temps (posem sis mesos), em passo un parell de setmanes dormint no més de quatre hores seguides. No hi ha manera de poder relaxar el cervell i anar a dormir i em passo les nits en plena activitat ociosa i una mica de marujeo: llegeixo, escric, escolto música, endreço prestatges, catalogo coses o trec la pols. Aquesta compressió de les hores de son augmenta la intensitat dels somnis, bastant més vívids del que és habitual. Aquesta nit he somiat que tots els meus companys de feina jugaven al mus alhora, en grups de quatre, mentre tots els telèfons de l’oficina sonaven i jo els anava agafant repetint: “No, ara no s’hi pot posar. Està a una reunió”.
Un antic remei per combatre l’insomni era asseure’m davant un full blanc amb un llapis i una goma però fa temps que ja no funciona. Ara tendeixo a llegir un parell de còmics i estirar-me amb l’última obsessió del meu iPod.

També recordo que, al gag de Faemino Y Cansado, el pacient tenia malsons amb corderitos que pasturaven bucòlics pel camp. El doctor puntualitzava que aquell somni no semblava ser un malson, però el pacient responia que després de veure’ls, se’ls cruspia regats amb un bon vi de la terra. O potser era un altre gag. Passo d’intentar esbrinar-ho. Mus.

He anat a veure a Faemino y Cansado al teatre de Viladecans. Com sempre, ha estat una experiència surrealista. Em fan mal les galtes de riure.
Però la nit ha sigut tensa.

Sopant abans de l’obra amb els companys de feina, aquí el nen ha decidit què havia d’anar a treure diners al caixer (no em va això de menjar per la patilla). Al caixer he observat amb el meu company Potasio. com la meva entrada mig sortia de la cartera i de com he decidit dipositar-la a la butxaca del cul del texà per tenir-la controlada.
Imagineu la meva sorpresa, 5 minuts abans de què comencés la funció, a la cua d’entrada, quan tots els meus companys (i no érem pocs) han entrat… i jo no trobava l’entrada.

Vaig a fer un Spoiler. Perquè estic molt cremat. No l’he trobat. Ha desaparegut. Nunca más se supo. Zero. Nada. Rien. Conjunt buit.

Ja em veieu a mi córrer desesperat en sprint “cual gacela” cap al caixer a buscar-la.
Res.

Torna al teatre. Truca per mòbil als companys per avisar-los. Tots tenen el mòbil apagat… clar… als actors se’ls respecta. es pot ser un cabró a la vida… però amb educació.

Bé. Sóc un paio sense vergonya. M’apropo a les taquilles i li explico la meva trista història a la caixera. I per la meva sorpresa… no és sorprèn. Toqueteja l’ordinador i em diu què fa setmanes què no hi ha entrades però què de mentre entri i li expliqui a uns paios què estan a la porta.

Després de sentir el meu rel.lat, els dos tios em miren amb cara de: “però i a mi què? Sense entrada no entres…” cosa què, sincerament, té la lògica més gran del món. Torno a plorar-li a la caixera i mentre m’explica què han anul.lat una entrada a última hora, i és a darrere de tot, al costat del pal de la bandera, bàsicament, i jo què em mostro disposat a comprar-la, li dic si, encara què compri aquesta, puc anar a seure’m on jo originalment tenia el seient.
Aquí sona el meu mòbil.

Emoción. Intriga. Dolor de barriga.

Els compis què diuen:

a) On pares?
b) Què ha passat què ets fora?
c) i qu….

…i sento els aplaudiments i la música. Deu meu. L’espectacle estava començant i jo encara era allà fora, passant fred (per l’amor de Deu, per què fa tant de fred a viladecans?) amb el Nokia a la mà i sense entrada.
La caixera em mira amb cara de: “tu hoy pillas, suelta 20€”.
I de sobte, una altra noia entra al receptacle taquillero, i em diu: “però tu saps on t’asseies?”

I jo, què recordava perfectament el seient, li dic: Fila 11, seient 14.
En el moment què diu “vine” i agafa la llenterna… com si el mar s’hagués partit en dos obrint-se davant meu.

Em van deixar passar per la cara. Sense entrada. Tot era cert però jo podia haver mentit. De fet, qui hagués trobat la meva entrada podia estar assegut a la meva cadira… cosa què espero què els meus companys haguessin resol de manera imponent (trencant-li les cames o quelcom).

Però no. Allà a les fosques, encara entre aplaudiments pels dos actors què acabaven d’aparèixer a l’escenari estava jo buscant el meu seient. I els meus companys fent-me senyals, més atents a on parava jo què al espectacle.

Ja ho deia en Faemino… el Macaulay Culkin és un gilipolles, però jo, més.
Vull agraïr a la gent del teatre de Viladecans la seva comprensió i l’educació i esforç posat en no riures de mi a la meva cara.