Amb unes canes més estil Reed Richards que George Clooney, ahir em mirava el nou tall de cabell al mirall i em veia gran. Assegut a la butaca vermella de la perruqueria de la meva cunyada, ella em tracta com sempre, amb simpatia i professionalitat (val a dir que estava flanquejat a ambdós costats per dones sota un amplificador d’ones cerebrals detector de mutants) però amb aquell to que em recorda a ma mare, un to una mica acusador, com es tracta a aquells fills únics que apareixen molt de tant en tant i no en saps res. Algo despegados, que en diuen.
Per compensar, he pensat que, a l’estiu, potser visito a la família del sud.

Una nit de nadal qualsevol, estava tan tranquil a casa meva quan sona el meu mòbil. És el meu germà que em proposa una aventura.

Nit de nadal. 24 de Desembre. Ma mare treballa a un hospital i aquesta nit treballa fins tard. El típic sopar de nadal, òbviament està esgarrat, però jo, que no soc amic precisament d’aquestes dates, m’és una mica igual. El meu germà, en canvi, em proposa anar a esperar a ma mare a la sortida de la feina, així no agafa un taxi, l’ajudem a dur el lot de nadal i li donem una sorpreseta. Jo m’apunto, i de pas, li fem un regal que li he comprat.

Així sortim, amb els nostres somnis de trobar-nos amb ma mare i alegrar-li la cara després de treballar des de les 8h del matí… encara que sospito que tot és un pla del meu germà per agafar el cotxe. Li van donar el carnet el dia 23 i s’acaba de comprar un cotxe de segona mà i és mor per conduir pels puestos.

Arribem a l’hospital abans de les 22.00, el meu germà no troba lloc així que aparca el doble fila. És queda al cotxe mentre que jo surto a esperar a ma mare, que no se’ns escapi i marxi cap a casa.

Un fred espaterrant (aquest hospital està a la muntanya). A les fosques. Mans gelades. Fa una hora que mirem de trucar a ma mare però dona sense cobertura. Sabem que on està ella no en té així que insistim.

A les 22.30h estic deprimit. No em sento les mans, està tot solitari i fosc i se que ma mare se m’ha escapat. Sona el meu mòbil:

Mama: Bueno, que? Dónde estais?
Rbn: Esperandote a la salida del trabajo. Dónde estas tu?
Mama: En casa. La cena se enfria. Qué coño haceis ahi?
Rbn: Darte una sorpresa. No sales a las 22.00h i tenías que cargar con el lote? Llevo llamandote hace un montón…
Mama: Salí a las 21.00h y tengo el mobil sin batería. Hoy tenía turno en el otro hospital (…)

Ma mare treballa a dos hospitals, sí…

Mama: (…) así que menuda mierda de sorpresa. Os quiero a los dos aquí. Y ya mismo.

I va penjar.
No sabeu la cara de gilipolles que se’m va quedar. Bé, no me la sentia… però la notava.

Així que el sopar de nadal va ser tocades les 23.00 i fred. A més, a la poca estona, el meu germà desapareix amb la novia i ma mare s’adorm després de treballar tant (pobre, estava rebentada). I allà em vaig quedar jo… esperant que li agradés el regal.

A la vida sembla q, de vegades, tot tingui un què i un sentit. Fa un any i poc, tenia una novia que un dia va decidir anar a esperar-me a l’aeroport per sorpresa, quan jo tornava dels USA d’un viatge de feina. Jo no ho sabia així que vaig arribar, agafar la maleta i taxi a casa. I ella es va quedar allà esperant. Crec que ho acabo de pagar.

I jo que tenia unes expectatives molt modestes per aquest nadal.