Lego

Algun dia parlaré de les primeres vegades que la Sílvie i jo quedàvem i en comptes de conèixer-nos mútuament, el que coneixíem eren les aberracions humanes més estrambòtiques de la ciutat comtal. L’home obsessionat per perfumar-nos. La disminuïda que demanava orxata a crit pelat a 30 centímetres de les nostres orelles sota un cartell que resava “Això és or, xata”. El barman enorme que m’insistia en que fos més precís a l’hora de demanar una tònica ja que només existien de dues marques, de la Sué o de la otra. Els transvestits que ens feien ofertes post-coit.
La situació no ha millorat gaire. Si anem a un restaurant per primera vegada ens aten l’amo estil Borja Mari enlloc del cambrer de torn, i es mostra obsessionat per que demanem el que ell creu que és el bo i millor de la carta. I si no, es cabreja. O la dona-robocop amb crosses que aquest matí m’ha tingut un quart d’hora esperant per demanar el peix mentre ella ara volia orada, ara no, ara em treus el cap, ara me’l poses i, ara que està en bosses, crec que és massa car.

Però jo avui estic amb el meu període. No funciona en cicles menstruals si no que més aviat la cosa ronda cicles superiors al trimestre. Tan se val. Aquestes mini vacances penso seguir todo a zen. Escoltar música, llegir (Gormitis™ i) super-herois, assistir a rocambolescos recitals de poesia surrealistes amb bloguers anònims amagats sota les pedres, jugar amb bebès i esperar-ne algun de nou. El primer amb el meu cognom.

Sing It Loud, Sing It Proud

Quan era molt petit, escoltava els vinils de ZZ Top entre cançó i cançó dels Beatles, Led Zeppelin, Marc Bolan i altres coses, sense cap tipus de vergonya. M’encantaven els seus videoclips.
Als nou anys, la meva àvia em va deixar de portar Mortadelos i em va comprar els Marvel Team-Up #123 (Spider-Man & Daredevil vs. Solaar) i el #124 (Spider-Man & The Beast vs Dr. Power). Encara dura la febre.
Al voltant dels 10 anys, la febre rolera es va disparar i les partides de Dungeons & Dragons es succeïen entre manuals traduïts a màquina d’escriure Olivetti (no existia versió en castellà) i daus de colors de 20 cares.
Comprava els mangas de Masamune Shirow en versió original als salons del còmic al Born.
Vaig tenir un Chewacca i un soldat imperial.
Tinc totes les temporades de X-Files, Lost, Futurama, Buffy, L’Escurçó Negre y Monty Python Flying Circus, entre moltes altres. Les veig en versió original.
He vist seguides les tres parts del Senyor Dels Anells en versió director’s cut.
Tinc diverses samarretes de Flash, Superman, Green Lantern, Thor… i alguna figureta.

Ser freaky (o friki) és cool. Ha deixat de ser cosa de marginats o albóndigas en remojo. Gent tan diversa com Quentin Tarantino, Nicolas Cage, Salman Rushdie, els de Gomaespuma, Kevin Smith, Rivers Cuomo, Paul McCartney, Elvis Costello, Paul Auster, Conan o’Brien, Peter Jackson, Josh Whedon o Santiago Segura passegen les seves aficions de subcultura allà per on van.

Del col.lectiu minoritari dels 80 a les masses anònimes dels 90 a la normalització actual, a la què crec ha ajudat molt personatges com els abans citats, han mutat aquest fenomen dels racons més foscos i reprimits de les habitacions empaperades de pòsters a grans esdeveniments de pel.lícules taquilleres i salons de còmic on intel.lectuals de diferents rams reflexionen sobre noves disciplines artístiques, abans defenestrades, i ara alabades en perspectiva històrica. On hi ha assignatures universitàries i tesis doctorals sobre el feminisme de tercera generació de Buffy o el concepte super-home a Superman.

Ningú volia recordar què Andy Warhol tenia la seva propia línia de còmics. Ara els exposen.

Freakyland


Elements de l’equació:

Un home què et vol perfumar. Una disminuïda addicte a l’orxata. Una cambrera d’Ucraïna. Un senyor què té mocs al cinema. Un cambrer què ofereix tònica Sué o de la otra. Un pallasso què toca culs. Una Drag Queen fent recomanacions per després del coito. Un senyor egoista què no cedeix el seu seient en cadira de rodes. Un Superman què fa cua 3 hores al Fotoprix. Una parella què creu què plou dins els restaurants.

Resultat: un nino de mitjó.

 
 
 

Mutie Scum

Durant els primers anys de la guerra freda, posteriorment al llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaky i la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, s’encetà una paranoia a les societats nord-americana i nipona, atrapades entre la por d’un possible atac comunista, els efectes col·laterals de la radiació, els efectes de l’energia nuclear i altres pors a nivell subatòmic. Les proves atòmiques es succeïen als Estats Units i, malgrat les suposades garanties de seguretat, això no feia més que augmentar les pors d’una societat que començava a veure un enemic de la seva mateixa mida.
I, si d’una cosa s’alimenta el mercat de l’entreteniment, és de la imaginació col·lectiva i de les seves pors irracionals. El cinema anomenat de Sèrie B encetava el seu camí amb pel.lícules de formigues gegants i de dones mutants gegants no més petites. El món del còmic veia el naixement de Hulk després d’una prova nuclear a l’estat de Nou Mèxic i l’arribada de les pel.lícules de sèrie Z del japó com Godzilla no feien més què alimentar aquesta corrent.
L’energia nuclear era una tabula rassa per la imaginació dels autors de ciència ficció, que l’utilitzaven amb total impunitat sense, realment, saber-ne les veritables conseqüències o la veracitat del que relataven. Era més ficció que ciència. O no?

Pessebre Monumental 2005 – Sala Polivalent de Vandellòs
El proper dissabte 10 de desembre, a les 19 hores a la Sala Polivalent de Vandellòs, s’inaugura el Pessebre Monumental 2005, creació d’en Brauli Conejo. Un dels més grans d’Europa. Aquesta obra excepcional és oberta al públic del 10/12/2005 al 15/01/20006. No hi falteu!



Algú sap on va néixer Nacho Vidal?