Sé que m’he queixat en públic 2.0 dels usuaris del transport públic que decideixen compartir amablament la música dels seus mòbils amb la resta del passatge malgrat aquests, de manera pública i evident, es trobin llegint, observant el paisatge (diga-li paisatge, diga-li paret negra del túnel) o lligant amb la turista de torn, però si encara no m’he queixat mai dels músics captaires faig tard. Ho sento, no us puc donar cap moneda ja que sempre duc l’iPod i no puc valorar la vostra actuació. Només em solidaritzo amb les cares que fan la resta dels viatgers. Només dono gràcies a Sony pel disseny de les gomes aïllants.*
El problema d’aquests dos col.lectius, a qui respecto de manera desigual, és que mai emeten música que m’interessi, com per exemple, per dir la primera banda que em ve al cap, diguem algun tema de l’últim àlbum de Rivers Cuomo i Weezer, que com per enèsima vegada no té títol, se l’anomena pel color predominant de la portada, és a dir, vermell. Temes com Troublemaker i Pork And Beans (un altre cop amb un vídeo antològic que dóna sentit a tenir Tumblr) segueixen el camí de Beverlly Hills, el primer single de l’anterior àlbum. Un bon dia, en una d’aquelles reflexions barates musicals que em dóna per fer (clarifico, com aquesta), se’m va ocórrer dir que el Rivers era el Brian Wilson modern i sembla que m’ha volgut donar la raó organitzant un àlbum on hi caben temes directes com els citats abans o Heart Songs i altres temes que són muntanyes russes estilístiques (The Greatest Man That Ever Lived, Dreamin’) i on tots els membres de la banda canten i, per primer cop en més tres lustres, participen en la composició d’algun tema. Malgrat la riquesa i la varietat del conjunt, més ambiciosa que l’àlbum verd, per exemple, afecta una mica el conjunt i deixa el regust del que podria haver estat un molt millor àlbum si no s’hagués deixat fora temes menors com I Was made For You (que es troba a la recopilació de descartes The Home Recordings) o temazos com King i Miss Sweeney (revisitació hip hop del tema que Rivers va fer en col.laboració amb Mark Ronson) que només es troben a l’edició deluxe que es va editar a UK i que el meu germà, generosament, em va portar i regalar des de London.
En resum, una mica de carinyo pel públic indie i ens deixem de reggaeton o de versions indígenes (indies?) del My Heart Will Go On de Titanic i potser em desfaig de les monedes color cobre que sempre acaben a la màquina de pastetes de l’oficina.

* Avui ja he rebut una reprimenda per humor negre. Busquem la segona.

Davant meu s’han assegut una parella d’enamorats en la trentena, amb cara de fred i recargolats en la seva bufanda, de tant esperar a l’andana dels Ferrocarrils Catalans. Ella, amb una jaqueta semblant a la meva (!!), s’agafava somrient del braç d’ell, amb texans, gafa-pastes i una jaqueta molona guerrillera. A la butxaca dreta, hi lluïa una xapeta d’Oasis.
En aquesta vida he perdut moltes xapes però dues m’han produït un dolor especial. La primera, negra amb un piano blanc que feia referència a Keane, em va fer mal més per qui me la va regalar i el seu valor sentimental que pel que significava literalment. La vaig perdre en una visita a Ikea. Me la van tornar a regalar després de plorar per les cantonades i la vaig tornar a perdre al concert d’Antònia Font a La Mercè 2006.
La segona xapa tenia el logo d’Oasis i la vaig comprar en un dels seus concerts. Li tenia una estimació desmesurada, coses meves, i la vaig perdre, si no recordo malament, en un vol amb Swiss Air. Perquè quan jo perdo les coses, les perdo ben perdudes. A llocs on sigui impossible retrobar res.

Un (ara) ex-company de feina em va dir que la diferència entre el FGC i Rodalies anava més enllà de la puntualitat i la qualitat del servei. Era més el tipus de gent que hi viatja. La “classe” d’usuaris.
Divendres al migdia, fins que tota la resta de seients no van estar ocupats, vaig viatjar sol i ningú es va asseure al meu costat. Gent gran, joves, adolescents, dones i homes, en arribar a la zona on jo era, escollien qualsevol altre grup de quatre seients per quedar-s’hi.
I això que m’acabava d’afaitar.