La cançó més llarga de l’iPod és “El Lado Oscuro De La Fuerza” de Los Planetas. Trenta-dos minuts. Led Zeppelin en posa quatre a un top ten de les de més duració. Les quatre sobre els vint-i-cinc minuts. Avui les escoltava sense adonar-me’n, com si fossin fil musical d’oficina. Se’m fan massa llargues i perdo l’interès. Dels pocs temes de més d’un quart d’hora que escolto sense avorrir-me, crec que només Spectral Mornings de Cornershop m’agrada sencer. Massive Attack i The Smashing Pumpkins són uns altres habituals d’aquestes tendències colossals. És difícil interpretar quina és la més curta, entre tanta intro, outro, interlude i instrumentals però, com a curiositat, hi ha un tema de Prince anomenat “Four Blank Seconds”.

El tema més llarg de Fountains Of Wayne dura cinc minuts i sis segons.

Off topic: és paradoxal que una banda morta fa trenta anys tingui un dels pocs myspace agradables a la vista que existeixen.

L’última cerca entranyable que ha dut a un navegant a aquest espai web ha sigut “como se puede enamorar nuevamente mi enamorado”. Estimada lectora (o lector) ocasional, només puc dir, i cito, que quan és tard i fa calor, i veure Buenafuente o una hora sota la dutxa és el millor que tens, no et rendeixis. Alguna d’aquestes nits potser trobaràs algú a qui estimar. No ets l’única que està sola.

Potser t’anima una mica de folk festiu i colors.

Aquest encara no el tinc però no me’l vull baixar. Em fa no sé què no tenir l’últim àlbum de Feist, com molts d’altres, així que només he sentit els dos singles. Hi ha artistes a qui m’és igual no donar-los 14€ però d’altres no. Feist segueix amb les seves coreografies de ballar, saltar i flotar, com a Mushaboom, One Evening o la recent My Moon My Man, i redunda en els vídeos d’una sola toma, tan de moda últimament, encara que amb algunes trampes evidents (no per això, menys espectacular).

Primera trilogia de la felicitat musical. Edició estàndard en caixa de plàstic.

Igual que Travis, Fountains Of Wayne deixen passar triennis i lustres entre disc i disc, sobretot per les poques vendes i també per projectes paral.lels. Així que rebo cada nou cd d’ells amb certa alegria i petits saltirons pel carrer, recordant com vaig descobrir, de pura portra, el seu àlbum de debut a un preu ridícul a una botiga de novetats indies que ja no existeix al carrer Tallers de Barcelona, farà més de 10 anys. També canto al metro. Me n’adono per com em mira el viatger de torn, com ha passat aquesta tarda.

A algun il.luminat se li va ocórrer donar-los el Grammy a banda revelació, al 2004, després de 4 àlbums. Suposo que es pensen que són tontos per aquesta mania que té el cantant de repetir les síl.labes com si fos tartamut.
Narradors de la quotidianitat nord-americana i, en especial, de la neoyorquina, i obsessionats amb viatjar i desplaçar-se.

Casualitats de la vida, durant els últims mesos s’ha estat estudiant afegir aquest to verd pistatxo a les parets del meu pis, tal i com es veu a l’apartament del protagonista del vídeo.

Se suposa què aquesta és la meva cara de pòker o un tren a atropellat a algú? No fa més què rondar-me pel cap com aquesta ciutat et defineix, et vesteix i et pinta la cara. Aquí està el teu reflexe, en un edifici de la part alta. Un fantasma en un anunci lluminós a Madison Avenue. Com aigua sota un pont, poc a poc passo navegant entre els terrats i el cel de New York, què s’abandona mai per un lloc millor.

Sona: No Better Place de Fountains Of Wayne.

Hi ha qui a veces imagina que se va. I si mai deixes d’anarte’n? Jo em passo la vida anant-me’n, només per acabar tornant, recordant New York, palplantada allà afora, mentre l’imprudent hivern es feia camí des de Staton Island fins l’Upper West Side.