Situació Tensa Número 25

A un capítol de Friends, el Chandler no era capaç d’acomiadar-se d’una dona amb qui havia tingut una cita sense acabar amb un: “hemos de repetirlo, ya te llamaré!” quan no tenia cap intenció de fer-ho. Jo sempre procuro no dir aquest tipus de coses perquè després em crec que he d’actuar en conseqüència. No ho puc evitar: “te queda muy bien”, “te hace parecer más joven”, “nos llamamos para quedar”, “estás muy guapo/a”, “hemos de vernos más a menudo”, “me encantó aquello que me recomendaste” son expressions que evito dir si no les sento de veritat perquè sóc un mal mentider i penso (sé) que se’m notarà i després tinc mala consciència. I quines ganes de ferir sensibilitats amb segons quines susceptibilitats.
Quan l’altre persona espera un d’aquests comentaris o quan et pregunta directament és quan venen els problemes. Quan la situació força a dir un d’aquests tòpics davant un silenci incòmode. Com quan t’acomiades dels teus companys de feina després de molts anys, i tots et rodegen i es fa el silenci i tot es redueix a quina relació tenim quan sortim per la porta de l’oficina.

El Ferran i jo acostumaven a dir-nos mútuament “Quedamos para llamarnos”, molt lleugera en qüestió d’agenda.

Dislèxia

Deu anys separen:
Ferran: La James Cameron está muy buena.

…i:

Sílvie: Porcelanosa? Això és el que anunciava l’Elvis Presley, no?

Crisis? What Crisis?

El Ferran està a punt d’obrir un negoci nou del ram on ha treballat els últims anys i jo, per la meva part, dedicaré temps lliure a unes feinetes extres fent exactament el mateix que faig vuit hores cada dia a l’oficina. Hi ha qui, any rere any, segueix tenint sempre els mateixos embolics amorosos encara que canviï de parella i altres segueixen tenint les mateixes discussions de parella que han tingut els últims 10 anys de relació. Ma mare em tracta exactament igual que fa 15 anys i, a la meva multinacional empresa, molts encara no saben situar un fotimer de països al mapa.

Després de finalitzar un projecte amb èxit a Eslovènia, el líder de l’equip va enviar ahir un email a totes les oficines de l’empresa on treballo anunciant l’èxit de la missió i agraint a tots els implicats la seva participació i implicació. Resumint-lo molt, l’estructura de l’email ha sigut més o menys aquesta:

Dober dan, (que significa “bona tarda” en eslovè)

Great news from (…bla bla blà parlant del projecte…)
Well I gotta leave you now, (…bla blà i s’acomiada…)

Lep Pozdrav (que seria una cosa així com “Salutacions”)

Signatura: Alex (i un cognom).

Després de dues o tres respostes per part d’altos mandos de la companyia, el president de l’empresa, nord-americà, ha respòs amb un email de felicitació per aquest equip que començava amb un: “Dear Lep, congratulations bla blà…”.
Abans d’anar a la broma fàcil sobre la incultura dels nord-americans, un segon email ha arribat del vicepresident, d’origen belga, que començava: “Dear Lep (Pozdrav), congratulations bla blà…”.
Pobre Alex. A partir d’ara vull que em digueu “Salutacions”.

Aquest nadal he jugat al bingo casolà amb apostes a 1€ (en vaig guanyar 3) i he jugat al mític “Quién es quién?” en pijama la nit de reis sense ser rei, patge, pare ni Noel ni res. Això sí que és nou i trencador.
Com moltes coses aquests dies, tot canvia per a que tot segueixi igual.

God In The Numbers

Eixample dret. Barcelona.
Diumenge, 11 de Setembre de 2001. 14.45h aprox.

Sortint d’un restaurant, em sona el mòbil.

Ferran: Ei. Dónde estás?
Rbn: En Sagrada Familia. Salgo de comer ahora.
Ferran: Te has enterado!?
Rbn: De qué?
Ferran: De lo de las Torres Gemelas en NY!
Rbn: Ah, sí, algo he oído.
Ferran: Joder, qué fuerte!
Rbn: …y?
Ferran: …!! Cómo que “y”?!
Rbn: No sé. Para eso me llamas?
Ferran: Vete a la mierda.

Pink.

Suposo que és impossible que un comentari de passada a un restaurant de l’estil us heu assabentat de que hi ha hagut un atemptat a les Torres Bessones de NY? et pugui dur imatges tan impactant com les d’aquell dia al cap. Cinc minuts després, estava petrificat davant la televisor d’un bar qualsevol a una cantonada qualsevol de Barcelona, veient com un segon avió s’estimbava contra la segona torre. Deu minuts després, emmudia davant del televisor de casa, assegut còmodament al meu sofà amb l’ànima regirada, veient com les torres s’enfonsaven.
Recordo com vaig modificar la web cap a les 16.00h de la tarda, amb les primeres imatges de l’atemptat. El meu viatge a NY se n’anava a norris amb la congelació de tots els vols cap a la ciutat dels gratacels durant les setmanes posteriors.

Afores de Philadelphia.
Dissabte, 14 de Febrer de 2003. 14.45h aprox.

Em disposo a agafar el tren per anar a NY quan la tempesta de neu més gran dels últims 25 anys esclata sobre la costa est dels Estats Units i ens deixa amb un 45cm. de neu, diversos morts, carreteres i comunicacions tallades, trens i avions aturats i una temperatura de -13ºC.
Les autoritats multen amb $300 a qualsevol que circuli pels carrers si no és un cas de màxima urgència.
El dia següent, recordo passejar sobre la neu, amb els sostres dels cotxes i SUV’s a l’alçada dels meus genolls. Passo 3 dies atrapat a un hotel a New Jersey.

Oficines. Barcelona.
Dijous, 14 d’Agost de 2003. 14.45h aprox.

A través de les notícies en directe de la pàgina web de la CNN, sóc espectador de luxe de l’apagón més important que pateix NY en les últimes dècades. Dos dies sense llum, transports ni telefonia. Sense aire condicionat, en un dels estius més calorosos que pateix la ciutat, l’aeroport deixa de funcionar excepte serveis mínims pel risc a quedar-se també sense energia. A 4 dies vista de que agafi un avió per plantar-me al JFK.

Em pregunto quina desgracia succeirà a NY d’aquí a l’Abril.

4, 8, 15, 16, 23, 42.

Tienes Papel?

Recordo què en els nostres temps radiofònics, de decència, ètica i professionalitat molt dubtoses, vam sortir al carrer a fer algunes entrevistes, estil tomando el pulso a la opinión de la calle.
Una de les enquestes amb més polèmica va ser si Jordi Cruyff tenia prou qualitat per jugar al Barça o jugava perquè el posava el papà.
L’altre va ser sobre el retorn a Catalunya dels papers de la Generalitat i la República què encara estaven a Salamanca… Encara? Era 1994 i erem una mica innocents, tot plegat, i crèiem què la resolució estava a prop.

Més enllà del què demana la Comissió Per La Dignitat, què em sorpren encara què algú pugui discutir amb arguments suposadament sòlids si un té dret a rebre els efectes personals dels seus familiars, robats durant un enfrentament bèl.lic, o no, el què voliem saber era si la gent considerava què encara allò era important, una ferida oberta, un botí de guerra,… si realment els importava.

Mentre jo em mantenia a l’estudi, muy a lo Gabilondo (què va), Ferran va aturar la primera persona què es va creuar pel carrer.

Ferran: Hola, li podriem fer una pregunta? Per Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, ens agradaria saber què opina sobre la polèmica existent entre Salamanca i Catalunya i la possible restitució dels papers de la Generalitat.
Subjecte1: (veu rascada, baixa, imperceptible per l’oïda humana) Jo vaig estar a la Guerra Civil… al costat Republicà… lluitant contra el fascisme, nano… al 1936 vam salvar-nos d’un bombardeig i vam contratacar amb…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran, què duia els seus cascs homologats) Ferran, tio, dile que suba la voz que no se oye una mierda…

La primera persona què vam entrevistar era un ex-combatent de la Guerra Civil Espanyola, amb una traqueotomia de la mida d’una bola de billar. No se l’entenia res, al pobre home. I va estar disertant sobre els seus records durant ben bé 10 minuts.
Com a figura representativa pel tema en qüestió, un 10. Com a entrevistat radiofònic, un zero patateru.

No ens vam desanimar i Ferran va anar a entrevistar a una altra persona què passava pel carrer.

Ferran: Hola, te podemos hacer una pregunta? Para Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, nos gustaría saber qué opinas sobre la polémica existente entre Salamanca y Catalunya y la posible restitución de los papeles de la Generalitat.
Subjecte2: Me… gusta…. parque… jugar…
Ferran: Erm…
Subjecte2: …mama… papeles…. es lo… jugar…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran i els seus cascs homologats) Joder, es subnormal o qué? Que vocalice que no se entiende una mierda… Llega todo entrecortado.
Ferran: Erm… Sí, gracias por su opnión.
Subjecte2: A… diós…
Ferran: Rubèn?
Rbn: Què?
Ferran: ERA subnormal.

Malauradament, el segon entrevistat era un noi discapacitat què anava a la clínica què teniem al costat. No arribava la senyal malament. Ell… parlava així.

Tot en rigurós directe. Incloent les meves “brillants” intervencions.

Després d’aquest segon fiasco, no vam fer més entrevistes a peu de carrer.
El programa va durar dos anys.

(silenci melodramàtic)

Afortunadament, 12 anys després, les coses evolucionen per tornar al seu lloc d’orígen.

I el fet és què té tant de glamour anar a recollir els papers amb un carrito de la compra :

– Me pone papeles de Salamanca?
– Sí, cuantos quiere?
– 499 cajas.
– Para llevar o tomar aquí?
– Traigo carrito.

Cita el blog: Tenemos La Regla
Foto fusilada sense pietat de Supervago.