Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.

PHILADELPHIA, Monday: The parents of 15-year-old leukaemia patient Josh Morten, who last night passed away after a four year battle with the illness, said they were sorry not to have fulfilled his dying wish to get a blow job from Cameron Diaz. (…)

Tradueixo, “for if the flies”:
Els pares del noi de 15 anys, malalt de leucèmia, Josh Morten, què va morir la passada nit després de 4 anys de lluitar amb la malaltia, van declarar estar tristos per no veure complert l’últim desig del seu fill: una mamada per part de la Cameron Diaz.

A més, els pares defenen la petició del seu fill com “el nano no demanava massa”, i es queixaven de l’actriu dient què “l’hem visitat, telefonat, escrit i res”, i acaben rajant d’ella amb “qui s’han cregut què són, aquestes actrius famoses, que estan podrides de diners i se’ls puja al cap”.

Uf… Aquest món va marxa enrere. Rewind.

PD.- Obrim foro? Quin seria el vostre últim desig?

L’altre dia vaig sentir dir què, després de rebre un complit enorme, es quedava una mica parat, i quan li comenten si l’incomodava què l’afalaguessin, responia: “Mai s’ha de desmentir l’adulació“, i ho feia amb un exemple força gràfic. Suposem què l’adulació és “L’home amb el penis més gran del món”. Realment, ens sorprendria què “l’afalagat” en qüestió respongués: “Home, el més gran, el més gran…”. Em va fer recordar què un professor a l’institut acostumava a dir què la falsa modèstia era absurda. Si ets bo i competent en alguna cosa, i ho saps del cert, per què negar-ho? Per què dir què no? “Michael Schumacher, el millor pilot de Fòrmula 1 de la història!”. I el Michael què respon: “El millor? Bah, bah, tonto… el millor no… Em defenc”.
Realment, ens incomoda reconèixer quan som bons fent quelcom. No només això, ens incomoda què terceres persones ens ho reconeguin. “Ei, Shakespeare. Aquest llibre què has escrit, ostres, boníssim, eh?”. Resposta: “Nah, “quita, quita”, quatre paraules mal posades…”.
Sovint, fins i tot, sabem què realment ens mereixem aquesta adulació. Què té un sentit de ser. Però la persona què rep el complit, ho nega. I molt cops, mentint. “Nah, nah, diuen què és la millor pel.lícula de tots els temps, però, ei, m’hi vaig posar un parell de dies, com qui no vol la cosa, eh? Res, home, res”. No es pot generalitzar però sovint, a l’hora de no voler acceptar el complit, per dins estem pensant què realment és cert. Em fet una bona feina. Bon treball. Amb més o menys esforç. Potser es tracta de l’obra de la teva vida. Potser ho fas cada dia (The Beatles van grabar 13 àlbums en 7 anys, i son 13 clàssics de la música moderna) o potser has preparat un esmorzar què, joder, és el millor esmorzar què la teva parella ha tastat mai. Això va com va.
I no gaudim. La humanitat és (som) així de contradictòria. I buscant la definició d’adular al diccionari: “Afalagar o alabar servilment, fer la bona a algú immerescudament i per treure’n profit”.
O sigui, què realment, l’acte d’adular té una càrrega negativa en el seu significat. Potser no som tan contradictoris.