Seria un bon títol per un bon grapat de coses: un llibre, una tira còmica, un blog. De colors alegres i decoració floral, La Baldosa Hidráulica hauria d’haver regnat als 60 però es va avançar al seu temps i va acabar els seus dies com paper psicodèlic de paret. L’Édith Piaf també es va avançar al seu temps, canviant-se el nom per un que sonava a onomatopeya batmaniana, paradigma de l’estètica pop i una mica kitsch.
I qui també cantava en francès és la Keren Ann i així de bé m’ho he fet venir.

I ara a esperar els comentaris tipus: la Keren Ann aquesta s’assembla a la Feist. Ah, les modes i el jovent…

Llegeixo el Hulk de Bruce Jones, que tenia reservat per dies com aquests. Vuit volums amb un sorprenent regust als millors moments dels X-Files de Chris Carter i que val la pena tenir en la seva versió original o recopilatori en anglès (l’edició de Planeta era de pena).
Parlant de series, Tele5 ha començat l’emissió de la serie Jericho, de la qual he vist un tros avui i m’ha semblat molt fatal. Estic d’acord que a Lost de vegades sembla que no passi res i tot avanci lentament però cada cop més sèries estan copiant aquest modus operandi (com al seu dia totes van copiar X-Files) però amb menys gràcia. I també, de nou, una televisió ofereix una serie que no té final. Jericho va ser cancel.lada als US després de la seva primera temporada però amb un últim capítol acabat en continuarà. Se suposa que hi haurà una mini-temporada de 5 o 6 capítols per no deixar penjats els arguments però és com quan TV3 va emetre Invasion. Em nego a veure una cosa que sé que no porta enlloc (si és que una sèrie de televisió et pot portar a alguna part).
Escolto els últims cd’s adquirits: Zeitgeist de The Smashing Pumpkins, que m’ha agradat més del que esperava i menys que en els seus millors moments; Twilight Of The Innocents d’Ash, que sonen com sempre però si el sempre t’agrada, gaudeixes com idem; floto una mica amb The Reminder de Feist (per fi l’he trobat en caixeta de plàstic i no en digipack, coses meves) i començo a fer rodar els nous de The Chemical Brothers, Ryan Adams i U.N.K.L.E. dels que encara no tinc una opinió que interessi ni a mi.
M’alimento de síndria i em poso crema a l’esquena com bonament puc. Maivista, potser sí que la natura no és sabia del tot perquè és literalment impossible posar-se crema a l’esquena un mateix sense tenir braços de mico o qualsevol altre primat.

Ah, i m’he canviat de feina un altre cop.

L’última cerca entranyable que ha dut a un navegant a aquest espai web ha sigut “como se puede enamorar nuevamente mi enamorado”. Estimada lectora (o lector) ocasional, només puc dir, i cito, que quan és tard i fa calor, i veure Buenafuente o una hora sota la dutxa és el millor que tens, no et rendeixis. Alguna d’aquestes nits potser trobaràs algú a qui estimar. No ets l’única que està sola.

Potser t’anima una mica de folk festiu i colors.

Aquest encara no el tinc però no me’l vull baixar. Em fa no sé què no tenir l’últim àlbum de Feist, com molts d’altres, així que només he sentit els dos singles. Hi ha artistes a qui m’és igual no donar-los 14€ però d’altres no. Feist segueix amb les seves coreografies de ballar, saltar i flotar, com a Mushaboom, One Evening o la recent My Moon My Man, i redunda en els vídeos d’una sola toma, tan de moda últimament, encara que amb algunes trampes evidents (no per això, menys espectacular).