Va haver un temps on aquí es parlava més de música que de qualsevol altre cosa. Un temps on es va sentir te leo de vez en cuando menos cuando hablas de música que es un rollazo. En aquells temps hagués parlat més dels nous àlbums de The Last Shadow Puppets (una banda que hauria de significar la mort de tres més), el de Portishead (el seu primer àlbum em va trastocar durant mesos) i altres joies petites com el Six & Sevens d’Adam Green, la Bestiola d’Hidrogenesse, la nova meravellosa excentricitat de Gruff Rhys amb Neon Neon o el soul-psicodèlic-funk-rock del Mestre Weller.
Però m’atreviria a negar, amb la mà sobre l’original de The Fantastic Four #1 signat per Lee i Kirby (que no tinc) que la crítica musical no va decaure en un intent de remuntar el vol i mantenir aquest blog viu en competició amb les multitudinàries visites a ca la Rothko.

No negaré sobre un original de The Uncanny X-Men #137 signat per Claremont y Byrne (que tampoc tinc) que no m’hagi traït el subconscient.

Con cariño en mis sueños soy Ronaldinho y ahora marcaré un gol para tí.
Gruff Rhys.

Triste y solo en la oficina, tinc molta feina però crec que avanço una mica. Al carrer plou però, de totes formes, planejo sortir una estona a l’hora de dinar. Em senta bé. Menjar fruita amb fred a les mans. No havia arribat l’estiu?

Això no és un post. És un missatge per tu.

El nou àlbum de Kaiser Chiefs té una cançó que es diu Ruby i una altra titulada “Love’s Not A Competition (But I’m Winning)”, d’aires competitius com al post anterior. També té un dels pitjors dissenys de la història. Gruff en la seva línia. La cosa va sobre un lleó rosa que es vol dedicar al món de la música.