Habemus aqua. La solució salomònica a la retirada de l’aigua embotellada de l’oficina i substituir-la per dues màquines expenedores d’aigua freda de l’aixeta ha sigut retirar una d’aquestes i posar una màquina d’aigua mineral. És una d’aquestes màquines a mig camí entre el R2D2 i un robot de pel·lícula de sèrie B*, on el cap seria una ampolla gegant amb bombolletes. De vegades, quan m’apropo per saciar la meva set, espero trobar dins un cervell flotant ple de cables i, aleshores, telepàticament, sentir una veu que em xiuxiuegi: vas a ser asimilado (en algun dialecte Skrull, és clar).
La qüestió és que ara estem molt contents (si és que amb res se’ns fa feliços) i hi ha fins i tot bofetades per canviar la monstruosa ampolla de 15 o 20 litres. Encara no ha passat res com això i la raó probablement sigui que cada cop que s’ha de canviar l’ampolla hi ha fins a sis persones al voltant esperant el desastre i fent broma (quin mal ha fet Cámara Café) però algun acaba ajudant.
Em pregunto quant durarà.

Corregeixo. Em pregunto qui collons anirà a beure aigua de l’altre màquina.

* ho sé. fa dos posts també vaig utilitzar com a recurs “sèrie B” per fer una comparació. hauria de quedar compensat pel fet d’haver fet servir una mica de llatí.

És popular entre tots els meus coneguts la meva incapacitat per sortit en una foto sense fer una ganyota. És un reflex involuntari, automàtic i parasimpàtic original que em va robar un bon dia un capítol de Friends però és igual. La qüestió és que aquest cap de setmana miràvem el vídeo d’una boda a la que vam assistir l’any passat i hi ha quòrum de que jo seria incapaç de protagonitzar-ne un (com a nuvi, s’entén). El que no entenc és tanta polèmica. Si jo faig ganyotes és només per educació. Li retorno el gest a qui està darrere de la càmera. Per què qui és capaç de fer una fotografia sense fer gest d’obsés sexual quan mira pel visor?

Bé, suposo que els que utilitzen càmeres digitals amb previsualització sí que poden però estaríem parlant de tres o quatre aficionats.

* a la fotografia, la Sílvie Rothkovic, que ja va vendre el meu pis i recitarà aquest dissabte.

Barcelona és aquell poble on et pots trobar una cosina, en plena catarsis d’optimisme, esperant un rodalies que la dugui a la feina en un dia de pluja. Es sorprèn de les hores a les que em veu encara sense haver arribat a l’oficina. Li parlo dels meus horaris i em pregunta pel meu germà, qui fa quelcom “més o menys com tu” (sic).
Anar en tren en aquest país et concedeix el plaer del temps per l’oci i la reflexió, on aprofito per mirar entre les melancòliques gotes de la finestra pensant en res. Que la noia que s’asseu al davant em recorda a la Juno. Que seria un bon nom per una filla. Que la mirada de la cosina m’ha fet sentir una mica Chandler.

Crec que estic per rebutjar coprotagonitzar un anunci d’aquests anomenats virals que m’han proposat rodar (dir interpretar seria excessiu). No faig més que veure’m com el Joey al tele-tienda, incapaç d’obrir un cartró de llet. Jo sempre obro les caixa de pastilles per on està el prospecte. Sóc un inútil.

I per virals, ja en tinc prou amb la grip (aquest és meu).

A un capítol de Friends, el Chandler no era capaç d’acomiadar-se d’una dona amb qui havia tingut una cita sense acabar amb un: “hemos de repetirlo, ya te llamaré!” quan no tenia cap intenció de fer-ho. Jo sempre procuro no dir aquest tipus de coses perquè després em crec que he d’actuar en conseqüència. No ho puc evitar: “te queda muy bien”, “te hace parecer más joven”, “nos llamamos para quedar”, “estás muy guapo/a”, “hemos de vernos más a menudo”, “me encantó aquello que me recomendaste” son expressions que evito dir si no les sento de veritat perquè sóc un mal mentider i penso (sé) que se’m notarà i després tinc mala consciència. I quines ganes de ferir sensibilitats amb segons quines susceptibilitats.
Quan l’altre persona espera un d’aquests comentaris o quan et pregunta directament és quan venen els problemes. Quan la situació força a dir un d’aquests tòpics davant un silenci incòmode. Com quan t’acomiades dels teus companys de feina després de molts anys, i tots et rodegen i es fa el silenci i tot es redueix a quina relació tenim quan sortim per la porta de l’oficina.

El Ferran i jo acostumaven a dir-nos mútuament “Quedamos para llamarnos”, molt lleugera en qüestió d’agenda.