El Cel No L’És Pas

Sembla ser que mai viuré alt com un àtic per veure la gent petita des de la finestra i imaginar que els insectes no podran entrar si deixo el balcó obert durant l’estiu degut a la pressió atmosfèrica. El meu antic pis era un primer. El pis dels meus pares era un tercer com és el meu actual. Quan anava a jugar a casa dels meus amics, més que les joguines que jo no tenia, m’atreia sortir als seus balcons. Tothom vivia molt alt. Cinquens. Setens. Desens. I després el Ferran en un vuitè amb un balcó enorme i la Reich que té una finestra molt petita però es un onzè. I sembla ser que les famílies acaben empeses a cases unifamiliars amb jardinet i plaça de garatge. Tampoc són altes.

El sou és el limit. No. El tercer és el límit.

Con Solo Media Estrofa Hubiese Bastado

Té revolucionada l’oficina aquell tipus de dona catalogada fa uns anys pel meu amic Ferran com una de les que fa més ràbia. Aquella a qui li pregunten qualsevol cosa com, per exemple, si té hora i respon “jo no però el meu nòvio té un rellotge moníssim“.
I així han passat els dies. Sense calefacció, sense Gfail i mirant Lost, i potser una mica massa perquè diria que aquest matí he perdut deu minuts entre que he sortit de casa i he arribat a l’estació de rodalies. Tal qual, però sense flash de llum blanca ni res.

Encara no entenc per què el Ferran no té una categoria.

Gimnàstica Passiva

Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.

Nada Ni Tan Siquiera Regular

Hi ha un terme de moda per definir un dia com avui, on he treballat dotze hores seguides sense parar, on no he fet més que notar que em canso més que mai, on he patit el Barça i l’única cosa que puc destacar és una relativa i acceptable impuntualitat de rodalies. El terme és regulero.
Assegut als bancs del gran hall on l’edifici rebia als alumnes, la noia més popular i desitjada de l’institut, amiga del meu millor amic, va passar un dia per davant meu amb la seva carpeta de COU de camí cap a classe i, en veure’m, em va preguntar educada qué tal. Li vaig respondre pues ni bien ni mal, y supongo que eso es regular. Y tu?. Ella va respondre jolín, hijo mío. Pues yo bien i va seguir el seu camí. Unes hores més tard, el Ferran em va dir mi amiga dice que eres un poco rarito. Mai li vaig donar importància ja que, uns anys abans, aquest mateix amic em va confessar que jo era un tío guay aunque a veces eres un poco imbécil.

Vaig a veure on he posat el meu sentit de l’humor. A la tauleta de nit blanca Ikea, sota l’estoic dau de postures ingràvides? Doncs no.

Restábal

Les migranyes sempre comencen com una taca blanca als ulls. Com quan et fan una fotografia i tu mires directament, de manera absurda, al flash. Progressen en un mal d’ulls, certa pressió a les celles i front i fotosensibilitat. El que es coneix vulgarment com a mal de cap. En aquest estat, no puc recordar el que he llegit a la mort del Capitán América fa una estona. No puc recordar la cara del Luis ahir, a la seva festa d’aniversari sorpresa, on no va saber reaccionar al veure diversos grups d’amics sense més relació entre ells que ell mateix. Coses que passen. Tampoc recordo aquella noia que es va deixar el seu cotxe obert al pàrquing on nosaltres vam aparcar i on vam fer la nostra bona obra de nadal. Per a que després el Ferran ens critiqui a qui no ens agraden aquestes dates.
El Renault Megane té un sistema de tancament automàtic de portes on, amb la teva clau electrònica, el cotxe es tanca quan t’allunyes i s’obre quan t’apropes. Dons a ella no li va funcionar i, després de que el Ferran la repasses de dalt a baix quan va passar al nostre costat, ens vam adonar que el panell del cotxe tenia llum. El cotxe estava completament obert i encès així que, després d’intentar atrapar infructuosament a la noia a la carrera i d’un debat per decidir què fèiem, regirar mig cotxe a veure si trobàvem una identificació on localitzar algú, vam decidir tapar el panell de control amb un drap i deixar-li una nota en un tros de full arrancat de la meva Moleskine que resava més o menys:

Hola. T’has deixat el cotxe obert. Hem intentat dissimular-ho. Més compte la propera vegada. Et pots quedar el boli.

Ens vam sentir bé però inquiets per si algú més havia vist el cotxe obert. Sis hores després, el cotxe seguia allà. El Ferran encara estava a temps de deixar escrit el seu mòbil a la nota. Formes més austerianes de fer sorgir l’amor s’han vist. Poques però en sé alguna.